‘Qui canta el seu mal espanta’, diuen les quatre velles que encara hi ha. Doncs sí, ho farem. Això ha estat com una punyalada, com un espoli més d’allò que ens pertany i que ens planyen i que no ens tornen i que no podem gaudir mai a bastament.
No n’hi haurà mai prou de Canadair a la vibració dels cors de la més atupada i capolada de totes les terres que es fan i es desfan… Això és un robatori.
Des d’ara, dins el meu temple pagà, a més de totes les altres pèrdues (siguin esprius, siguin xirinacs, siguin miquelsbauçans, sigui qui sigui) ella també hi serà perenne, perpètua, amiga com l’ombra de les alzines i com el flaviol dels xeregalls que es precipiten al mar de l’Alguer des de la serralada nord de Mallorca: d’allà mateix on el pare Vives va posar música a aquestes paraules de Costa i Llobera, quan cavil·lava d’un catiu de Pollença que se n’havien enduit els moros quan varen venir:
Quan les volgudes muntanyes
passava el pobre catiu
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes
però plorant cada nit
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Un dia d’hivern les ones
tragueren un mort, ai trist:
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní.
Sé que na Xesca, estret en la mà, també se’n va endur aquest mateix brotet. És per això que no hem de perdre les esperances. Cantarem al ritme de Pitàgores que fa la música des del logo-emblema de la Fundació ACA.
antidemocràtiques, aparells feixucs, ….Cantarem amb ella mentre viurem <a href=”http://www.urbanrajah.com/how-to-make-Indian-curry/masala-crusted-whitebait”>masala whitebait recipe</a>
Jo també la somnio completa, amic. Un guster aquella abraçada real i conviure. Quin goig que feia aquest pom de terra i paraula catalana aixoplugat a una illa, a un monestir laic plle d’esperança. Abraçada virtual. Ves quin remei!
Doncs sí, ho farem.
Això ha estat com una punyalada, com un espoli més d’allò que ens pertany i que ens planyen i que no ens tornen i que no podem gaudir mai a bastament.
Des d’ara, dins el meu temple pagà, a més de totes les altres pèrdues (siguin esprius, siguin xirinacs, siguin miquelsbauçans, sigui qui sigui) ella també hi serà perenne, perpètua, amiga com l’ombra de les alzines i com el flaviol dels xeregalls que es precipiten al mar de l’Alguer des de la serralada nord de Mallorca: d’allà mateix on el pare Vives va posar música a aquestes paraules de Costa i Llobera, quan cavil·lava d’un catiu de Pollença que se n’havien enduit els moros quan varen venir:
Quan les volgudes muntanyes
passava el pobre catiu
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes
però plorant cada nit
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Un dia d’hivern les ones
tragueren un mort, ai trist:
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní.
És per això que no hem de perdre les esperances. Cantarem al ritme de Pitàgores que fa la música des del logo-emblema de la Fundació ACA.