Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Sobre allò de la “majoria silenciosa” d’en Partal.

La “majoria silenciosa” té doble versió. La del poder de l’establishment que l’usa per a portar eixa majoria de ciutadans passius – com a massa acrítica– cap als seus objectius. Gestionada per grupuscles a sou. No hem d’ésser ingenus tampoc.
Nogensmenys l’hem vista, igualment, esbossada en cenacles d’actius combatents per alguna causa que també la traçava com a miratge de la utopia desitjada per la qual un hom lluita. Al nostre país, l’hem vista en un cas concret, del qual sempre hom podrem fer bandera: La “Batalla de València” de tan fondos coneixement si sabérem esbrinar-los amb escaiença per als temps d’alliberament d’un segon tros de país.  La “majoria silenciosa” del primer cas funciona quan es silencien els actius dissidents. Tallar els canals de comunicació per a evitar que hi haja una remunta del nivell de massa crítica que critique l’acció del poder parademocràtica. I, com aquella batalla, fou el punt d’inflexió d’una España que mai seria plural i, conseqüentment, encetaria un camí de disjunció amb aquella mateixa estructura d’estat. El mecanisme era aïllar els grupuscles actius i cosir-los el missatge a les bones –o les braves– per a que no hi transcendís. Implantar el temor i, de vegades, el terror. Penjar-los la llufa de la violència i propagar el missatge anhilador. I aquesta sistemàtica (d’estat ocupant) és la que vegem diàriament que repeteix el poder, ara bàsicament a les perifèries. Usen del Facebook, del twitter, diaris, tv’s, YT, Vimeo, Instagram, etc. i qualsevol canal de difusió i/o recepció de la xarxa.

(Podeu activar els substítols en el You Tube per a comprendre millor)
Diu un vell refrany anglès: “When cat is away, then the mice will play”

Des de fa vint anys, amb la democratització d’internet, l’activitat de tots els grupuscles s’ha fet més interrelacionada i interactuant amb més gent inactiva. I tothom puja els seus parers i continguts destacant-los o denigrant aquells que s’adiuen -o no- amb els seus propis. Arribats ací, ens demanem: Què seria avui la “majoria silenciosa”?

Suposem que la de sempre: aquells que no sols repeteixen els missatges centrals que mantenen la pròpia inactivitat com a espectacle públic de distracció inert. Per això és tan important l’educació per a l’activitat crítica que sacsege els fonaments de la quietud social. La que s’interroga i pretén modificar l’statu quo de cada instant amb la cerca de col·legues per a no quedar desenganxats del tren de la història comuna tret d’aquells que funcionaven com a fars “d’illes flotants”. Talment com ens passà als valencians durant la dècada dels 1980’ amb l’embranzida estatal contra tot allò que pudera a entrellat cívic català o el que siga.



  1. La idea està bé; però no ens equivoquem en la terminologia: “majoria silenciosa” és un terme ben específic amb un significat unívoc; no debades el va encunyar Nixon. La idea és que quan hi ha molta gent que protesta per l’estat de coses, la manera de negar-los la legitimitat és afirmar  que la majoria NO es queixa, i, per tant, està d’acord amb l’estat de coses. El terme té aquest significat, universalment, i cap altre. I sempre es fa servir des del món dretà. Sempre.
    Jo, més aviat, diria que, usualment, és una minoria qualitativa qui es mou activament, que és capaç de pensar contra el sentit comú establert, etc. I que aqueixa minoria qualitativa expressa els interessos de la majoria alienada, o silenciada, etc. Que és una lògica molt diferent del joc reaccionari de la “majoria silenciosa”.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.