El camp de l'Erra

Hi ha gent a qui no agraden els actes massius: manifestacions, celebracions de victòries esportives, misses multitudinàries, concerts de rock, curses populars, circs. Res a dir. Hi ha gent a qui no agrada veure gaires banderes juntes…

 
Em sembla bé. Hi ha gent a qui aquests actes de masses els fan pensar en estètiques, en fi, que no vull ni anomenar. Pot ser. Com diu el Brassens, la música que marxa al pas, cela ne me regarde pas! Això del Brassens, però, és molt educat i respectuós, comparat amb depèn què (fins i tot referint-se a desfilades militars). M’agradaria creure que algú que fa poc ha deixat anar un comentari molt lleig sobre la manifestació de l’onze de setembre -que no marxava al pas de cap banda militar, sinó que era alegre, distesa i lleugerament caòtica- es referia a aquest rebuig estètic d’una massa en moviment, que el comentari no anava més enllà, que no es referia al contingut ni a les idees que expressava la gent en concret que hi havia. M’agradaria pensar-ho, però, ai! Crec que les persones tenim tot el dret, des de l’individualisme, el contracorrentisme, la clarividència, l’anarquisme (que també té les seves banderes, per cert) el que sigui, a negar-nos a participar en actes dits de masses. Hi tenim tot el dret. I també el de criticar-los i de no trobar-los bé, aquests actes. I a no trobar bé les idees que s’hi defensen. Ara, d’aquí a poder pensar que no participar en una cosa, en una reivindicació, en una mostra de solidaritat, en un crit de ràbia col.lectiu, en el que sigui pacífic i democràtic, et dóna dret a classificar-ho en termes tan i tan ofensius…en fi. La tolerància és difícil, sobretot amb els que no pensen com tu. Insultar es veu que no costa gens. No hi vull entrar en aquest dir les coses com de passada i ja l’has deixat anar. Coses molt ofensives. Molt. Ara només volia demanar, a qui ho sàpiga, com s’haurien de classificar esdeveniments que compten amb la col.laboració sovint acrítica de les masses, com ara portar tothom unes samarretes, unes carpetes, uns mitjons, unes gorres, el que sigui, per exemple amb un determinat animaló pintat, amb uns determinats eslògans, amb uns determinats colors. I tothom hi ha de combregar, per buit i banal que sigui tot plegat. I quan en un concert de rock des de dalt de l’escenari un ídol gens sospitós crida a les masses, per exemple, vinga, tots junts, jo per ser feliç vull un avió…o en un circ quan el pallasso diu, como están ustedes? Bieeeeeen! Hi ha individualistes que amb la mateixa mà que cobren, després tiren la pedra damunt la gent del carrer que els ha comprat la cosa, i després amaguen aquesta mà. Estic molt ofès. Molt. Jo confesso que tampoc sóc gaire de banderes ni de masses, però a vegades necessites participar d’un crit col.lectiu que demana participar en les decisions, tenir un lloc al món, i que no va contra ningú. No veig que això sigui cap mal. Ni cap vergonya. Ben al contrari.