Oi?

El cinisme dels nostres adversaris polítics posa a prova la paciència dels qui defensem l’1 d’octubre, i més que ens la hi posarà. En tenim una mostra en la cantarella de l’exigència de garanties per a un procés contra el qual treballen amb la impunitat que s’ho poden permetre tot. D’això anava el mail obert d’aquest dilluns. Amb la convicció que l’arma més important per garantir el bon final de tot plegat és a la nostra mà: la mobilització, la participació. Massiva, desacomplexada i gens poruga. La que hem de tornar a demostrar aquest Onze de Setembre si hi tornem a ser tots, molts, més que mai. […]

La garantia serem nosaltres

Potser ja no us en recordeu, però tampoc no fa gaire temps hi havia qui es declarava partidari d’un referèndum només si era acordat. Els pscialistes, per exemple: però quan es va veure que l’acord no era possible, i alertats pel no és no del seu tutor espanyol, van capgirar aquella posició i avui discuteixen fins i tot la necessitat del referèndum o, si més no, l’oportunitat de la pregunta. La que volem, sovint la menyspreen amb aquella suficiència tan seva. Redéu, com els hem de veure.

Després hi havia els comuns, que apostaven per un referèndum tant sí com no. Davant l’evidència de la incompareixença de l’altra part han anat matisant la posició fins a deixar de reclamar que fos acordat i exigir que es faci amb garanties. I a això, qui s’hi podria oposar? Però crida l’atenció que dia sí dia també s’exigeixi al govern català que concreti aquestes garanties. Vull dir que sorprèn que aquesta exigència no s’hagi adreçat, encara amb més força, a l’altra part. Perquè, qui és que pot garantir les garanties? Juguem amb un joc de cartes trucat i tots els trumfos són a les seves mans. Per això ens hem hagut d’espavilar i hem de substituir-los amb tanta bona fe com sigui possible. Per no perdre abans de jugar.

És com quan es retreu al govern que no s’acull als dictàmens de la Comissió de Venècia: ai las, si aquests dictàmens s’adrecen als estats, què caldria fer per seguir-los? Ja es veu el cercle viciós: ser un estat. Potser que comencéssim per aquí… I és com quan se’ns retreu que el que plantegem és anticonstitucional i fins i tot antiestatutari. Home, és clar: i què es pensaven? El Consell de Garanties i el lletrat del parlament diuen el que han de dir, l’únic que poden dir: això que proposeu depassa el marc on som, el que coneixem. Sí, potser algú no se n’havia adonat: és que volem eixamplar-lo i no hi ha camí pautat ni acordat que ho permeti. Per tant, cal transgredir-lo, inevitablement.

Aquí és on som. I què caldria per a sortir d’aquesta roda eternal? Penso en els comuns i pregunto: no s’hauria avançat més i millor si per comptes d’exigir tantes garanties haguessin contribuït, al costat dels partidaris del referèndum sense trampes ni condicions, a crear-les? En comptes de preguntar amb passivitat i malfiança per les urnes, els censos, les campanyes del sí i sobretot del no, les juntes electorals i el reconeixement internacional, posar-s’hi ben arromangadets per obtenir i aconseguir una cosa i l’altra i l’altra. Segur que, si els ho demano, no els faltaran arguments per justificar-se. Excuses de mals pagadors.

Ara, mentrestant, passen els dies i l’1 d’octubre s’acosta. És molt probable que l’hostilitat de l’estat espanyol faci gairebé impossible cap de les garanties que es demanen. I res no fa pensar que ni els comuns ni els partidaris del no es disposin ara a posar-s’hi de cara. Aleshores, com en sortirem, d’aquest cul de sac? Com es pot plantejar, en aquest context, un referèndum amb garanties?

Ja acabo. Voleu garanties per a aquest referèndum? No us enganyeu: la garantia serem nosaltres. La primera garantia, la real, la incontestable, serà la nostra participació. Per això hem d’aconseguir ser encara més que no hem estat altres vegades. I podrem demostrar-ho amb tota la força i la convicció, abans de dipositar la papereta a l’urna, tornant a sortir al carrer l’Onze de Setembre.