Xarxes i resistència
Llegesc al diari del diumenge una noticia curta sobre les CAF, no n’havia sentit parlar mai fins aleshores, malgrat que no és un invent d’ara. La idea és senzilla i parella dels microcrèdits, però diferent. No obstant, el que a mi hem crida l’atenció és que té els seus fonaments en la confiança mútua.
Les CAF son comunitats autofinançades, un grup menut de gent – entre 10 i 30 diuen les webs que parlen d’açó – decideix fer una aportació menuda a una caixa comuna i, poden desprès demanar fins 4 vegades la seva aportació, tornant-ho amb un interès X que el grup ha acordat, i que lògicament mai serà excessiu. Per evitar el risc d’impagament, ja és veu, les quantitats que es podran demanar seràn menudes, però a més a més per a pertanyer al grup t’han d’avalar dues persones, però no en bens sinó en confiança, dues persones que vinguen a dir al grup que som gent de fiar. I a banda es reforça l’obligació de retornar el prèstec per que si no ho fas, les dues persones que t’han avalat caldrà tornen per mitats el crèdit impagat.
Evidentment el control social i el no voler defraudar la confiança fan la resta.
I no us resulta coneguda la fòrmula? A mi em recorda les caixes de resistència i les xarxes socials de suport, que deuen sonar a xinès a les noves generacions, però que encara funcionen als sindicats. Tanmateix com ara tot el que sone a sindicalisme, esquerres, marxisme … s’ha de camuflar per a que els ciutadans del món ho accepten, doncs cal parlar de cooperació comunitària i demès eufemismes sociològicament digeribles.
En qualsevol cas, serà cosa de pensar-ne, per què fa un parell d’anys un grup de gent ja ens reunirem per fer una caixa d’ajuda mutua per a un treballador immigrant amb dificultats, i com la cosa s’enfocà al cas concret, ara ens trobem amb un segon cas que requereix ajuda inmediata, i caldrà pidolar, quan haver constituït la caixa ens havera estat de gran ajut i probablement havera estat molt pedagògic.