Un país sense política
Avui, darrer dia de l’any, proliferen els llistats, fins i tot un referent de la contrainformació com és nodo50 no ha pogut estalviar-se fer el consabut llistat. I entre totes les llistes, no deixa de sorprendrem veure la que fa la gent, dels llibres llegits al llarg de l’any. Per a que aprofita fer-la?
Ahir llegia la d’una escriptora de moda, em sorprengué veure la gran quantitat de llibres en castellà que hi havia, inclús de clàssics d’altres llengues no espanyoles en que havia triat l’opció castellana per fer la lectura.
I vaig pensar si jo sabria fer eixe llistat, i no, definitivament sóc incapaç de recordar quins llibre he llegit en aquests dotze mesos, per que entre d’altres coses no sé compartimentar la meua vida així, en dotze mesos estancs. A més, que faig amb el reguitzall de llibres que tinc començats? Valen o no? I quin és el límit per a poder incloure’ls? Per què jo hi ha llibres que tinc encetats fa anys …
Així que descartada, per impossible i absurda la idea, preferesc centrar-me en el que alguna vegada sí he fet a aquest blog, que és comentar el llibre que he acabat de llegir. Un clàssic podriem dir, per què és de l’any 76: Un país sense política, de Joan Fuster, edicions La Magrana.
Diu Fuster una cosa molt adient (com sempre) per aquests dies de formulació de desitjos, i en els què a més a més anem a celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.
Diu, dic:
“Personalment, i parlant de`’nosaltres, els valencians’, jo, més d’una vegada, he escrit: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans. Crec que l’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rosellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta ‘dir-nos’ valencians, balears, rossellonesos o ‘catalans’. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, ‘catalans’. I no uso el verb ‘ser’ amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions inmediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi. Aquesta mena de compromís o de fidelitat, a la curta o a la llarga, comporta el redescobriment de la nostra identitat última. Aleshores ‘ser valencià’ o ‘ser mallorquí’ no contradiu el fet de ‘ser català’. I és aleshores quan ens adonem que la diversitat de nom és una qüestió accidental i subordinada. El malentès s’esvaeix.
Les Catalunyes diverses i reunides constitueixen un projecte, una esperança, una realitat: una mica de cada cosa. Per començar, amb això en tenim prou.”