Tanco, provisionalment, aquesta sèrie de notes dedicades a Cohen reproduint ara el mail obert de dilluns passat. I me’n torno a escoltar-ne alguna altra cançó…
El mail obert de fa vuit dies girava al voltant de determinades paraules pronunciades en públic rere les quals hi ha equívocs que poden semblar buscats o unes lectures molt esbiaixades de la realitat. Hi excel·leixen determinats personatges, entre els quals especialment alguns polítics. Es podria dir que el mal tenalla transversalment homes i dones de tota mena i condició ideològica, però quan hi pares atenció t’adones que a alguns els tenalla més sovint que a d’altres…
L’últim mail obert que vaig publicar a Vilaweb defensava que l’acadèmia sueca hagi donat el premi Nobel de literatura a Dylan. He deixat passar dies abans de penjar-lo aquí pensant que, mentrestant, Dylan hauria aparegut i, fins i tot, ni que fos a la seva manera, hauria agraït el guardó. Però no. De moment, silenci. I, amb tot, reitero el que vaig escriure: […]
Fa un parell de setmanes, just quan s’acabaven els Jocs Paralímpics d’enguany, la Dolors va publicar una opinió contundent a Vilaweb que jo també hauria pogut signar. La tesi es pot resumir així: fer uns jocs paralímpics ha estat una conquesta per començar a normalitzar la visibilitat de les persones amb determinades discapacitats, però mantenir-los pot comportar una nova segregació; no seria un bon revulsiu, ara, fondre’ls en el calendari amb els olímpics? L’endemà la segona tertúlia dels dilluns de Mònica Terribas se’n va fer ressò i va ser curiós veure com improvisaven una posició els periodistes esportius: va ser evident que els incomodava perquè els trencava els esquemes i les rutines professionals. Una raó més a favor de l’argument, doncs, que feia:
Aquest estiu em va sorprendre, com suposo que a tants d’altres, un article publicat a Núvol per Henry Ettinghausen, que en rellegir les memòries de Carles Fontserè es preguntava si no hi parlava un col·laboracionista amb els nazis. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins mentre veia com, per exemple, Agustí Colomines replicava amb duresa a l’hispanista, com també ho ha fet Assumpció Maresma. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins, dic, i en vaig destil·lar aquí uns records de quan vaig fer d’editor de Fontserè. Els rellegeixo en copiar-los al bloc i tinc la impressió que algú pot dubtar de si els he escrit a favor o en contra d’Ettinghausen. No, els he escrit a favor del record que tinc, com crec que hauria fet Fontserè mateix. […]
De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]
Fa pocs dies, el 18 de juny, s’esqueia que feia trenta anys de la mort de Joan Oliver, i Vilaweb em va demanar de recordar l’autor de Sabadell i el seu germà poeta, Pere Quart. Vaig posar-m’hi fent-me una pregunta: què diria l’Oliver, avui, d’ara mateix? I, sense gosar respondre-hi directament —prefereixo no imaginar quina mena d’estirabots deixaria anar, malhumorat com el va fer tornar la cosa pública els seus darrers anys—, vaig apuntar el que segueix. […]
A una setmana del 26J, i sobrevivint a la campanya electoral a partir d’una dimissió informativa suau, el mail obert de la quinzena posava paraules a una mena de teoria sobre la capacitat dels nostres partits polítics i els qui els lideren de posar-se i posar-nos pals a les rodes. Deia així: […]
Fa massa dies que, entre tràfecs ben diversos, uns quants de públics —hauria d’obrir una secció en aquest quadern tota per parlar només de Vil·la Joana— però també prou de particulars, he desatès el bloc. Hi recupero ara el mail obert de fa quinze dies, escrit sota l’impacte de la frustrada tramitació al parlament dels pressupostos, impacte a què convidava a sobreposar-se amb un títol d’inspiració janeaustiana, que potser encara valdrà la setmana que ve, si no som capaços de sorprendre’ns nosaltes mateixos amb un tomb de mobilització electoral…
El mail obert d’aquesta setmana donava voltes a l’excés de voltes que se sol donar a declaracions o fets que, d’aquesta manera, acaben esdevenint més transcendentals que no haurien de ser. És un tic propi dels politicastres que viuen declarativament per mantenir-se a la cresta dels titulars. I, sorprenentment, els mitjans tendeixen a fer-los el joc. I així ens van les perdius d’esverades per tot el país…
I és que no m’he refet de la sorpresa. Per què TV3 va suprimir el vídeo en què Empar Moliner crema la Constitució? Que és que tenen por que tanquin la cadena? Que és que tan malament estem? Sí, devem estar molt més pitjor que no diem si la censura es converteix en una companya de taula o de llit que no necessitem foragitar… D’això parlava l’últim mail obert, aquest dilluns.
És tan escandalós com ho hem volgut veure, això dels papers de Panamà? Ho és, i tant, però potser només perquè ha mostrat sens egaire ambigüitats l’entranya del sistema econòmic mundial i de tot el que en deriva. Aquesta és la sospita que intentava argumentar el darrer mail obert que m’ha acollit can Vilaweb.
La Setmana Santa obre un d’aquells períodes informatius que semblen tenir un guió preescrit i que és inevitable seguir. L’operació sortida, les previsibles vagues del personal dels aeroports d’un indret o altre, les passions d’Olesa, d’Esparreguera o de Cervera, les mones i els seus pastissers, una programació televisiva de ressons aproximadament bíblics, les crucifixions de folclòrics devots filipins, les perspectives de la temporada d’esquí, l’operació tornada, posem per cas, són alguns dels hits que tornen, any rere any, a ocupar espai i espai entre les notícies com si tinguessin tota la transcendència. Aquest any, però, la Setmana Santa ha estat, en aquest sentit, excepcional. I és que hi ha hagut una densitat informativa difícil de digerir. Sobre això tractava el mail obert que va coincidir amb dilluns de Pasqua.
Fa unes setmanes vaig publicar aquest mail obert. Després va quedar al calaix sense obrir del bloc. I ara que l’en trec, l’endemà d’una nova pantomima democràtica ara a Holanda, encara m’estaborneix més veure que no ha perdut ni una dècima d’oportunitat, al contrari, que era massa suau…
L’últim mail obert, fa vuit dies, volia treure punta —arran del cas dels titellaires empresonats— a unes declaracions d’Albert Rivera que potser van passar sense gaire pena ni glòria. Deu ser perquè no deixa de dir coses, a força de piulades i declaracions a la tele, tantes que no queda temps perquè els espectadors les paeixin. Potser és una bona estratègia per neutralitzar la rèplica. I convé denunciar-la, perquè gairebé sempre que parla, fins i tot per no dir res, és eloqüent i ensenya la poteta… Com va ser el cas en relació amb la cultura i la política.