El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 17 de maig de 2013

CAPFICAT

     Tota la persona, tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, ficada dins el cap. Dedicada a pensar. Obsessionant-se per ves a saber què o qui. És quan les passes, sense res conscient que els faci de guia, és quan les passes, elles soles… 

És quan les passes van allà on volen. És quan ens acabem perdent o acabem fent accions inútils, moviments sense sentit, revolts, voltes. I les mans igual. Les mans van a la seva, com en un tic, però no és tic. Tic seria quan només és una part, un moviment, un zist i zast de l’ull, la mà, el dit, el llavi, la galta. Tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, es pot acabar ficant dins el cap i deixar de controlar les passes, les mans i la boca i tot. És quan hi ha gent que diu coses que diu que no volia dir o que no voldria haver dit o que no hauria dit mai que les hagués arribat a dir. És quan els bojos, la canalla, els torrats? Sé que m’estic embolicant. Sé que estic marejant el sol lector que deu quedar a aquestes alçades d’escrit, però fa estona que dóno voltes, que provo d’entendre què coi passa quan no tenim control de res nostre perquè estem ficats dins el nostre cap donant voltes a alguna cosa, alguna idea, alguna persona. En diuen obsessió i volen dir capficament. La llengua a vegades és molt i molt afinada. El català, en aquest cas.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent