Jo hi vaig aprendre a escriure de molt xicoteta, amb una Olivetti Lettera (crec que) 98 que hi havia per casa, grossa, de ferro, gris fosca, pesadíssima i encara amb les tecles rodones. M’encantava el gest de canviar de línia i el ding que feia i el soroll de les tecles quan aconseguia escriure alguna cosa prou ràpid…
Les primeres que es van construir eren pensades per permetre els cecs d’escriure, durant tot el segle XIX se’n van patentar moltes però encara no permetien escriure més ràpid que a mà i, per tant, no tenien cap sentit comercial. Un senyor de Novara, Giuseppe Ravizza, va passar 40 anys de la seua vida intentant construir-ne una de perfecta, va patentar la primera al 1855 i la va anar perfeccionant sense aconseguir mai comercialitzar-la,
Cembalo scrivano, es
deia (el nom és esplèndid), i la primera versió tenia tecles de piano.
En els mateixos anys a tota Europa i a Amèrica se’n van patentar moltes, però la primera en ser comercialitzada amb èxit la van construir els senyors Shole, Glidden i Soule a Milwaukee al 1867 i la Remington en va començar la producció a Nova York, l’any 1873.
He llegit que la darrera fàbrica que produïa màquines d’escriure al món plega, ja no en faran més perquè han deixat de vendre’n. Als magatzems els en queden 200, amb teclat àrab, les darreres màquines d’escriure.
Entrada nostàlgica i preciosa, símptoma de que les coses han canviat molt. Poder la podríem lligar amb el fet de que la botiga de màquines d’escriure més bonica del món, el Negozio Olivetti de Venècia, l’han convertida en un museu després de restaurar-la, inaugurat el passat divendres 22 d’abril.
http://formaire.blogspot.com/2011/04/negozio-olivetti.html
La darrera la vaig comprar a la primeria dels 80. Està noveta i la tinc a la vista en un dels racons favorits de ma casa de Guardamar del Segura.
Malauradament ja no té veteta d’aquelles negres i vermelles per canviar de color. Encara en fabriquen. Sabeu d’algun stock? En pagaria alguna de bon grat.
Encara recorde que vaig guanyar un contracte de sis mesos com auxiliar administratiu de la Seguretat Social perquè vaig ser el número 12 més ràpid de més de 1500 “aspirantes” a “la província” d’Alacant i per això vaig treballar 18 mesos a l’Insalud a la “Inspección de Zona”. Tenia 23 anys. També vaig treballar un altre any a l’Ajuntament d’Elx pel mateix motiu. Aquí ja vaig ser el número 1. Sóc el mecanògraf més ràpid de la meva generació a Elx i comarca. Tinc proves documentals.
Abans d ‘això havia segut elegit “escribiente” de la “Plana Mayor del Batallón” a la caserna de la Infanta Mercedes, a Benalua, ciutat d’Alacant durant el meu servei militar de 1979-1980 pel mateix motiu. “Casanova, es Vd. un máquina!” em digué el Sargento Abad. Em va obligar a apuntar-me al curset de “cabo” i vaig ser el darrer caporal en la llista de tota la promoció. “Parece mentira Casanova, un poco más y se cae Vd. de la lista”.
Si no recorde malament sobrepassava les 400 pulsacions per minut després de corregit l’examen. Encara sóc molt ràpid a l’ordinador però amb el portàtil no dec arribar a les 300. Jo sempre ho he atribuït als molts exercicis que vaig fer amb la guitarra clàssica de xiquet.
Ja fa anys un xiquet de 4 o 5 anys em va deixar astorat. Davant la meva màquina d’escriure blava digué a sa mare: “mama, mama un ordinador sense pantalla!”
La nostàlgia se m’apaivaga no només perquè hagi decidit mitigar el vici de la nostàlgia a una moderada expressió, sinó perquè jo ja no en vaig arreplegar de boniques. I això que fins i tot les més funcionals m’agradaven. Sí, m’agradaven de veres, amb la cinta vermella i negra, amb aquella presència tan sòlida i pesada, amb aquella sensació d’importància que donava plantar-s’hi davant i amb la ideació de totes les coses que hom podia escriure-hi i semblar que fossin serioses com les dels grans que disparaven.
Però definitivament sóc un pèssim mecanògraf (escric amb quatre dits i mig) i sóc donat a esborrar, corregir i retocar, de manera que acomiaré amb tendresa, però només una ració justa de commoció.