Deixeu-nos llegir tranquils

Fa unes poques setmanes que els plans de foment de la lectura han ocupat decididament l’espai públic, i ells més aviat en surten malparats. Al mail obert de fa quinze dies vaig comentar el pla de l’ICuB de Jaume Collboni i Xavier Marcé: bé, no és que hi hagués gaire a comentar, en el cas de la campanya de Risto Mejide, que no fos l’actitud amb què emprenen els autoanomenats plans de lectura els qui se n’atorguen la responsabilitat política. En vaig dir això: […]

Deixeu-nos llegir tranquils

L’he llegida. Us asseguro que jo l’he llegida. He remenat la xarxa i he ensopegat un powerpoint de deu pantalles –això sí, en la versió html que genera la caché del google, i per tant encara més despullada que no és, lliure de fotos i dibuixets– que exposa la proposta aquella de pla de foment de la lectura que diu d’enviar gavadals de llibres al president dels Estats Units. Segur que n’heu sentit parlar. És allò que alguns en diuen una ocurrència. Una facècia. Una atzagaiada. Una estupidesa. Simplement, una collonada.

Que no mereixeria cap comentari si no fos que es veu que és l’element estrella (i com deu ser la resta…) de la campanya que s’ha endut el concurs públic (i com deuen ser les altres candidatures, si n’hi havia…) que l’Icub ha convocat, ai las, per promoure la lectura. Licitada, diuen, per prop de 110.000 eurons. Només. Sense immodèstia: jo, per menys d’una desena part d’aquest import, els posaria sobre la taula un feix de propostes que no se l’acabarien.

Perquè ja tinc una mica d’experiència en la cosa: el pas per la Institució de les Lletres Catalanes em va comportar haver de sofrir dos autodenominats plans de foment de la lectura. I havent-me’n de fer disciplinadament corresponsable: potser arribarà el dia que calgui explicar-ne la història des de la rebotiga. Però de moment n’hi deu haver prou de reconèixer que la promoció de la lectura des de l’administració és, a casa nostra, un simple pretext per a fer publicitat institucional. Que és com dir personal, vull dir personalista. Perquè el seu veritable objectiu i, quan tot va bé, l’únic fruit segur que aconsegueixen aquestes campanyes és que les institucions que les signen i, evidentment, el qui n’és cap visible es pengin alguna medalla.

Sí, es veu que dir que defenses la lectura i que cal llegir et fa guanyar punts en alguna mena de rànquing de les polítiques benintencionades. Però, mentrestant, aporten de debò res al foment de la lectura, aquestes medalles? Poca cosa, segur. Perquè hi solen concórrer uns quants vicis d’aquells que qualsevol que s’ho mirés des de fora diria que cal evitar. Per exemple, que el to dels missatges traspuï superioritat moral. O bé que associen la lectura amb tota mena d’hipotètics efectes beneficiosos, d’una manera semblant a la que durant anys hem vist que es feia servir per anunciar compreses, que fins feia enveja no haver-ne d’utilitzar. O bé que fan creure que la lectura es pot administrar en esprai, com un d’aquests desodorants que et fan lligar només d’ensumar-los.

I no. No cal que fem jocs de paraules. Desenganyeu-vos: només hi ha una manera bona de promoure la lectura. I ja us en podeu riure si no ho voleu creure. Només n’hi ha una: llegint. Ara, hi ha tantes maneres de llegir… Cal saber-les, practicar-les, fer-ne experiència, per poder mirar d’encomanar-les. I cal perquè si només ho simules, si ho fas per mera impostura, si tan sols muntes el numeret, en canvi, més aviat se’t veu el llautó i fas el pena.

Doncs, més enllà del que hi sigui més o menys lleig o potiner, què és el que és greu de l’operació de Collboni amb l’agència de Mejide a l’Icub? Des de la perspectiva del foment de la lectura, que es perseveri en l’error de considerar-lo cosa de quatre anuncis. I què hi trobem, alhora, d’esperançador? Que una colla de llibreters i d’editors hagi dit prou i, contra el que era habitual en un sector tan mesquí que ha estat tradicionalment disposat a empassar-se qualsevol gripau a canvi d’unes quantes engrunes concedides graciosament en forma de subvenció o altres prebendes, hagin gosat dir en veu alta que l’emperador va despullat. Perquè hi va. I de quina manera.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*