Notices from nowhere

 

EL TROBE MOLT TENDRE.
PS: cada vegada més, trobe interessants els productes fets amb pocs recursos i amb idees senzilles. Aquest n’és un exemple. Yin-i-Yang.

N’agafe el significant tecnològic de l’anglès de DIE (encuny i/o matriu).
 

 

I met my old lover
On the street last night
She seemed so glad to see me
I just smiled
And we talked about some old times
And we drank ourselves some beers
Still crazy after all these years
Still crazy after all these years

I’m not the kind of man
Who tends to socialize
I seem to lean on
Old familiar ways
And I aint no fool for love songs
That whisper in my ears
Still crazy after all these years
Still crazy after all these years

Four in the morning
Crapped out
Yawning
Longing my life away
I’ll never worry
Why should l?
Its all gonna fade

Now I sit by my window
And I watch the cars
I fear I’ll do some damage
One fine day
But I would not be convicted
By a jury of my peers
Still crazy
Still crazy
Still crazy after all these year

Fa escassament un any les jugadores i entrenadora jugaven en un altre club a sopluig d’un invent quasibé d’afeccionats caribencs i sudamericans que la Conselleria i l’ajuntament de València deien que mantenien. Quan el que fèiem els pares, entrenadores i xiquetes era mantindre’ls a ells a base de pagar quasibé tot. Hi hagué una assemblea on se’ns demanava més diners als pares.
Amb l’excusa de la crisi econòmica. Algú s’aixecà i els va dir que com a independentista estava fart de que els pagàrem tots els seus ‘embolics’ i que les autoritats se’n duien els esforços de pares, entrenadores i jugadores per a tapar les seues mancances per  a traure pit. Diners despistats i d’altres afers usuals en aquesta ciutat i país també n’hi havien. Subvencions d’uns divuit equips, entre reals i ficticis, quan sols n’hi havien uns deu (10) reals. 

Les xiquetes es coneixien gairebé totes des de l’escola pública Santa Teresa i d’altres públics. El ghetto únic de la línia en valencià, del CP. Sta Teresa durant anys i panys a Ciutat Vella; sou la bèstia negra de la ciutat per a les autoritats. Quasi sempre enfrontat a la Conselleria des de l’època de Zaplana que ja ens volien fer desaparèixer del mapa fins a l’actualitat.

Si voleu conèixer un poc més el club pitgeu damunt del nom del club. Una gent molt interessant i abnegada que viu l’esport amb fervor olímpic.

CLUB SÒFTBOL FÈNIX VALÈNCIA

Un altre enllaç d’una notícia.

                                         _{A Joan Fuster en el dia del cinquantenari de 
                                                       la publicació de “Nosaltres, el valencians”} 

Túria va fugir del poble
per mudar-se a la ciutat
molta espenta i de verb fàcil
viu al dia en pis llogat
dues feines mal pagades
somnis al voltant de l’art
sense pares que l’ajuden
sols té vint-i-quatre anys

I ella que s’estima a Laia
Laia que s’estima el Matt
Matt enamorat de Pere
Pere creu que és amistat
tots han fugit de sa casa
ningú sap on vol anar
prenen l’últim tren que passa
melodia de ciutat

les veïnes beuen mate
i el tender parla xinés
el cuscús i la vedella
del carnisser libanès…
la tristesa d’estar sola
la sort de sentir-se bé
llibres, música i cinema
Pla, Khaled i Techiné.

A la Safor:

A Vilassar de mar:
http://youtu.be/YAYwli9NrOY
.
.
.
Etcètera des de Crevillent fins al Voló.

Diuen que l’expressió de l’art s’ha fet acomodatícia.
Larissa Sansour s’encarrega de contradir aital sentència.
Vos aconselle de trobar més vídeos de la multimediàtica-artista afincada a Londres i Copenhagen.

A Space Exodus from The Oakland Standard on Vimeo.

Walk around, see what’s going on in society, what’s going on in the city.

It’s we must do while we’ve been freeing it when becomes the openings to the sky.

Si avui entreu a la pàgina d’inici de Google trobareu un dibuix d’un dels edificis del IIT (Illinois Institut of Technology) a Xicago. Institut Politècnic construït entre 1938-58. En concret del Crown Hall que seria l’escola d’Arquitectura i disseny (1950-56).
El motiu és que avui seria el 126^é aniversari de l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe. Un dels mestres de tots els temps. Avui no s’entendria la construcció i l’arquitectura sense la seua contribució tendent al minimalisme. Fugit de l’Alemanya nazi desembarcà a Xicago per a portar a cap tots els ensomnis que hi havia tingut quan era a la Bauhaus. Una de les frases que més m’agrada d’ell, pel que conté d’autosuperació, és:

 “I don’t want to be interesting, I want to be good.”

Extrem que podríem aplicar-nos-hi avui dia. Vos dese un vídeo del seu millor poema: El pavelló Alemany de 1929, a Barcelona. Sembla tan actual..no?

PS: i un recordatori per al malaguanyat Ignasi de Solà-Morales, que faltà fa uns anys sobtadament a Holanda i que s’empenyà a reconstruir-lo aprofitant els Jocs Olímpics de 1992. (Cal no confondre’l amb Manuel de Solà-Morales, que traspassà fa unes setmanes).

PS. Em recorde de tu, Xesca Ensenyat !

 …..

ACTUAL
Veig que a les Illes hi ha un bon toll de manifestacions preparant-se.
Veig tímidament -i ens ha costat Déu i ajuda- per a remoure consciències -i indignacions- a  BCN mitjançant les xarxes socials.
I ara que comencen alguns punts del hinterland barceloní a moure peça, ens cal també moure’ns a tots els habitants continentals a favor dels mallorquins.

LA LLEGENDA 
A València tenim una antiga llegenda que diu que quan fa el dia molt i molt clar, pots pujar al Miquelet i veure-hi Mallorca. Mai no hem pogut veure-hi Mallorca, perquè segurament és impossible. Perquè és llegenda. Però hi és. Però quan és diàfan – o no- que des de Xàbia, des del cap de la Nau, veus de segur Eivissa. I a la inversa. Avui he pujat al Miquelet amb els meus fills i vos dic que el dia era clar i hem vist Mallorca. Hem vist Jaume Bonet i els seus amics fent un esforç titànic per tots nosaltres. Per reestablir l’ordre humà al món. Des d’una estança lluminosa, voltada d’amics. Una llum que cal que arribe a les altes instàncies mundials. 

VOS PROPOSE
Crec que caldria fer simultàniament concentracions i marxes a les grans ciutats i municipis del continent recolzant l’esforç que fan els illencs. Pense en ACPV, Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, sindicats i entitats culturals de tota mena del valencianisme. Si antigament, i sense xarxes socials, érem capaços de coordinar-nos-en per portar a ccap qualsevol inciativa.
¿No ho hem de ser ara amb la nostra tecnologia de fer actes arreu del país de països?
Fóra bonic que el diumenge de manera premeditada poguerem perpetrar tal ACCIÓ COMUNA. Un dret humà. El viure i el deixar viure. Això és el que se’ns està concultant.

ELS CONTINENTALS SENSE ELS ILLENCS NO SOM QUASI RES.
Perquè cal recordar-nos que el país valencià actual no s’entèn sense la fèrtil aportació d’una bona munió de mallorquins, menorquins i eivissencs que van creuar la mar per a vindre a compartir la seua vida amb nosaltres, com ara:
Miquel Dolç, Vicenç Rosselló Verger, Nadal Batle Nicolau (professor meu a la ETSAV i director de la mateixa), etc. i les comarques de La Marina del sud del país pràcticament repoblades de mallorquins després de l’expulsió dels valenciano-moriscs en 1609. Com ens recordà Guimerà en la seua obra teatral Mar-i-Cel.  

PS. Un dels problemes que tenim amb ells és la seua extremada discreció, de la manca de sa visibilitat, malgrat que fan molta faena sense fer ni pols ni remolí.