El camp de l'Erra

Aquest hivern, amb gent de l’Ateneu i amics, vam anar a fer una ruta literària per París. Un dels llocs que més emocions ens va proporcionar va ser el Club des Poètes…

Des de fa cinquanta anys, aquest cafè convoca poetes joves, poetes maleïts, aprenents de poeta, poetastres i recitadors malalts de poesia, sota la llum d’una bombeta taronja, a la vora d’una barra alta, vella i viscuda, al voltant d’una ampolla de vi francès, sempre francès, per regar menges ben elaborades. Allà regnava fa anys el poeta Jean-Pierre Rosnay amb la seva musa i el fill de tots dos. Ara, desaparegut ja el poeta, regna el fill, amb barret negre i foulard, de poeta maleït, també, i la musa, una musa entrada en anys, però mantenint tota la gràcia, totes les gràcies. Hi vam anar durant la ruta literària per París i xerrant, xerrant, va resultar que és -que era, que serà sempre- germana “d’un cantant que ve molt per Catalunya, no sé si el coneixeu, és diu Georges Moustaki…” Que si el coneixem? Ronda de calfreds per l’esquena. I allà, un gat que anava de les cadires a les taules i de les taules a la finestra petita del fons del cafè. A fora nevava. Avui que Moustaki ens ha deixat, m’ha vingut al cap la seva dolça i amorosa germana, la musa del poeta del cafè de la poesia.