Oi?

Quina setmana més moguda! Escric aquesta nota que tot just és dimecres, o sigui que només fa dos dies que vam conèixer la injustificable sentència emesa pel Tribunal Suprem. Dilluns, però, el mail obert quinzenal parlava d’això que ens en fan dir els cossos i forces que teòricament vetllen per la seguretat dels ciutadans, a propòsit de les declaracions polítiques del general Garrido de la Guàrdia Civil. I ho feia en aquests termes: […]

(més…)

Som problemàtics els catalans? A l’últim mail obert em demanava si no hem renunciat i renunciem amb massa facilitat a ser com som per ganes d’agradar. I així ens ha anat, posem per cas, i el cas és especialment significatiu, amb la llengua. El català ha desaparegut de l’espai comunicatiu espanyol. I mentrestant, per contra, el castellà va guanyant espais en els mitjans catalans. És irreversible, aquest procés?

(més…)

L’últim mail obert denunciava sense gaires embuts aquesta manera d’identificar, a la pràctica, política i xantatge emocional, a partir de l’exemple concret del discurs vergonyós que sobretot el PSC, i especialment Carme Chacón i Miquel Iceta, ens han mirat d’imposar tots aqests anys. Feia així: […]

(més…)

Com hem d’interpretar l’èxit de la Diada, el nou èxit en plena onada de repressió i de càstigs exemplars? I què n’hem de fer, d’aquest èxit? És una mica sobre això que anava el mail obert d’aquesta setmana.

(més…)

A pocs dies de la Diada, el mail obert de represa del curs no podia sinó fer una crida a omplir, aquest any, la Diagonal. A recuperar, d’una vegada, la iniciativa. I a no deixar d’estar mobilitzats, acte seguit, per al que convingui. Per demostrar que ja som república.

(més…)

Trobo irritant aquesta mecànica que imposa determinades expressions al discurs públic, expressions que amb la pretensió de crear consensos en realitat neutralitzen la mirada crítica i acten com esyabuladors intel·lectuals i polítics. I deu ser perquè m’irrita tant que tot sovint acabo agafant alguna d’aquestes expressions i miro d’esquarterar-la. Com en el darrer mail obert la subjecció a la legalitat vigent, simplement per seure a parlar, subjecció que ara pretenen donar per descomptada.

(més…)

Al mail obert de dilluns passat mirava de reflexionar sobre el punt on som i com hi hem arribat. I sobre cap on hem d’anar. Una setmana després continuem en el mateix estat d’espera…

(més…)

Aquest mail obert va aparèixer dilluns 21 de gener, pocs dies després de la constitució de la mesa del Parlament i deu dies abans de la sessió d’investidura fallida. I, si fos a fer, avui l’escriuria exactament igual. Avui sembla que el fals realisme, digueu-ne possibilisme potser, s’ha imposat una mica més. I a l’altra banda ja veieu quines són les reaccions: els hem vençut, aquest és el camí, repressió i aplicació injusta de la llei. Doncs no.

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns donava, si calia, raons per escollir bé la papereta que cadascun de nosaltres dipositarà el pròxim dijous 21 de desembre dins l’urna que li correspongui. O, potser més exactament, les raons per desestimar quatre de les set candidatures a priori amb possibilitats d’obtenir representació parlamentària. No hi donava raons per triar entre les tres opcions republicanes. Ni en donaré: la meva aposta és que totes tres apleguin el màxim nombre de vots i que sumin, si pot ser a terços, la majoria més àmplia possible. Amb la confiança que, si ho aconseguim, no tindran altra elecció que continuar fent passos per donar cos a la República ja proclamada.

(més…)

Encara no hem entrat en campanya i la magnitud de la mentida, la manipulació i la tergiversació ja es multiplica per molt. I això que venim de ben amunt. Com hem de valorar, si no, el relat que ha construït la jutgessa Lamela, amb el concurs inestimable del fiscal Maza, casualment ara traspassat? D’aicò parlava el mail obert d’aquest dilluns. Per anar a raure a una conclusió antiga, però no pèr això menys contundent i vigent: l’única manera d’abordar un debat polític és fent política. I deixar-lo en mans de la justícia hauria de ser —diguem-ho, va— fins i tot un delicte. D’omissió, si voleu.

(més…)

Era agosarat, però em va semblar que calia: divendres vaig imaginar quina carta escriuria si m’hagués tocat estar en la pell del president. I diumenge a la nit va aparèixer en forma de mail obert, tan poques hores abans que la carta de debò es fes pública. Naturalment, són ben diferents. Però, ai las, també s’assemblen…

(més…)

Ara m’adono que aquest mail obert va sortir tot just dilluns passat, i sembla que faci tants i tants de dies… Hi dono le smeves raons per votar que sí. Que és el que faré per més difícil que ens ho posin.

(més…)

En escriure l’últim mail obert abans de les vacances sabia que només podria dedicar-lo a la Diada. Però després va i el 17 d’agost irromp en les nostres rutines i ho trasbalsa tot. I, tanmateix, ho trasbalsa tant que el seu impacte tenyeix tant si vols com si no vols qualsevol altra cosa. També el procés d’emancipació nacional. Especialment aquest procés, contra el qual es veu que tot s’hi val menys la discussió serena i el debat polític. Doncs, a vuit dies de l’Onze de Setembre he escrit un mail obert en què les tres dates, també l’1 d’octubre, s’entrellacen inevitablement. Aquest: […]

(més…)

Vilaweb fa estiu amb una sèrie d’articles sobre ciutats passejades i em proposa de fer-ne un. De seguida se m’imposen algunes estades a Venècia. I escric aquest viatge sentimental, que és sobre la ciutat de la llacuna però també sobre la pràctica del viatge tal com l’he apresa i la practico. […]

(més…)

El cinisme dels nostres adversaris polítics posa a prova la paciència dels qui defensem l’1 d’octubre, i més que ens la hi posarà. En tenim una mostra en la cantarella de l’exigència de garanties per a un procés contra el qual treballen amb la impunitat que s’ho poden permetre tot. D’això anava el mail obert d’aquest dilluns. Amb la convicció que l’arma més important per garantir el bon final de tot plegat és a la nostra mà: la mobilització, la participació. Massiva, desacomplexada i gens poruga. La que hem de tornar a demostrar aquest Onze de Setembre si hi tornem a ser tots, molts, més que mai. […]

(més…)