Comentaris de casino

Reprenc les lectures deixades a mitges, i em trobe amb frases com aquesta: “Les feministes musulmanes no són considerades en igualtat de condicions pel moviment feminista dominant. Aquesta marginació es veu en la importància desmesurada que les feministes secularistes donen a qüestions secundàries com el hijab o la poligàmia, i la seva negativa a, si més no, considerar els veritables problemes que afecten a les dones musulmanes”.

La frase esta extreta de l’article d’Abdennur Prado al llibre “Desvetlant secrets. Les dones de l’islam” Laia Cliement, ed., dins de la col•lecció Dones d’Avui de 3i4.

I quins son els veritables problemes que afecten a les dones musulmanes, em pregunte jo? Són diferents als de la resta de dones? Prado no ho explicita, és posa en la posició de relativisme que tan acertadament critica Wassyla Tamzali tant a un altre article al llibre esmentat, com a “El burka como excusa. Terrorismo intelectual, religioso y moral contra la libertad de las mujeres”, de Saga editorial.

M’agrada aquesta dona i la seva claredat, ella exposa: “Els discursos que replantegen aquesta pràctica [la del vel] i fan d’ella una resposta al racisme o una resposta a la política d’emigració vigent, li donen un contingut que ens allunya del que és: un instrument de deshumanització de les dones. Així, el que havia d’haver continuat sent una bogeria, una aberració, una mostruositat, va entrant poc a poc en el nostre vocabulari. Anem pel bon camí de la normalització. Els islamistes es freguen les mans”.

Aquests dies que he estat fora m’he sorprés de trobar-me allà amb un altre vel, moltes dones amb una mena de “toca” com la de les monges, i acompanyaven eixa vestimenta amb cabells llargs com les seves manegues i faldes amples. Al preguntar el per què d’allò, la resposta inicial fou que era una qüestió cultural, sols la persistència en obtindre millor resposta feu que m’assabentara que eixa indumentària respon al protestantisme tan en auge allà.

Dos parts del món tan allunyades, dues religions tan separades, i tenen com a coincidència la subjecció i sometiment de la dona, a les quals vesteixen. Per a mi, això és un veritable problema.

Diverses circumstàncies m’han dut a El Salvador aquests dies, un país al que pensava que mai vindria per què no sóc de fer turisme cooperatiu i no tenia atractiu turístic-guiri per a mi, o almenys no el tenia des de la cadira i pantalla d’ordinador de ma casa, quan fantasege sobre possibles destinacions de disbauxa.

Tampoc la informació que m’arribava del país animava el viatge: pobressa, exclussió social, una encara recent guerra civil, desequilibri social i econòmic, pressons triplicant la capacitat, el fenònem de la mara …

Tanmateix, les voltes de la vida m’han dut ací i l’experiència a nivell humà i personal està sent ben completa. Tinc la sort que sempre m’acompanya a la vida, i he pogut eixir del programa oficial sense destorbar al grup organitzador de la visita, i això m’ha permès contrastar la informació rebuda, entendre millor per què institucions que parlen de drets humans, fan apologia de la guerra, i aconsegir llevar-me la por del cos dels primers dies quan sols veiem als carrers a la policia, a l’exèrcit i a 80.000 civils armats amb una mena de fusells curts, i quan sols senties parlar de violència contra les dones, agressions sexuals a menors i cossos trossejats …

L’anterior és innegable que existeix, però junt a això hi ha milers de persones que amb pocs recursos inventen i capaciten a la seva gent, que respecten a la gent gran i donen oportunitat als joves, que poden descobrir com fer conserva de tomaca i com fer una pàgina web al mateix temps que et mostren una urbanització de cases antisismiques amb horts familiars ecologics, inodors secs, filtres d’aigua sabonosa i teulades de material propi i no de fang per a no deforestar i consumir recursos, o que paralitza l’extracció minera de transnacionals,encara que això els supose morir, lteralment, per aconseguir-ho. I una gran massa de gent que vol milllorar les seves condicions bàsiques i altres que volen omplir els centenars de centres comercials.

Una gent que no teoritza sinó que exerceix l’slow life, al temps que sap que a l’altra part del món Barcelona és més independent, per què ara hi ha 4 diputats de SI.

Quan vaig veure a les dones italianes plantant-li cara al feixista de Berlusconi, vaig sentir molta enveja. No serien moltes, però va ser significatiu, en un país endormiscat i panxacontent, elles eixiren al carrer a cridar ben fort que ja ho tenia bé Il Cavaliere.

A hores d’ara, al meu País, són unes altres dones valentes, les que han engegat un moviment per dir PROU!! a l’imputat Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana.

El manifest podeu trobar-lo, arreu, arreu, a la xarxa. Però el cas no és tant si li posaríem o llevaríem una frase o una coma. No, no és temps de pureses dialèctiques, és temps d’ocupar el carrer i afegir-nos a les veus que s’atreveixen a trencar la dolce far niente.

Jo ja he signat el manifest, i avui estaré al carrers de València amb elles, dient: PROU!!

Això de l’amor lliure, entès com a parella oberta i/o simultànies, i demés parafernàlies mai ha anat amb mi, per què senzillament no m’ho crec. No és igualitari ni respectuós amb l’altra part, i trobe que totes les justificacions i explicacions que es donen, no son més que coartades intel•lectuals per a donar cobertura a una situació anòmala: un desequilibri en la parella en que una de les parts esta disposta a sacrificar-se per a que l’altra part estiga més còmoda, gaudisca més.

I tant em fa que les dues parts ho practiquen, per que l’únic que faran en eixe cas serà anar repartint-se el paper de sacrifici, i això sense comptar amb la tercera persona en discòrdia.

Menys suportables son les parelles “colinón”, sempre juntetes, fins i tot per anar a fer la compra dels dissabtes.

Tampoc crec en les falsament igualitàries, on aparentment cada part fa el que considera oportú, però en realitat sempre té pendent a l’altre, que va a fer, que voldrà fer, estar amb ell/a per compensar temps ocupats en altres coses …

I no m’agrada l’anterior per què m’ofega, em trobaria encadenada i no crec em compensara eixa dèria, malgrat que sàpiga ben bé els camins de l’autoconvenciment feliç.

Per això em sorprèn tant veure als ponts, els cadenats que les parelles enganxen per a simbolitzar la seva inseparable unió.

Quan em trobe amb ells, en compte d’una idea romàntica, al cap m’assalta la imatge de la contaminació del riu on llancen les claus, com un símbol de la toxicitat que es desprèn de la possessió.

Que venen de matinada.

Des de l’any 2007 en què el Consell va començar a bombardejar la línea de flotació d’Acció Cultural del País Valencià, hem estat resistint, s’han fet campanyes informatives, recollida de signatures, derrames a la gent associada, venda de reproduccions de Tàpies per a pagar una primera multa, recursos judicials i administratius fins a l’infinit i més enllà …

Una resistència i un esforç titànic, que alguna vegada la societat valenciana tindrà que agrair, si vol ser bona filla i reconèixer el molt que durant 40 anys ACPV ha fet per nosaltres.

Sí, sí, conec bé la casa, sé dels seus defectes i de les filies i fòbies que ha provocat o s’ha trobat, però des de l’honestedat sols puc dir que la gent que ha passat i esta actualment a l’associació vol el mateix que tota la gent progressista i benpensant d’aquest País i que es treballa, s’ha treballat i es continuarà treballant per totes i tots.

A hores d’ara, quatre anys desprès de que començara l’atac del Consell que presideix l’imputat Camps, ha emprat un subterfugi legal per a obligar al tancament dels repetidors. Si no es compleix la seva santa voluntat, exigirà el pagament de més i més multes, de 30.000 euros cada 15 dies. Ni més ni menys. I en qualsevol cas, el dia 20 s’ha de pagar els 600.000 euros de les multes, o pot començar l’embargament de bens d’Acció.

Per això m’agradaria que com us deia fa un parell d’apunts, la gent és rebel•lara, que s’indignara i reaccionara, i no per ACPV, ni per TV3, ni per Eliseu, ni per la xarxa de Casal,s ni el Centre Carles Salvador, ni tan sols per la llibertat d’expressió …, senzillament que per dignitat diguérem: Ja hi ha prou!!

I que amb l’ajut de tots aconseguirem pagar eixes multes que no pretenen altra cosa més que callar-nos.

Són 600.000 euros, estic convençuda que cap de nosaltres passarem fam per fer un ajut* que ens permeta continuar.

Gràcies!!

*A aquest compte: 2100 0700 12 0200294927 pots fer l’aportació econòmica que consideres.

La meua besàvia tenia una criada de Llutxent, molt trompellot, segons conten les llegendes familiars, així que quan es cansava d’ella li deia: Leonor, ves i rentat el cap a veure si et desemboires. La frase s’ha quedat a casa, i més d’una vegada l’he tingut que escoltar de boca de la mare, quan el meu humor no era d’allò més encertat, i la veritat és que sí, que et sents més aclarida si ho fas.

Cosa semblant ha passat amb la boira tòxica de les grans ciutats, ha vingut el canvi climàtic, els ha rentat el cap i s’han desemboirat. Però lògicament el problema roman i sols des de la ingenuïtat o l’estupidesa poden fer-nos creure que no existeix.

Tanmateix, aquests dies escoltant les propostes per a que baixe la contaminació, no he pogut evitar en cap cas, que em parlaren dels cotxes elèctrics, una tria avui molt minoritària però que d’un temps cap ací no fan sinó embolcallar-la i presentar-nos-la com el gran avantatge que no és.

No fa massa, era l’energia fotovoltaica, i els grans horts solars, o l’energia eòlica i els molins gegants que anàven a enriquir a les zones rurals i de muntanya despoblades, convertint-se en la seva alternativa econòmica.

I quedava i queda molt mal, dir que eres ecologista, que t’ho creus i que això és una porqueria, i quan malgrat tot ho dius en veu alta, no fas sinó barallar-te amb les amistats ecologistes, mentrés els altres fan i fan tan panxacontents.

Fins que el mal esta fet, i et trobes titulars que et diuen que l’energia fotovoltaica esta en mans dels rics, més de 30mil milions en subvencions, que paguem tots amb el rebut de la llum i el ditxós diferencial, per a que no s’escape un cèntim d’euro.

Ara, esgotat el negoci, toca preparar el carrer per al joguet dels cotxes electrics, i mentres nosaltres entrem al joc i discutim de Co2 ells ens renten el cervell.

Ahir vaig tindre més temps que de costum, per a mi, i em vaig dedicar a gaudir de xicotets luxes: temps per a conversar, per retrobar-me amb el Sant Pius V i no poder evitar preguntar-me que faria facebook si penjara la imatge d’una de les dotzenes de Verge de la Llet que allà hi ha exposades, especialment si triava la que té al jesuset despullat al braç de la mare, mentrés aquesta es prem el pit despullat i encerta a embocar la llet a Sant Bernat, a passejar sola pels carrers de València, asolellats per l’escalforeta de febrer, agenciar-me el darrer disc de Raimon i llegir amb calma Le Monde diplomatique de febrer.

I com passa sovint, quan tens al cap un tema, t’arriba informació per totes bandes, així que sols vaig tindre que estendre damunt la taula el mensuari, per trobar l’editorial de Ignacio Ramonet, parlant del text de Stéphan Hessel, que dona títol a aquesta entrada i que ha fet txas les llibreries franceses.

I clar, a l’arribar a casa em falta l’aire per a localitzar a la xarxa aquest text i, llegir la lucidesa d’un combatent que no s’excusa en l’edat (té 93 anys) ni en la seva trajectòria vital (ell ja ha participat a moltes lluites i causes) per a continuar exigint que el món siga més just, més igualitari i que la Declaració de Drets Universals que ell mateixa ajudà a fer realitat, siga això: una realitat tangible.

Ens demana que no ens excusem, que no tanquem els ulls al nostre voltant, que mirem, i no podrem evitar indignar-nos i en conseqüència actuar. Que sigan persones crítiques, i que no ens deixem conduir. M’ha agradat especialment l’apunt que fa en el cas del terrorisme, precisament ara que a l’Estat espanyol una vegada més s’esta ratllant el ridícul amb el cas de SORTU.

Lògicament, els mitjans de comunicació i grups de poder als qual critica, no han tardat vist l’èxit del text, a llançar crítiques, algunes tan infantils com criticar-li que ens demane que ens indignem, atés que això és una emoció i el que cal és raonar.

Sembla que els tertualians i politicastres que el critiquen, no s’han adonat que durant tot el text Hessel no deixa d’esmentar als grans mestres del pensament: Sartre, Proust, Hegel …

Jo em quede amb Hessel quan ens diu: “Desitge que trobeu un motiu d’indignació. Això no té preu. Per què quan alguna cosa ens indigna, ens convertim en militants, ens sentim compromesos i aleshores la nostra força és irresistible”.

Cert, sols si no t’indignes veritablement és comprensible la passivitat.

El primer llibre de D.H. Lawrence que vaig llegir, me’l deixà un amic. Fou L’amant de Lady Chatterley, i vaig quedar corpresa d’aquest autor, fins ara, que llig Dones enamorades, i em trobe coses com aquesta:

“- I no creus que el pianoforte, com tu l’anomenes, del miner és un símbol d’alguna cosa que realment existeix, d’un veritable desig d’alguna cosa més elevada, en la vida del miner?

Birkin assegurà:

– Més elevat! Sí. Pasmoses altures d’erectes grandeses. El piano el situa a gran altura, en opinió del miner que viu a la casa del costat. L’amo del piano es veu reflectit en l’opinió del veïnat, i en el reflex és veu molt més alt, gràcies al piano, i queda satisfet. Viu gràcies a l’espectre del reflex de Borcken, al reflex d’ell mateixa en l’opinió de l’altre. I tu fas el mateix. Si tens una gran importància per a la humanitat, tens també gran importància per a tu mateixa […]”.*

Cada paràgraf del llibre, permet mil i un anàlisis, D.H. no pega puntada sense fil.

Avui s’estrena a La Sexta “Princesas de barrio”, aquest paràgraf d’un llibre de 1917 bé podria haver estat la crítica a l’espectacle televisiu. Realment avança aquesta societat?

* Disculpeu les errades de traducció, estic llegint-lo en castellà però volia fer la cita en català.

La setmana passada vaig haver d’assistir a un taller de llengua, ens explicaven com ser més assertius, com fer quan ens volen fer creure que no parlem una llengua “educada” i ens volen espentar a parlar espanyol. També ens donaren indicacions de com fer per què la gent que s’apropa a la llengua, no recule i, com animar al seu ús. Així ens recomanaren que eliminarem prejudicis davant gent nouvinguda al País, que evitarem corregir les errades quan ningú ens ho ha demanat, etc.

Una classe interessant, doncs. Tanmateix, al material que ens mostraren hi havia una errada, que fins aleshores (massa tard) no havia vist, s’havien oblidat de la lletra A, tot estava escrit en masculí singular, per la consabuda cantinela de l’economia del llenguatge.

I no sé jo que té d’econòmic dir: bon dia a tots, per què quan t’adreces a un grup de gent, ja s’entén que estàs saludant-lo sencer, no?. Més econòmic i lògic seria dir senzillament: bon dia. I ja em direu quan comencen els discursos encarcarats on cal dir la titulació de la gent il•lustre present, que no s’hi val amb un genèric bon dia o bona vesprada general. Això no es critica, però si afegim el femení, nyas!! ja és massa per a la carabassa.

Tant i tant inoculat tením el verí de la discriminació, que ens trobem amb situacions com la del curs de drets humans, on el mestre fa burla de la reclamació d’una dona per a que s’elimine la discriminació en la linea successòria als tituls nobiliaris; però es calla que al mateix tractat en que s’empara eixa demanda que ell troba ridícula, tot un estat, com l’espanyol, ha fet una reserva per a excloure de la seva aplicació la successió monàrquica, protegint la discriminació de sexes actuals. Calgué esperar a la segona classe, per que la mestrA ens ho explicara.

I tant de romanç per a eliminar la A de les nostres vides, condueix a que en espais radiofònics públics, s’acabe dient que no és pot dir “presidenta” per què eixa paraula no existeix, que en tot cas és podrà dir la president.

Ausades animalades!!

Avui ha estat un matí de diumenge diferent, han estat molts els diumenges (i no diumenges) d’activisme, de carrer, pancarta, montanyeta o reunions en llocs improvisats, però avui res estava improvisat. Hui, com s’ha dit als discursos, hem fet un pas endavant de la pancarta, avui estàvem al centre de València, a un lloc inusual i ple de simbolisme, com Guia s’ha encarregat de recordar-nos. El nostre passat i el nostre futur, de la mà.

Com ha dit Núria, no fa massa temps enrere, aquest escenari i possibilitats que se’ns obri era inimaginable, totes haguérem dit que ara no tocava, que encara no, que el País és molt especial i no permet errades …

Excuses de mal pagador.

El missatge ha estat clar, les idees les coneguem i l’objectiu el desitgem, i si alguna cosa ens caracteritza a la gent independentista es la de fer el que, a priori, sembla no és pot fer.

A banda del goig d’haver compartit aquest matí amb companyes i companys, la vesprada m’ha permés repassar les noticies de l’acte, especialment els comentaris que ha generat i endur-me la grata sorpresa que la gent manifesta la seua voluntat de votar l’opció de SI.

Tinc els peus en terra, com ens ha remarcat Laporta, sé el valor que cal donar a eixos comentaris còmodes des de casa, però hi son, i son bon indici. Esperem que com deia ahir Cucarella l’opció qualle, i que la resta de nacionalistes no ens facen pagar peatge, en un viatge on caldria anàrem de la mà.

Ahir vaig sumar una visita més a la dentista, i ja n’he perdut el compte de les vegades que he hagut d’anar des que allà pels catorze anys en llevaren el primer nervi a un queixal. El cas és que estant allà asseguda, mentres et fan esperar no saps que, si no m’endormisque acabe repassant per mil•lèsima vegada els cartells i quadrets que té penjats a la consulta, i hi ha un que fa de mal vore.

No, no és cap geniva a l’aire, és un simple certificat que resa que s’han eliminat de la consulta el virus de l’hepatitis B, del SIDA i d’altres elements patògens, així, com sona. El cas és que el paperet esta esgroguit pel sol, però encara es pot llegir que du data de l’any 92!!

I clar, llegint això se te’n va la son, per molt bones mans i molta anestèsia que et pose l’odontòloga.

Tanmateix mai li he dit res, val a dir que la meua relació amb ella es estrictament professional, ideològicament estem a les antípodes i això no ajuda a crear una relació que vaja més enllà de la cordialitat, per moltes visites que faces. Però ara que estic preparant el viatge a El Salvador, i comença a ser una obsessió el de vacunar-me, per total una setmana d’estància allà, llegir eixe paperet m’evidència el que ja us contava fa mesos de les pors induïdes. Probablement córrec el mateix risc a un lloc que a l’altre de patir l’atac furibund d’un element patogen, però no puc deixar de comportar-me com la societat occidental i urbanita de la que es burlava Quim Monzó en el darrer dominical.

El llistat de llibres regalats i rebuts podria actualitzar-lo amb les noves aportacions d’enguany, per què un nadal sense llibres, per a mi seria com un estiu sense orxata, desubstanciat.

He regalat:

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart. Desprès de tant com m’agradà, no podia fallar al llistat de regals. I gràcies a ell i per que m’ha fet molta gràcia conéixer el seu recent estrenat blog, i compartir els seus dubtes i quimeres, he regalat a la germana de l’anterior destinatària, el darrer llibre d’Isabel Clara Simó: Amor meva. Vaig pensar que era un bon pack, dos llibres que parlen de dones a través de diferents generacions.

I per una altra banda, tenim La mecánica del amor, de Mathias Malzieu, em vaig deixar dur per la cantinela de les 21 edicions venudes fins ara, i sols m’ha donat temps a llegir 77 pàgines, més o menys la mitat, abans d’embolcallar-lo per a regalar, aixi que no sé dir si m’agrada o no. La idea del rellotge cor, la família disfuncional i el no estalviar la còlera o decisions tràgiques, sí que m’agrada, però com és el nus i desenllaç de la història? Encara no ho sé. La cunyada ja me’l deixarà i ho esbrinaré.

També he regalat un Vargas Llosa, que no compartisca els pensaments polítics d’aquest autor, no vol dir que algunes de les seves obres no ens puguen fer el pes. Una amiga, al sopar de nadal, parlà de Los cuadernos de Don Rigoberto, com una obra eròtica. Vaig cercar informació al consabut google i em feu gràcia la sinopsi: un venedor d’assegurances que bolca als seus quaderns les seves fantasies eròtiques. Vaig trobar era del més adient per al tete.

I finalment als nebots els han dut els reis: La sensacional història del Món. Des dek BIG BANG fins els nostres dies, de Neal Layton. Un llibre divertidisim, ple de desplegables, finestres i pestanyes, que posen el contrapunt “científic” al Nadal. I per al més menut de la casa, El Parc del Món Pocoyó. Que sí, que sí, que hi ha mil coses millors i no tan comercials, però Pelusa té dos anys i veure’l encertar els imans en l’ombra dels seus dibuixos preferits és per embaladir-te.

I a mi, que m’ha regalat?

Doncs, vaig oblidar posar-ho a la carta, però els reis son màgics i han sabut que no podia faltar el llibre de l’any: Causa Justa, de Jhon Grisham. Probablement al proper entrenament, cau.

Bona lectura!!

El pare ha fumat sempre, així que les cigarretes no em son extranyes ni em molesta que es fume davant meu; jo no fume, així que altres ho facen a presència meua és un fet circumstancial, que trobe poc m’afecta en termes absoluts.

Tampoc li demane, mai, a ningú, que no fume. Tinc bones amigues fumadores, molt, i que preferiria no fumaren per que me les estime massa per veure-les malaltes, però elles son adultes i saben les conseqüències del tabac a la salut, saben el cost econòmic i els riscos que comporta, i l’enganxades que estan a ell, malgrat que puguen arribar a dir el contrari.

Si tan senzill fora per a elles deixar de fumar, i no arriscar-se a tindre una mort dolorosa per a la familia, o una mala qualitat de vida, amb tos, carraspeig, ensurts a les consultes del metge … ho deixarien. Però no poden, o no volen, i no crec que cap persona puga erigir-se en àrbrit de la vida dels altres, per què si així fora, també podrien dir-me a mi que no bega o que no cuïne en microones, o …

No obstant, la tan criticada llei que prohibeix fumar en determinats llocs, que no fumar – malgrat que moltes veus interessades venen açó darrer -, trobe és un encert, no sols pel que té de protecció als treballadors i treballadores, sinò per què es mostra efectiva. Sols cal comprovar quantes cigarretes es poden fumar en un dinar si no existeix la prohibició, i quantes si cal alçar-se de taula i eixir al carrer per fumar.

I crec que açó sí és obligació de les institucions: fomentar bons hàbits, fer cas o no ja és decisió personal, que com deia el pare: d’alguna cosa s’ha de morir.

A les concentracions contra la violència masclista, i no vos vull tornar a veure per que confie que alguna vegada es done el cas de no tindre que convocar-les.

Vinc de la darrera d’enguany, 98 dones al nostre llistat, 72 a l’oficial, 13 assistents fidels a les concentracions del darrer divendres de mes.

Diumenge passat el meu nebot gran, s’estrenava al món de les corals, així que em vaig enfilar el bolso i cap allà que anàrem. Que el nano cantara al cor de l’escola va ser tota una sorpresa per a la família, que entonava i que quan posaves música al cotxe cantussejava, ho sabíem, però que la mestra l’havera triat junt a part de l’alumnat d’infantil per que cantara, doncs va ser bonic de saber.

El cas és que la coral del meu poble sembla abonada a l’esglèssia, i no tenen altra dèria que cantar a la parròquia. I sí, sé que ho fan per l’acústica del lloc, però dubte i molt que a tot el poble no hi haja un lloc alternatiu amb una acústica decent, per a un acte més que res familiar.

I allà estaven el nebot i la resta, a l’altar, baix una creu quatre vegades més gran que ells i elles, escoltant com la resta de corals (de col•legis religiosos) cantaven allò de venim a adora-te, en castellà of course.

I allà estava jo preguntant-me que feia allí una escola pública i laica? I hui escoltant al programa del matí de RNE1 com criticaven a un col•legi per que havia retirat un betlem de cartolina, i sentint com passaven a lligar-ho amb el fet que cada vegada les llums nadalenques tenen menys motius religiosos, considerant-ho poc menys que sacrilegi, doncs m’ha tornat al cap l’escena de la vesprada de tia caldosa.

Dec estar igual d’espessa que quan escrivia l’anterior entrada, per que el que jo no entenc és com no troben meridianament clar que una cosa és l’àrea privada i l’altra la pública, i que aquesta no pot fomentar ni indirectament un codi religiós, emparant-se en motius culturals i/o tradicionals.