Llibres

2

Aquesta passada Pasqua, vaig tindre més temps i desasosec del que volia, i la casualitat va fer que caiguera a les meues mans l’edició que 3i4 feu fa anys de la Biblia, és com una mena de resum en llenguatge actual dels Llibres. I vaig pensar que pot ser si milions de persones trobaven consol a les seves pàgines, jo podria també entendre millor el meu entorn. Llevat de quan era menuda i impresionable, que vaig dedicar un temps a transcriure les històries de les set plagues d’Egipte que em deixaven astorada, ja mai més havia tornat a passar per les seves planes, malgrat haver-m’ho proposat varies vegades i haver-li subtret a la meua tia, una edició ben voluminosa i lluïdora, enquadernada en pell, que abans acumulava pols a sa casa i ara a la meua.

 

El cas és que llegir eixe resum en català, em deixà més esbalaïda que abans de començar. Tantes setmanes de catequisi en la preadolescència aprenent que Déu és bondadós, que ens vol i que ja no és el col·lèric d’abans del Concili, per a llegir allà que eixe Home mai esta content, que no fa sinó desterros, tallar caps, matar gent, enviar plagues i fam … un desastre darrere un altre, malgrat que la colla de moixos que segueixen els seus manaments no dubten en sacrificar-se i més.

 

No va ser el darrer llibre que llegirem juntes, per què sols llegia per a mi, però no podia aguantar-me i de tant en tant llegia un passatge a la mare, que es burlava de la meua sorpresa, supose que ella trobaria que era com sempre.

 

I si qu deu ser com sempre, per què ara amb la desgràcia de l’accident de tren, s’ha sabut que el cura (no sé el rang exacte dins l’escalafò eclesiàstic, cura a la fi) digué a les families que Déu donaria als morts l’alegria que les famillies no els haveren pogut donar. Això entenen per consolar?

 

El cert és que se me n’han anat totes les ganes de seguir llegint eixes històries, i vaig optar per coses més lleugeres, però és veu que m’he contaminat i ho veig tot amb mal ull, per què ni el llibre que vaig demanar a les meues llibreteres de referència -3i4 clar- i que feu em repensara si això d’editar en format llibre un blog era bona idea, ni el mediàtic Màxim, ni el darrer llibre de Ferran Torrent, m’han fet el pes.

 

Menys mal que ara a l’estiu, amb una mica de sort, podre dedicar-li temps a Dibuixar el gènere, de Gerard Coll-Planas, d’Edicions96 i, que pinta realment bé.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Delors

0

A una de les associacions en que participe activament, tenim una línea de treball amb els centres de secundària i els que ara s’anomenen integrats. Fa anys que hem establert una relació diga’m de col·laboració i al llarg del curs anem a fer xerrades a l’alumnat.

El plantejament inicial i que manté tota la seva vigencia desprès dels anys, és senzill: entrar als centres gent aliena a ells, que l’alumnat no els vesca amb la normalitat que veu al professorat, però que tampoc es vesca obligat a fer cas per què van a examinar-lo. Diga’m que es tracta d’interrompre el discurs per a que el trencament ajude a la reflexió.

El cas és que a vegades des d’un centre ens posen en contacte amb un altre, i l’altre dia ens convidaren a fer una cosa diferent: dinamitzar un debat sobre igualtat, no fer una xerrada-taller com acostumem. El curiós del cas és que ens ho proposaven partint d’eixa mateixa base, que nosaltres ferem d’elements extranys a la tan anomenada comunitat educativa i que aportarem la nostra experiència a la formació en sentit ampli. I per il·lustrar-nos la proposta, qui ens la feia ens citava la LOMQUE, els elements multidimensionals a l’educació, Delors … una retahíla que probablement no s’adonava que era jerga educacional, que estava distraent i dificultant la comunicació.

I això és un fet que mai he entès, no sé perquè no s’adonen que quan menys planer fas el discurs menys se t’entèn. Personalment fugisc de tecnicismes, i abomine de la gent que fa cites i no s’adona que l’important no es fer veure que saps qui és X, sinó traslladar el que aquest deia amb paraules pròpies. Per a mi la máxima és aconseguir que el missatge arribe i l’auditori faça les conclusions lògiques, la resta no hi cal.

I ho faig perquè l’experiència em diu que funciona; fa uns dies vaig tindre que explicar a un auditori exigent la repercusió de la crisi als drets de les dones, i al debat vaig tindre dues alegries: un dels presents destaca que malgrat que la xerrada es referia als drets de les dones, no havia citat cap llei i un altre feu un paral·lelisme entre l’alliberament i l’opressió de les dones i el de les nacions. Als 45m que em donaren podia haver citat a Spivak i el seu discurs sobre les subalternes, o remuntar-me a l’anterior a ella, i parlar de Gramsci, però no va fer falta, la conclusió la va extraure el públic per ell mateixa, i d’això es tractava.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ella esta molt arrepentida.

0

Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a un judici. Dic acompanyar per què no anava a exercir d’advocada amb toga, sols ha fer d’interpret de l’absurd galimaties que s’ha muntat històricament per a revestir de misteri i diuen que dignitat, el teatre judicial.

Com passa habitualment, ens costà esperar una hora per a suspendre la celebració de la vista judicial, i mentre esperavem xarrava amb unes i altres, entre elles amb l’advocada de la defensa, amb la que per molt que m’esforce no tinc manera de conectar. Si forem oli i aigua no estariem més distanciades, i no de bades.

Fa un parell d’anys, quan aquest cas començà, ja va qüestionar la denuncia de la maltractada, per què en la seva opinió havia exagerat i era un complet despropòsit. Ho deia desprès de llegir-se un atestat complet amb una declaració detalladisima, més tots els informes de gent adulta i responsable que havia tingut coneixement de les agressions i havia declarat. Això i la ratificació davant el Jutjat, front a un “jo no he fet res” dels i la denunciada.

Ara, desprès de tindre que passar un bon grapat de vicissituds, entre elles més d’un centre d’acollida, ve el judici i lògicament la víctima, ja segura de que no poden tornar-la a agredir i sense que tinga que estar a cap altre lloc sinistre, voldria evitar grans perjuis per als seus germans que res tenen a veure. I això la defensa, que ha faltat al seu codi deontològic parlant amb la víctima, ho tradueix en: ella esta molt arrepentida, rematxant la seva convicció de que la denúncia mai tenia que haver prosperat fins convertir-se en una petició fiscal de pena de dos anys i 10 mesos.

A l’anterior cal afegir, que s’ha dut a la consabuda veïna que no sap perquè esta allí, però que ella el que sap és que viuen deua anys a la finca i mai han tingut problemes amb ells. Com tot el món sap, la gent que maltracta sol fer-ho amb llum i taquígrafs.

I el pitjor, que és? Que aquest és un exemple, però eixe pensament esta plenament instal·lat a la societat, que no fa CAP ESFORÇ per empatitzar i compendre que és i com es comporta una víctima de violència.

Es preocupant que inclús dins de la professió hi haja qui qüestione la retirada de les denuncies per les víctimes, o qui qüestione que se demane pena pel fet concret i per la suma de tots ells comformant delicte continuat, per què vol dir que no sols no saben d’ànimes, és que no saben ni de dret.

Per què no, “elles” no s’arrepenteixen, elles, les dones víctimes de violència, el que es senten és més a soles que la una, desemparades front a una societat que creu que amb dir tolerancia zero a la violència ja s’ha acabat la feina.

I no, ahí comença.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Misèria i Cia.

0

Encara no he acabat la guàrdia d’avui, però creue els dits per a que en les poc menys de tres hores que queden, no em criden; la radiografia social del dia ja ha estat més que suficient.

He començat el dia com l’he acabat, atenent a homens acusats de maltractaments a les seves parelles, i en tots tres casos m’han dit cosa semblant: és mentira, esta mal del cap (ella), no passa res, que la cosa se n’ha anat de les mans un poc … No sé com acabaran per que en cap dels casos els he assistit judicialment, bé per què als pobles això del Jutjat de Guàrdia és més una entelequia que una realitat, bé per què estava fent altres assistencies.

Per exemple, Un xicot víctima de la doctrina farruquito, acusat de conduïr sense carnet.

Un pobre home acusat de robament de ferralla d’un ecoparc, que tota junta no valia ni vint-i-sis euros i per a qui la fiscalia estava disposada a demanar huit mesos de multa diària per import de 6€ dia.

Una dona acusada de practicar la mendicitat amb el seu fill menor.

Un home acusat de tràfic de substàncies tòxiques, per haver-li pillat una bossa amb marihuana, que tota junta li costà 80€.

Un xicot magrebí que ha passat la frontera als baixos d’un camió, jugant-se, ell i el company menor d’edat, la vida.

I cadascún d’eixos casos ha posat en marxa una maquinària aplastant, que evidència la misèria moral del sistema judicial.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Comprensió lectora

0

He anat a veure “El Capital”, i us avance que si tenieu en el cap veure-la, s’ho podeu estalviar, probablement el trailer de la pel·lícula és ella mateixa. Decebedora. Tanmateix no és ben bé d’ella que vull escriure, sinó sols d’una escena que em va bé per que representa un comportament massa habitual en la gent catalanoparlant.

L’escena en qüestió, és quan el pare li diu al fill que té un regal per a ell, i malgrat que són francessos i viuen a Paris, li ho diu en anglès (sols li parla en eixa escena) i li exigeix que li conteste en la mateixa llengua. Això ha conduït a que ací, eixe no-diàleg s’haja subtitulat en castellà.

Però sols s’ha subtitulat eixa escena, malgrat que el protagonista és un tauró de les finances, que viatja arreu del món i té la major part dels lligams eonòmics entre Nova Iork, Londres i Tokio, i per tant és dedueix que a tots eixos escenaris les converses es desenvoluparan igualment en anglès. De fet quan li parla al fill, ràpidament penses que vol que aprenga la llengua dels negocis.

Tanmateix cap altra escena s’ha traduït. I això em porta al cap la imatge de la gent catalanoparlant que continua patint disglòssia. A la xarxa hi ha milers i milers de casos, de fet crec que les xarxes socials, estan fent més mal que una pedregada a la llengua. Però hi ha casos sagnants, com el de webs completament escrites en català – moltes vegades promogudes per nacionalistes-autonomistes – on la gent pot fer comentaris, és prou que hi haja un en castellà per a que qui administre la pàgina li conteste en castellà.

Anem a veure, si ha entès el que deia la pàgina – en català – i ha fet un comentari, serà que ho ha comprès, no?. Per què doncs claudiquem?. Que els fa pensar que si no escriuen en castellà deixaran d’entendre’ls?.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Intruments de la justícia

0

Fa uns dies, un grapat de jutges (imagine que també jutgesses, però d’això amb el plural genèric, no ens hem assabentat) han signat un paperet protestant per què el govern de dretes del PP ha indultat a uns mossos condemnats per tortura.

 

Eixos mateixos jutges (i jutgesses, cas d’haver-ne) no han dit res, no han signat res, quan el govern de dretes del PSOE indultava (en ocasions inclús per segona vegada) als guàrdies civils d’Intxaurrondo, condemnats per tortura, indult al que també el tribunal sentenciador s’oposava i que l’adalid de la justícia progre, malgrat que curiosament era al mateix temps ministre de l’Interior, Juan Alberto Belloch concedí.

 

En realitat, mai han dit res en els 36 indults que ha habut als 62 policies, guàrdies civils o mossos condemnats per tortura. Tampoc s’han pronunciat en les múltiples vegades que el Tribunal de Drets Humans ha condemnat al Regne d’Espanya per no investigar les tortures.

 

I fins on jo sé, tampoc han dit res ara, dies desprès del seu manifest, quan ha sortit la notícia de l’extoxicoman David Reboredo, al que se li ha denegat dues vegades l’indult.

 

I és que clar, un pobre extoxicoman no és cap arma volandera contra el govern, quan estas en mig d’una negociació.

 

I ahí és on perden per a mi tota credibilitat, tant com quan volen enmascarar la seva protesta salarial en una lluita contra les retallades a la justícia, si així fora, era més senzill haver-se sumat a la vaga general en compte d’anunciar-ne una si no els fan cas.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Contamina?m

0

No sóc una apassionada de Pedro Guerra, però el missatge d’aquesta cançó sempre m’ha enxisat, per què no hi ha vida sense mescla, ni futur sense perdre la por a estar amb els que creus diferents a tu, i que molt probablement no ho son.

Ara amb la campanya electoral a la Catalunya central, hi veus coses molt penoses, molta gent interessada en promoure el discurs de la por, de la diferència, del amb mi o contra mi, però encara pitjor, veus amaneixer consignes molt extranyes perque venen del que s’autoproclama esquerra assembleària, i sincerament no entens ja res.

L’altre dia llegia al tuiter: “som els que ens oposarem a la guerra, els que ocupavem les places …”, i no vaig poder estar de contestar-los que en eixes batalles havia molta gent de molts colors. Un tuit no dona per a més. L’altra consigna de moda per part seua és: “Som el poble”, supose que ho fan en contraposició als partits, però és còmic si atenem a que estem parlant d’eleccions.

Però a més a més, això de “sóc elpoble” és just el mateix que un de dretes m’espetà per dir-me que els independentistes al País Valencià no teníem legitimitat, perquè el poble no ens volia. I quan li vaig dir que jo formava part del poble i que ell no podia irrogar-se la representativitat de tot ell, m’isquè per peteneres.

I és el mateix que veies als cartells de la Intifalla: “Som el poble”, volent fer fora als partits, com si aquestos no estagueren formats pel poble, per gent que treballa, que es mobilitza i que es compromet dia a dia.

No m’agraden, són missatges, actituds, que sols tenen de democràtics, d’assemblearis, la façana, però que amaguen molt de dirigisme.

I tampoc m’agrada la gent que té por a mesclar-se, a juntar-se amb uns i amb altres, pot ser per què tots els anys que duc col·laborant en associacions i plataformes, he pogut mantindre la independència col·laborant amb gent molt i molt diversa, però sempre sumant, mai excloent ni irrogant-me la representació del poble.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Amor de mare

2

L’altra nit, escoltava així a la distància, les notícies de la televisió, no sé doncs quina cadena era, el que sí sé és la bajanada que vaig escoltar. Deia molt seriosa la periodista –en aquestos casos sempre és una dona – que hi havia un estudi científic (no digueren qui el pagava, ni si havia informes en contra) que provaven que els bebes que havien estat estimats per les seves mares des d’abans de nèixer, eren menys propensos a patir depresió d’adults. Tornaven a lligar maternitat biològica i societat sana. I tornaven a llançar la idea del que és una família ordenada, normal i afegiria que inclús moral.

El cabreig súbit, m’impedeix donar-vos més dades, ja que no vaig seguir prestant atenció.

No puc evitar-ho, no entenc com encara avui es segueixen admetent com normals eixa mena de discursos. És com quan escolte a (algunes) feministes, clamant contra les retallades en la dependència, convertint eixe clam, més que jusificat, en un greuge a les dones, perquè diuen, expliquen, que som nosaltres les que encara cuidem a la nostra gent quan és dependent.

Però que no ho veuen, que assimilant una cosa i altra, fan un flac favor a les dones?

I ja el que és massa per a la carabassa, és quan ara a vespres de la vaga general, se’ns encomana a les dones que fem d’altaveu per les botigues del barri.

Perdonen?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La irresponsabilitat del Ministeri Fiscal

0

Legislar a colp d’escàndol de periodisme grog és una cosa nefasta, qualsevol persona mínimament asenyada que vullga realment una Justícia i unes lleis que tinguen eficàcia, hi estarà d’acord. Tanmateix, poques vegades s’arriba a pensar el lluny que arriben les conseqüencies d’actuar així.

 

Desprès de l’anomenat “cas Farruquito” va haver una reforma penal, completament innecessària. Els accidents de trànsit són tants al cap del dia que resultaria impossible tramitar-los tots ells com delicte, per això sols els casos més greus són i eren jutjats així, ja existia eixa previsió normativa, i per tant mancava de sentit comú l’aldarull que es formà. Però s’alçà per què tantes hores de televisió s’han d’omplir i omplir, del que siga, i per tant cal anar desgranant tot, com el fet purament administratiu, fins aleshores, de que conduia sense carnet.

 

Tindre o no carnet no significa necessàriament que tingues pericia al volant, ni tan sols que sàpigues conduir més mal que bé, i han estat milers i milers els casos de persones que han conduït perfectament sense tindre’l, però calia mantindre el cas quan més temps a les televisions i tot era bo. I en conseqüència, la reforma ens dugué el delicte de conduir sense carnet.

 

I quan apareix una norma penal nova, tant fa quina siga, la maquinària estatal represiva es posa en marxa i t’aplasta.

 

I així, per exemple, et trobes al mes d’abril de 2009, amb una persona que li agafa el cotxe a son pare, un home gran que no controla el que l’adult del seu fill fa o deixa de fer, i se’n va al poble del costat, malgrat no tindre carnet. El pillen, el detenen i el citen a declarar, bé fins ací pur tràmit, agradarà més o menys però l’home esta d’acord en acceptar els càrrecs i complir el càstig. Impossible. Per què? Doncs per què el Ministeri Fiscal, eixa entelequia prevista per a reclamar l’aplicació de la llei, considera que cal imputar (col·loquialment acusar) al pare. Per què? Doncs per què li ha deixat el cotxe al fill, quan aquest no pot conduir.

 

A totes llums és una aberració, però en 9 de cada 10 casos els jutjats accepten les peticions de tràmit de fiscalia, així que imputen a l’home i el citen a declarar. L’home contracta al seu advocat i procuradora, i tot per a què? Per  a què avui, 3 anys i 5 mesos desprès, el Ministeri Fiscal sol·licite que s’arxive el cas respecte al pare. I no passa res, ni indemnitzaran al pare pel sobresalt, ni per les despeses, ni tan sols rebrà una disculpa. Res.

 

Tampoc l’altre imputat rebrà cap compensació per tindre obert un procediment tant de temps, quan aquell dia havera pogut tancar-lo. Ni rebrà cap benefici pels perjuis que se’n puguen derivar, desprès de tot no és més que un delinqüent …

 

I tot això per què ocorre? Doncs per què mai cap senyoria, siga jutge/essa, magistrat/ada o fiscal/a han respost de les seves errades, i en conseqüència a vegades (massa) et trobes amb decissions arrogants que en res beneficien a la Justícia que diuen representar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Karicies.com

0

Entre lectura i lectura fusteriana, i de com diria Gemma Pasqual, el seu profeta Josep Guia, he trobat temps per llegir un llibre que vaig comprar de rebot fa un mes, perquè m’havien parlat molt bé del seu blog d’origen: Karicies.com de Rosa Sanchis, editat per Edicions96.

El primer que et sorprèn és el pròleg, un text ben escrit que no et deixa que l’abandones, que raona i presenta l’obra que tens a les mans, amb gust i trellat, i oh! sorpresa a l’arribar al final, l’ha escrit un dels alumnes de l’autora!!

Perquè sí, Rosa Sanchis és professora, i déu ser molt bona si hem de jutjar pel que ha aconseguit del seu alumnat, no sols pel text de l’Hèctor, sinó per la implicació de molts i moltes més alumnes que participen i comenten les seves propostes al blog. Al llibre, l’autora fa una tria de les entradetes publicades al llarg del 2009, i dels comentaris que va rebre, i allà veus reflectides les opinions dels i les nostres joves, sobre la igualtat entre sexes, l’homosexualitat, el lesbianisme, l’educació sexual que reben, els rols i estereotips i arquetips que la societat marca … Un món, el món!!

Pot ser l’única pega que li trobe és el fet de la claudicació en la llengua, encara que el fet que es faça referència a la “Comunitat valenciana” ja em posa en guàrdia, no acabe d’entendre per què hi ha entradetes en castellà, almenys així és titolada la referida a la llei sexual i reproductiva, ni per què si algú que esta llegint el blog i el comenta, i per tant ha entès el que posa, se li contesta en castellà … o que és facen cites en castellà o s’hagen colat paraules com “cariño” (ni que siga en cursiva) o “a pesar de”, i sorprèn perquè Rosa és professora de català.

Amb tot, a les pàgines de Karicies.com aprens, especialment si fas cas a l’autora i abandones l’adultisme i deixes que la gent més jove t’ensenye.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sempre som els mateixos, a tots els llocs.

0
Publicat el 8 de juny de 2012

Qui no ha sentit eixa frase alguna vegada, si ha participat en cap moguda cívica, cultural, política, o totes tres i més?. Almenys jo, manta vegades, i mai he estat d’acord, perquè no crec que sigam els mateixos, les mateixes, qui estigam a totes bandes, sols ho som si sols vols moure’t en una banda.

Farà cosa d’un mes, vaig estar a una jornada de portes obertes de la Fundació Nova Terra (acció aquesta, la d’obrir les portes, més que recomanable), que s’ocupa d’allò que eufemísticament s’anomena tercer sector, i que de tota la vida s’ha conegut com els desarrelats del món: extoxicomans, malalts mentals, gent que ha estat en presó, gent que viu a la misèria … En resum, eixa part de la societat que aboquem als barris perifèrics i del que sols ens recordem quan fan una marató solidària contra la pobresa, per rentar consciències capitalistes (si és que això no és un oxímoron).

Doncs aquesta fundació fa una tasca impresionant, creant empreses per a generar recursos, però també per a donar oportunitats a gent a la que la vida n’hi ha donat ben poques. I una vegada a l’any, obrin les portes, conviden a qui vullga assistir a conèixer el que fan i aportar-los oxígen en forma d’idees i propostes. I allà, enguany erem un saló ple, al voltant de 170 persones, i de totes elles, coneixia a quatre: dos de vista i dos l’amiga i l’amic que m’havien dit allò pagava la pena coneixer-ho.

Farà cosa d’una setmana vaig participar a la marxa per demanar que tanquen la contaminant Cofrents, no vaig ser capaç de convèncer a ningú per a que es sumara, i cap al bus que eixia de València que em vaig enfilar sola. Quan arribarem a Jalance, vaig trobar a un polític que jo conec i ell no sap que el conec, a dos companys de batalles d’Alzira, i a un periodista de València, de risa singular, amb qui he coincidit en algún que altre acte, sense més i, al col•lectiu La Carrasca, però no als carrasquers i carrasqueres que duien la pancarta. Dels altres 160 que marxaven, no us puc dir res.

No em calia comprovar-ho, però la conclusió és senzilla: si ens atrevim a eixir del rovell de l’ou i sumar-nos a la vida, sent sols una més, és fàcil adonar-se que aquesta és belluga.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cartes

0
Publicat el 8 de maig de 2012

L’altra nit estava insomne, és el que porten els disgustos, discussions que si bé no son inesperades sempre mantens l’esperança que no es produiran, i quan et trobes inmersa en ella, la ment no para, així que no vaig tindre una altra pensada que posar-me a regirar caixons a la matinada.

La gent pròxima sempre em diu que tinc el sindrome de Diogenes amb els papers, em costa un munt desfer-me de res, així que obrir un calaix que fa anys no obris, pot dur-te a redescobrir coses insòlites i que et recorden sinó d’on vens, almenys qui eres.

Escriure és sempre una teràpia, però rellegir textos de fa anys també.

El malhumor se’m passà al rellegir una carpeta de fa una dècada, quan encara ni coneixia els ordinadors i com no sabia escriure a màquina, escrivia tot a mà. Incloses les cartes.

Eren temps on feia esborranys, més o menys com ara, sols que al no existir el cursor d’esborrar, l’esborrany quedava manuscrit, i a mi em pegava per guardar-los. I fou una nit curiosa, per que jo que sempre dic que treballe d’advocada per què era una bona eixida laboral, em vaig trobar una carta escrita a algún programa de la ràdio on col•laboraven presos, quan feia tercer de dret, i ja deia que en un futur volia ser advocada. Ni conscient sóc, de que la dèria ve de lluny.

I junt a eixa mostra de la meua “vocació”, m’he trobat una carta adreçada al president de Mèxic, al President d’ERC, al diari el Mundo, a la Núria Cadenes, al President de la Generalitat de Catalunya, a excompanys d’escola per organitzar un sopar, un esborrany de llibre – mai escrit – sobre la importància del teixit associatiu en la consolidació d’un model nacional … Vaja, com una fotografia meua d’ara, però en xicotet …

Una mostra, de la carta enviada al President de la Generalitat catalana:

“S’autodenomina nacionalista i apareix en les notícies de televisió com a defensor dels independentistes que detingueren els dies d’abans a la festa muntada pels espanyols, però en veritat vosté no coneix més nació que la d’Espanya i no acata més ordres que les dels espanyols”.

La carta és de l’any 94, també manava CiU.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Silenci

0
Publicat el 6 d'abril de 2012

Tinc la sensació, segur que compartida per molta gent, que el valor del sileci s’ha perdut irremissiblement. Hi ha moltes mostres del que dic, com el cinema, on ja ni a la sessió golfa et llliures de trobar-te amb qui narra la pel•lícula a qui té al costat, o a les “amistats” del Facebook. Però per a mi l’exemple més evident me l’aporten els viatges en tren, pot ser per què és el meu mitjà de transport preferit i per què en ells sempre he tingut experiències curioses, és pel que hem fixe més.

Als meus anys d’estudianta, era comú que la gent de comarques ens juntarem al tren i anarem xerrant de camí a les Universitats, com ho era que el dia que anaves a soles, cercares un lloc on pensares que es produiria una conversa prou interesant per entretindre el viatge, encara que no hi participares. Amb el temps, la gent bescanvià l’estona de conversa per la lectura, i alehores de forma natural la gent que volia xerrar defugia els seients ocupats per la gent que llegia, no volies estorbar.

Encara recordé que quan aparegueren els mòbils com bolets de gener, li deia jo a un conegut que jo no podría tindre móbil per que entre tindre’l apagat a la feina i als trajectes, quan vindria a tindre’l encès la gent ja podría localitzar-me a casa, com sempre. L’interlocutor ja em mirà extranyat i em digué que no entenia per què al tren no tenia que atendre les cridades.

I el temps li ha donat la raó, no per què jo ho faça, que ho faig, encara que continue amb la mania de ser hiperbreu, sinó per que a hores d’ara tothom xerra pels colzes i amb grans escarafalls durant els trajectes de tren, pots asabentar-te de tot el que li passa a la desconeguda de tres seients allà, quan a tu ni et va ni et ve. I no sé si serà per causa-efecte del mobil, però el cas és que ara també et trobes especimens que quan parlen amb qui tenen al costat, ho fan altemps per a tot el vagó, com proclamant la seva vida.

Si a l’anterior, li sumes a les i els hostesses del comboi (en una ocasió vaig arribar a comptar fins a 14 interpel•lacions als viatgers), doncs un viatge de tres hores a l’euromed pot resultar un suplici.

I el tren no és més que un exemple.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aporia

1

Desprès de llegir a Lakoff,em vingueren ganes de saber més sobre la neuropolítica, i com m’havien parlat molt i bé de la filòsofa Adela Cortina, doncs vaig agenciar-me el seu darrer llibre: Neuroética y neuropolítica. Sugerencias para la educación moral, editat per Tecnos.

M’ha costat de llegir, no sé si el fet que des de segon de carrera, quan una nefasta professora de filosofía del Dret em feu odiar la materia, ja no he llegit textos filosòfics, o si que amb l’edat les neurones se m’han anquilosat, el cas és que per a mi és tot un misteri que un llibre com aquest haja superat la segona edició.

I així i tot us el recomane, per què fa que pensar sobre el concepte de llibertat, el determinisme, posa al seu lloc als neuropolítics que es venen per un plat de cigrons, et dona molta información sobre la plasticitat del cervell i com pesa molt més l’entorn i l’educació que la genética …

Com a tia caldosa m’ha interessat molt eixa part darrera del llibre que parla del valor de l’educació en valors, i la importancia del raonament en l’educació des de menuts.

Com a jurista m’ha fascinat l’apartat dedicat a la llibertat, la responsabilitat i la imputabilitat.

I damunt m’ha fet cercar al diccionari més d’una paraula, com aporia. Vaja, que l’autora no té cap interés en mastegar-nos el text i això avui en dia és tota una novetat.

Això sí, ara estic amb una lectura diametralment oposada, una novel•la que amb trenta pàgines ja em té enganxada: Les mans de la deixebla, d’Anna Moner, editat per Bromera. I que si teniu temps i ganes, el proper 28 de març teniu ocasió de conèixer de primera mà, ja que es presenta a Alzira.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Camps com a símptoma

0

Avui Partal al seu editorial ens parla del desmoronament de l’absolutisme pepero, i avui vilaweb ens informa que el diputat Camps desprès de mesos de no xafar les Corts, avui ha reaparegut allà.

Un símptoma més del que ens parla el director. Just quan la revolta ocupa els carrers, quan més questionat és el president Fabra, i quan el País Valencià està a mitjans de tot el món, Camps, el beatífic, reapareix, com volent dir: vesqueu? No sols sóc no-culpable, sinó que quan jo manava, això no passava.

No és cap gest de recolzament al seu partit, ni a l’autoritat dels seus presidents, per què Rajoy deia públicament que estava amb Camps, però bé que l’espenta a l’abisme de la dimissió, i això no es perdona. Així que ara que Rajoy, el mut, (no sé a que espera per a cessar a la delegada), precisa més que mai que estiguen al seu costat, Camps li paga amb la mateixa moneda;  aparentment diu que esta al seu costat, però el seu gest no fa més que qüestionar el govern.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari