Oi?

Això no és cosa del procés pero potser el procés també ho ha exacerbat: ens costa no bellugar-nos entre expressions estereotipades que primer ens ajuden a saber de què parlem prò al final, em temo, ja no volen dir gaire res. La “legalitat vigent” en podria ser una. Què és, ara mateix, la “legalitat vigent”? Què és sinó un tòtem que se’ns planta al davant com si davant seu ja no hi hagués res a discutir? Doncs això és el que en diria. […]

Fins quan és vigent la legalitat?

Començarem pel final: arribats al punt on som, l’única sortida decent és que siguem convocats a un referèndum perquè decidim si volem continuar essent súbdits del regne d’Espanya o preferim esdevenir ciutadans d’una nova república catalana. I és l’única sortida decent perquè l’alternativa que ens proposen sense dir-ho és que acotem el cap. I ja deveu suposar què comportaria això: rendició i represàlies. I em sembla tan obvi, que cada vegada que sento algú que ensopega amb peròs fins a trencar els ciris em surt de dir-li que els porti a Madrid, ja sigui al govern espanyol, al tribunal constitucional o a les corts, perquè hi facin llum, que prou que en necessiten. M’explico.

El president i el vice-president es reuneixen amb Xavier Domènech, cap visible dels comuns, per informar-lo sobre el referèndum que es convocarà el dia 1 d’octubre. I Domènech surt de la reunió amb el seu ciri trencat: afirma que l’1-O serà una mica més que un 9-N, però no prou referèndum per falta de garanties. I jo dic: ara de seguida exigirà sense ambigüitats aquestes garanties al govern espanyol. I dic encara: i quan el govern espanyol, en comptes de respondre-li, faci veure que fa l’orni mentre no deixa de posar bastons a les rodes i querelles contra tothom que piuli, Domènech reconeixerà que no hi ha més remei que donar suport sense condicions al nostre govern perquè el referèndum de l’1 d’octubre tingui les màximes garanties que entre tots li puguem donar. Però no. Sinó que retreu si més no implícitament al nostre govern que no sigui capaç de donar les garanties que ell voldria i denuncia que la unilateralitat no és el camí. I jo torno a dir: mira noi, davant la reducció –aquesta sí que és unilateral– de la legalitat vigent a una gàbia on no et pots ni bellugar, tens el deure moral d’actuar. I per això, a falta d’alternativa, no hi ha més remei que fer el pas, oi, Domènech?: el referèndum de l’1 d’octubre ha de ser el nostre referèndum, el referèndum de tots, sense tebieses ni complexos.

Dies després, Mònica Terribas entrevista a la ràdio Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i representant de la flamant quota catalana de la nova executiva del PSOE. I fa un diagnòstic que no ens sorprèn, tot i que és sorprenent. En síntesi, un ciri trencat que es pot resumir així. Cal una solució política a un problema que és polític: d’acord. Però ella diu que Catalunya no té el dret d’autodeterminació, emparant-se en la doctrina convencional de l’ONU: ai, caram, i també val fins i tot quan tres quartes parts de la població ho volen, aquesta doctrina? Aleshores, quina deu ser la solució política? Que es rebaixi la tensió i s’iniciï el diàleg, diu: ben vist. Però, segons Parlon, això requereix un canvi d’estratègia del govern català. Ai, caram!, em torna a sortir de dir. A mi em semblava que qui no seu a parlar, ni tan sols d’allò que és inexcusable (cal que recordem el cas dels mossos?), és el govern espanyol. Doncs, li diria a Parlon, per què no et plantes davant els teus perquè exigeixin a Rajoy i la seva cohort el canvi d’estratègia que depèn d’ells? Trobo impressionant l’obstinació del PSC a encastellar-se en una realitat paral·lela, instal·lats en el mantra que la solució de tot és la reforma federal de la constitució. I jo dic que no: la solució no la tenen ells, en tot cas que ens la proposin i ja votarem si la preferim a d’altres. Posem-hi que a la independència. Ho podríem decidir l’1 d’octubre, per exemple, oi, Parlon?

N’hi ha molts que s’omplen la boca d’apel·lacions a la legalitat vigent, com si hi hagués cap llei que pogués decidir qui som, com ens sentim i què volem ser. Però no hi és. Quan la llei desenfoca la realitat fins a provocar un atzucac en comptes d’oferir vies de solució als conflictes, demostra la seva inutilitat i clama perquè la deroguem o la modifiquem. I aquest és el punt on som. Davant l’evidència sostinguda en el temps que cap a tres quartes parts de la població de Catalunya vol ser consultada en referèndum sobre el propi futur, impugnar-ho apel·lant a les legalitats vigents més aviat evidencia que, de facto, de vigents ja no ho són gaire. I si no són canviades ordenadament segons els procediments establerts, al final serà la realitat mateixa, cansada d’estar desenfocada, que els vessarà per sobre regirant-les. Un dia qualsevol. Com ara l’1 d’octubre que ve. Fins al punt que fins i tot The New York Times ho ha vist. Per què deu ser?