Comentaris de casino

Avui, darrer dia de l’any, proliferen els llistats, fins i tot un referent de la contrainformació com és nodo50 no ha pogut estalviar-se fer el consabut llistat. I entre totes les llistes, no deixa de sorprendrem veure la que fa la gent, dels llibres llegits al llarg de l’any. Per a que aprofita fer-la?

Ahir llegia la d’una escriptora de moda, em sorprengué veure la gran quantitat de llibres en castellà que hi havia, inclús de clàssics d’altres llengues no espanyoles en que havia triat l’opció castellana per fer la lectura.

I vaig pensar si jo sabria fer eixe llistat, i no, definitivament sóc incapaç de recordar quins llibre he llegit en aquests dotze mesos, per que entre d’altres coses no sé compartimentar la meua vida així, en dotze mesos estancs. A més, que faig amb el reguitzall de llibres que tinc començats? Valen o no? I quin és el límit per a poder incloure’ls? Per què jo hi ha llibres que tinc encetats fa anys …

Així que descartada, per impossible i absurda la idea, preferesc centrar-me en el que alguna vegada sí he fet a aquest blog, que és comentar el llibre que he acabat de llegir. Un clàssic podriem dir, per què és de l’any 76: Un país sense política, de Joan Fuster, edicions La Magrana.

Diu Fuster una cosa molt adient (com sempre) per aquests dies de formulació de desitjos, i en els què a més a més anem a celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.

Diu, dic:

“Personalment, i parlant de`’nosaltres, els  valencians’, jo, més d’una vegada, he escrit: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans. Crec que l’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rosellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta ‘dir-nos’ valencians, balears, rossellonesos o ‘catalans’. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, ‘catalans’. I no uso el verb ‘ser’ amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions inmediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi. Aquesta mena de compromís o de fidelitat, a la curta o a la llarga, comporta el redescobriment de la nostra identitat última. Aleshores ‘ser valencià’ o ‘ser mallorquí’ no contradiu el fet de ‘ser català’. I és aleshores quan ens adonem que la diversitat de nom és una qüestió accidental i subordinada. El malentès s’esvaeix.

Les Catalunyes diverses i reunides constitueixen un projecte, una esperança, una realitat: una mica de cada cosa. Per començar, amb això en tenim prou.”

Tinc una amiga que de la meua costum de tafanejar en diu “vel•leïtat”, i pot ser si que siga una extravagància escuadrinyar les pàgines de la revista Hola quan arriba a casa, podria excusar-me dient que la comprem per la mare, però seria absurd perquè res m’obliga a obrir-la i repassar fotos i titolars, i allà que em trobareu els diumenges a la nit.

Res bo pot esperar-se de les seues pàgines, però crec que al darrer número s’han traspassat totes les barreres de la dignitat.

El primer reportatge de la revista sempre mostra una casa gran, ostentoses totes elles, recarregades i malbaratadores de tot l’imaginable, fins l’obscenitat, però és que en aquesta ocasió han tingut la barra de palplantar darrere de la imatge central de les riques ames, a les dos criades negres, una front a l’altra, amb les safates en alt, com si foren dues peces més de la decoració. I no contents, a les pàgines següents, les fan posar novament enfrontades, aquesta vegada a la cuina, i si llegeixes el peu de pàgina ni pel nom genèric de “personal de servei” les esmenta, sols diu: “preparando un jugo”, donant més importància al suc que a les persones.

Resulta impossible que no et vinga al cap la pel•lícula que fa res s’ha estrenat als cinemes sobre el menyspreu de la classe blanca nordamericana al personal de servei negre, que si bé ja no eren esclaus tractaven com si ho foren. Sols cal fixar-se en la cara de les dos pobres dones, obligades a posar.

Fa tanta vergonya, però tanta, que no sé com a hores d’ara no hi ha hagut cap protesta, cap crítica ni per tant cap disculpa per part de l’editorial.

Hores desprès el meu germà entrava en casa dient: i el del peix? Que vos sembla?. I clar,vaig pensar això és allò, però anàvem amb presses i tampoc vaig entendre massa l’explicació que en feu a mi i a la mare, que la dona ni blog ni res tenia com antecedent …

I no fou fins ahir, que vaig tindre temps d’esbrinar que era tot plegat, en una conversa assossegada: una nota de prensa per promocionar un centre comercial, que vol ser original i diu que s’ha descobert una nova espècie de peix, un redactor de diari que veu la nota, no presta atenció al contingut i la publica en les pàgines de medi ambient, i acaba sent reproduída per un portal d’internet de natura.

Un despròposit, però a mi el que més em sorprén és que tot plegat no deixa de ser una “notícia” de la xarxa, un món diferent, on les notícies volen i és conten inclús sense antecedents, per què al club tot el món sap de que parlem.

Inquietant.

Si demà no hi ha cap imprevist, que als jutjats mai se sap, tancaré un assumpte penal que s’obrí fa justament això: 5 anys, 7 mesos i 20 dies. I no, no és cap cas extranyament complicat o de gravetat extrema, és un delicte de coaccions.

Aquest mes passat vaig aconseguir tancar un divorç, on l’altra part ni comparegué, desprès de més de dos anys d’haver-se iniciat.

És possible que la propera setmana, finiquite un tema que arrancà el 2009, i tot gràcies a que les parts ens hem avingut a un acord.

Tinc senyalats, ara, judicis per al proper mes de març. Ni us conte quan els vaig encetar.

Una anormalitat processal que ja s’ha convertit en regla, i que complica molt una feina que fonamentalment es basa en la confiança en la o el professional que t’atén, i que a hores d’ara fa que ens passem més temps demanant a la clientela que tinguen paciència, que actuant davant el tribunal.

Un panorama fosc, que sols fa suportable els moments màgics que et trobes de sorpresa, com quan et ve un client que no esperes, que no té cita, i et dona un regal comprat pensant en tu, per agraïr-te justament la paciència que tens amb ell.

Gràcies!!

Llegesc al setmanal del Levante-EMV, un reportatge sobre la crisis a Grècia, que és la segona part d’eixe mateix treball d’entrevistes fetes uns mesos abans, la idea és comparar com en aquest temps la situació s’ha agreujat. La impresió que trac és que el que descriu és molt semblant a l’anomenat “corralito” argentí. Pot ser vaja errada, i no tinga res a veure una situació amb l’altra, però jo el que veig son una sèrie de families del que mal s’anomena classe mitja, angoixades per que han de retallar les classes d’anglès dels nanos.

I desprès, em sobta la normalitat amb que s’ha acceptat la corrupció generalitzada, els mateixos entrevistats parlen de què l’impost extra que ara els greuja la vivenda, ve a compensar el frau generalitzat en la declaració del seu valor al moment de la compra. Falsetat que tot el món assumia com a normal.

Sempre m’ha escandalitzat eixa facilitat per acceptar les corrupteles, sembla com si el tindre el convenciment (que ni tan sols la certesa) que altres furten et donara permís per fer-ho tu també, sense escrupols. Fa anys un amic ja em digué que davant tot el que fan els que manen, quina importància podia tindre que quan estaves cobrant l’atur, treballares en negre? Encara no ho he paït.

Al tornar de València, comence un nou llibre que m’han recomanat i que anit sense saber que anava a trobar-me avui, em vaig posar al sac: Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, de Joan Pla, edicions96. I llegesc la divisa:

“Un reconeixement als polítics i empresaris que avantposen l’ètica i el progrés del País a qualsevol cant de sirena que atempte a la dignitat personal o democràtica”.

Pot ser, encara hi ha esperança.

Tinc la desagradable i personal sensació de que m’envolta gent emporuguida. Pot ser vaig errada, però les percepcions son així, personals, intransferibles, subjectives … i des d’eixa subjectivitat m’aborrone davant algunes reaccions insospitades, i si bé puc entendre-les quan tinc davant gent que encaixa en el que em digué un company de El Salvador: la gent no arrisca el poc que té si no té un minim de seguretat en el canvi que li proposes, no ho entenc en altres casos.

I per què dic açó? Doncs per que entre el cabàs d’històries en les que estic implicada, hi ha una que consisteix en fer unes festes diferents per a la gent del meu poble, i enguany ens hem trobat amb la sorpresa que els barris o almenys la gent organitzada que hi ha al veïnat ha reculat davant la posició contrària a eixes festes, que ha manifestat l’equip de govern. Bé, seria l’exemple del company salvadorenc.

Però és que desprès parlant amb un periodista i ja posada en farina, quan arribe a qüestionar eixa actitud del govern municipal, note que se’m fa pàlid, i no, no és cap impresió meua, acaba confesant-me que el pose en un compromís parlant així, el mitjà per al qual treballa no ho veurà amb bons ulls.

I per rematar la garba, em trobe amb les reaccions a un article que recentment he escrit, a molta gent no li ha agradat – cap problema això – però no els ha agradat per què sóc políticament incorrecta, per què qüestionant la gestió municipal esmente actes populars (en el sentit de poble) i per tant seguits per molta gent.

No és que jo siga la “princessa valiente” del conte, però no és desagradablement extrany, estar a eixa posició del políticament correcte? I estar-ho, no és una justificació civilitzada per no assumir les conseqüències dels nostres actes?.

Per a mi sí, per això ho evite. Desprès de tot, no podem agradar ni estar a bé amb tot el món, aleshores per què tindre por a caure malament?

Avui un company de partit m’ha dit que li havia recuperat una paraula que tenia a la memòria oblidada, la paraula era “abraonar-se”, una paraula apresa als llibres, i això m’ha donat peu a parlar-li del darrer llibre que m’he llegit: L’última paraula, de Toni Cucarella, editorial 3i4.

Quin plaer llegir aquesta història, no sols per la imaginativa narradora, això que et parle de tu a tu la Mort, no em direu que és habitual, o per la màgica i sorneguera resolució de la història, sinó sobretot per la riquesa del llenguatge.

Cucarella no sols et conta històries, sinó que pel general aconsegueix que acabes formant part del poble, com si fores un personatge més dels que conviuen amb els protagonistes. Et recorda costums i, et dona la certessa de que eixes paraules que fas servir, i que no t’han ensenyat a l’escola sinó a casa i al carrer són correctes, és més a vegades et destria l’expressió que el mal ús ha deformat, i així fas fora del cervell allò que sempre has trobat extrany, com: bufes de pato, i fas teua la molt lògica de bufa i flato.

I així acabes vesquent en tipografia una paraula com assacanada, que quan la dius veus la gent et mira sense entendre’t. Tant de bo, hi haja molta gent que la traga de les pàgines del llibre i la torne a la memòria del seu voltant.

Normalment les meues lectures son desordenades, amb un grapat de llibres encetats que vaig alternant caòticament, tanmateix a l’estiu la cosa canvia, per que al contrari que la majoria de la gent, a mi em pega per no llegir. O almenys no llegir massa.

Si en compte de l’estiu, estaguerem parlant de la primavera, podria dir que tinc astenia, però a l’agost l’eufemisme no s’hi val, així que tranquilament puc dir que el que ocorre es que m’amera la gosera, i no trac trellat de mi.

Així i tot, el mes de vacances m’ha permès avançar en l’abandonat Desinformación, cómo los medios ocultan el mundo, de Pascual Serrano, editorial Península; el que ha augmentat encara més el meu fàstic per la suposada premsa progre del país veí. Però sobretot he gaudit de Pedrolo, com sempre. Manuel de Pedrolo és una aposta segura, crec que això i que havia de tornar als instituts com a lectura obligatòria, ja ho he dit altres vegades ací, però és que és senzillament genial.

Al pròleg de Vint-i-huit contes, d’Edicions62, Jordi Coca ja ens anticipa que anem a trobar-nos, tanmateix la sorpresa davant la lectura és inevitable. Hi ha filosofia, física, futurisme, quotidianitat, violència … Més de quatre-centes fulles que no pesen, que enriqueixen el teu llenguatge, que et fan aprendre, que et donen que pensar i també molta enveja, pel llunyà del model.

La lectura dels contes em feu entrar gana de llegir una narració més llarga, més lleugera també i vaig topetar-me amb La hija del caníbal, de Rosa Montero (Espasa), a la Fira de Xàtiva, així que me’l vaig dur a casa, i ací estic acabant-me’l, divertit en alguns moments fins fer riure, interessant la intrahistòria de Fortuna, previsible la del xicot … en qualsevol cas, un llibre que ha envellit fatal, i això que és del 97.

I bo, també m’ha donat temps a llegir dos llibres de literatura eròtica, de gent ben propera a mi. Ja deia Pedrolo, que una literatura completa precisa que es conreen tots els gèneres, però bé, això mereix un post propi i no quatre ratlles a la radiografia de l’estiu.

Diu avui el diari, que a Alemanya el govern vol que les webs retiren el botó de “M’agrada” que fa que enllaces directament al teu perfil aquelles noticies o entrades de blog que has llegit i, trobes interessant compartir amb la resta del pati virtual.

No sé si és una mesura tremendista i innecessària o encertada, per que crec més en la responsabilitat personal que en les imposicions, i estic convençuda que no poden aturar-se moltes de les estratègies empresarials dels grans servidors de la xarxa, però reconec que encara que siga una miqueta, compartisc el que opina el govern alemany d’eixe tràfec de dades que el gran imperi facebook-google té a hores d’ara, de nosaltres.

Al principi quan entrava a una de les capçaleres de premsa i veia allà la caixa de facebook que deia: a xmil persones els agrada aquesta web, doncs ho trobava simpàtic, però quan vaig fixar-me més, o quan va evolucionar (no ho sé), doncs vaig veure que els cabets que apareixien a la caixa eren de gent que tenia jo afegida al meu perfil, i això que en eixe moment podia no tindre’l obert. Però allà m’apareixien Conxa, Carme, Maria Josep, Josep, Paco …

I la repanotxa ha estat la fase dos de l’invent, quan ara no sols m’apareixen els visitants allà fitant-me, sinó inclús em xiven quins enllaços els han agradat, pot ser jo no haja vist que Carmesina ha enllaçat una notícia de l’ABC, però si dies desprès entre sigil•losament a la web, sense dir-ho a ningú, allà esta: Carmesina llegeix l’ABC!! Es més, hi ha notícies que les troba interessants!!

Com jo, però era en secret!!. Fa por!!

Cansada d’escoltar a Silvia Tarragona, i acostumada a dormir-me amb la ràdio, una nit vaig anar botant de dial, la COPE més de dos dies no vaig poder aguantar-la, la SER poc acostumada a escoltar publicitat a la ràdio, m’avorria, fins que fusant, fusant vaig trobar un dial on s’escoltava una locutora tranquil•la, que no es creia més important que la gent que havia convidat i que els donava torns llargs de paraula, on la gent parlava sense interrompre’ns ni faltar-se, ni irritar-se encara que discreparen. M’agradà, i vaig deixar queta la rodeta de la ràdio.

Però els dies següents, encara que vaig seguir escoltant programes bons, no vaig trobar-me amb eixe concret del que no hi hi havia capissat el nom, fins que una nit mig endormiscada vaig escoltar unes tertulianes que parlaven de la disgregació del cos femení, i vaig desvetllar-me, ahí estava i vaig assabentar-me del nom del programa: Tolerància zero, (bo, el nom és en castellà) de Radio5.

No he estat capaç de localitzar el podcast d’eixa nit concreta, però cercant-lo he escoltat el programa de diversos dies que hi ha penjats a la web, i m’he enganxat, per què sí que parla de la violència contra les dones, però des d’una perspectiva amplíssima, allà pots trobar-te una nit que et xerren sobre la psicopatia, o sobre la masoneria, i ahí ja definitivament m’han guanyat.

Per què mai he aprofundit en el coneixement de la fracmasoneria, però sempre m’ha atret, no la part dels rituals però si la de la seva simbologia, i sobretot els seus principis: la fraternitat, el fonamental del raonament, l’escoltar, reflexionar, debatre i dialogar, sense imposicions.

He dubtat si seria millor posar: Premsa a l’estiu, però crec que no, que l’opció triada és la correcta, per què del que vull parlar és de la deformació que pateixen els diaris en aquesta època. Fa anys es parlava de les “serps” de l’estiu, aquelles noticies poc creibles, poc importants també, que omplien fulles i més fulles de la premsa, davant l’escassetat de res noticiable. Les redaccions quasi tancaven per vacances, i llevat dels que feien el suplement estiuenc, hi havia molta palla.

Però ja fa anys que els estius no son tranquils, hi ha noticies més que importants, i malgrat això no fa ganes de gastar-se més de trenta duros en un diari escanyolit, malgrat que precisament en aquestes dates molta gent tenim molt més temps per assaborir-lo.

I quan caus a la temptació, et trobes articles com els de fa uns dies al Levante-EMV, en un d’ells l’articulista es burlava de les prediccions meteorològiques, que parlavem d’un sofocant estiu i deia que estavem tenint un agost hivernal, lamentablement per a ell li’l publicaren el dia que marcàrem un màxim de temperatura als termòmetres. L’altre, malgrat que el titol semblava un elogi a la gent que llegeix encara premsa escrita, en realitat feia burla, no sé quina cara posarien els lectors de casino que descrivia a les seves ratlles, quan acabaren de llegir-li l’exabrupte, flac favor a l’editor li feu el set-ciències.

L’opció doncs, podria ser la premsa digital, però ai mare!! Aquesta tampoc es lliura de la xafagor i pateix del mateix mal, dues mostres he tingut aquests dies: a un diari exclusivament digital, centrat a les noticies comarcals, apareixien amb poca diferència dues noticies(?), una era que la residència de vellets del poble tenia aire condicionat, l’altra que el dia X s’havia arribat a temperatures de lideratge pel ponent. Quasi, quasi converses d’ascensor, no?

L’altre exemple encara es més vergonyant, a Público, ahir apareixia com la tercera noticia més llegida (avui ja és la primera) un titolar que deia: Eduardo Galeano: “Los hombres tienen miedo a la mujer sin miedo“, vaig punxar, clar, i per a sorpresa meua no parlava a tot el text del que deia el titular, així que vaig fusar per la xarxa i vaig veure que això eren unes paraules de fa anys, vaig tornar a la noticia per fixar-me bé i sopresa!! la noticia és de setembre de 2010!!

Quasi estic per escriure una carta al director i demanar que tornen les serps, almenys era divertit.

Desprès d’un llarg dia a la capital, de tornada a casa, la ràdio del cotxe em sorprèn amb la noticia de que un pres ha mort desprès d’una vaga de fam, de cinc mesos, a la presó de Teruel.

He cercat la noticia al vindre a casa, em perseguia la imatge de De Juana Chaos i el seguiment periodistic que és feu del cas. La mobilització de quan ho feu Aminatu.

He cercat pel nom del pres mort avui a Teruel: Tohuami Hamdaoui, però res. A data d’avui sí, clar, eixen un centenar o més de noticies, però res en els mesos anteriors. És clar, sols era un pres comú, un més dels que s’amunteguen en les presons.

No entre a valorar si la condemna era justa o calia revisar-la com ell exigia – probablement des de la ignorància de la imposibilitat de fer el que demanava – per què no conec el cas, però no puc obviar les paraules del director de la presó, excusant-se i justificant al sistema ha dit: “Hemos hecho todo lo posible para mantenerlo con vida, pero al final ha conseguido lo que perseguia cuando inicio esto, y ha muerto”.

Home no!!, ell no volia morir-se, qui ho vol quan decideix posar-se en vaga de fam? De Juana? Aminatu? Gandhi? Evo Morales? O eixe final sols esta reservat per als morts de fam, presos comuns i vulgars?

Quanta iniquitat!!

El moment del cafè quan estic treballant fora del despatx, em dona moltes ocasions de seguir descobrint Amèrica, i fa una dies vaig tornar a fer-ho a l’agafar la revista VICE de damunt el tauler.

No és una revista nova, però no n’havia sentit parlar d’ella en ma vida, i la seva lectura em resultà sorprenent, i més amb la fascinació que tinc per la fotografia. Hi ha un reportatge impactant i impagable, de Tom Beard, amb models i trossos de carn, una amb un costellam era, impressionant!! I igualment d’aconseguides son algunes de les composicions d’Angela Boatwright, titulat “Ensayo suicida”.

I que dir dels articles? Ja podeu imaginar que hi ha de ben diversos, però un d’ells explicava com la redactora havia fregit el seu flux vaginal, o el furor genital dels dracs … I tot al temps que es parla de la transformació de la ciutat de Sochi, la ciutat balneari russa, pels jocs olímpics o del conflicte del Congo.

Tampoc les entrevistes es queden darrere, genial per a una friqui com jo la dels dallonses del terror. I en la mateixa línea, les referències culturals, com la ressenya del documental Ocaña de Ventura Pons.

En resum, una oferta de premsa diferent, un univers paral•lel que fa anys circula pèl món i que jo m’acabe d’endur a casa i afegir al llistat de webs preferides.

Llegesc al diari del diumenge una noticia curta sobre les CAF, no n’havia sentit parlar mai fins aleshores, malgrat que no és un invent d’ara. La idea és senzilla i parella dels microcrèdits, però diferent. No obstant, el que a mi hem crida l’atenció és que té els seus fonaments en la confiança mútua.

Les CAF son comunitats autofinançades, un grup menut de gent – entre 10 i 30 diuen les webs que parlen d’açó – decideix fer una aportació menuda a una caixa comuna i, poden desprès demanar fins 4 vegades la seva aportació, tornant-ho amb un interès X que el grup ha acordat, i que lògicament mai serà excessiu. Per evitar el risc d’impagament, ja és veu, les quantitats que es podran demanar seràn menudes, però a més a més per a pertanyer al grup t’han d’avalar dues persones, però no en bens sinó en confiança, dues persones que vinguen a dir al grup que som gent de fiar. I a banda es reforça l’obligació de retornar el prèstec per que si no ho fas, les dues persones que t’han avalat caldrà tornen per mitats el crèdit impagat.

Evidentment el control social i el no voler defraudar la confiança fan la resta.

I no us resulta coneguda la fòrmula? A mi em recorda les caixes de resistència i les xarxes socials de suport, que deuen sonar a xinès a les noves generacions, però que encara funcionen als sindicats. Tanmateix com ara tot el que sone a sindicalisme, esquerres, marxisme … s’ha de camuflar per a que els ciutadans del món ho accepten, doncs cal parlar de cooperació comunitària i demès eufemismes sociològicament digeribles.

En qualsevol cas, serà cosa de pensar-ne, per què fa un parell d’anys un grup de gent ja ens reunirem per fer una caixa d’ajuda mutua per a un treballador immigrant amb dificultats, i com la cosa s’enfocà al cas concret, ara ens trobem amb un segon cas que requereix ajuda inmediata, i caldrà pidolar, quan haver constituït la caixa ens havera estat de gran ajut i probablement havera estat molt pedagògic.