Oi?

Tot plegat té un aire tan grotesc, que fa encara més bones i escaients aquelles paraules que repeteixen adés i ara Asterix, Obelix i altres habitants de l’irreductible llogaret gal: estan bojos aquests romans… Com, si no amb aquesta exclamació de resignada paciència, hauríem de reaccionar davant les reacions a la cosa del seu himne? D’això parlava el mail obert d’aquest dilluns, i vist com va anant tot plegat —ja m’ho temia— és clar que m’he quedat curtet curtet!

(més…)

Vaig escriure l’últim Mail obert per a Vilaweb sabent que, molt probablement, em ficaria en camisa d’onze vares: hi ha temes que semblen un vesper…

(més…)

Fa alguns mesos Saül Gordillo va publicar Sobirania.cat, un llibre que vol contribuir a fer des de peu de carrer la història catalana de les xarxes. I és que es pot ben dir que internet i la presència catalana a les xarxes són, com ens agrada tant de dir ara, una veritable estructura d’estat. Que té el valor afegit —i és molt de valor!— d’haver estat construïda entre tots, des de baix, col·laborativament, democràticament. El cas és que el llibre aporta una mena de qui és qui, “200 ptotagonistes de la Internet catalana“, i m’hi inclou, en aquests termes: […]

(més…)

Demà arrenca la campanya electoral de les municipals i jo puc ben dir que ja n’he tingut prou abans de començar. Quines ganes que hagin passat les dues setmanes llargues que vénen…! Deu ser per aquest estat d’ànim —i això que encara no havia vist les enquestes que el CIS ha fet públiques avui!— que el mail obert d’aquesta quinzena parla en aquests termes: […]

(més…)

Poc em pensava en escriure el mail obert d’aquesta quinzena que la brutalitat sense sentit ens colpiria com ho va fer ahir dilluns. Jo mirava d’argumentar, a propòsit de l’anomenat terrorisme islàmic, que la necessitat que tenim de trobar explicacions ens pot dur a enganyar-nos i, amb l’afany de comprendre, més aviat acabem de mal entendre el que escapa a la nostra comprensió. La meva conclusió, provisional, és que, avui, el que en diem fonamentalisme religiós, o justícia revolucionària, més aviat sol emmascarar ressentiment. Em sembla que és per ressentiment, per un ressentiment que pot ser aprioristic i genèric, que al nostre voltant hi ha individus capaços fins i tot de fer-se conversos a l’Islam o al que faci falta. Per trobar cobertura a l’afany de fer mal i poder deixar córrer la set indiferenciada de venjança que els provoca el sol fet que cada dia surti el sol.

(més…)

Què ho deu fer que, davant l’adversitat, el primer impuls sigui buscar un culpable extern, algun agent en qui reconèixer l’agressor, l’enemic? D’aquesta manera, segur, ens estalviem de jutjar-nos nosaltres mateixos amb la severitat que caldria. I així, evitant l’autocrítica, que sempre fa una mica de mal, ens acabem fent més vulnerables a la crítica, que encara en fa més… D’això parlava, a propòsit d’una entrevista a Núria Parlon, el meu darrer mail obert. […]

(més…)

Al mail obert d’aquesta quinzena reporto una petita experiència personal relacionada amb les fantasies burocràtiques de què l’administració és capaç per simular transparència. I em demano com ho hauríem de fer per acabar, de debò, amb la corrupció i el frau: segurament, una mica massa per a un petit article. […]

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns va ser una mena d’exercici de relaxació per posar el cos i la ment a punt del sobreescalfament que patiran, que ja comencen a patir, ara que el discurs públic començarà a giravoltar histriònicament a l’entorn de les cites electorals. Em temo que caldrà fer-ne més… […]

(més…)

Deu ser una de les meves obsessions: intentar caminar dret sense deixar-se abatre pels entrebancs burocràtics amb què ensopegues dia sí dia també en tots els ordres de la vida quotidiana, familiar, acadèmica, professional. Ho dic perquè m’adono que ja he escrit sobre això una pila de papers. El pretext, aquesta vegada, han estat unes paraules de Montserrat Tura que a parer meu interpretaven uns fets d’una manera tan discutible que ens posa a un pas de la hipocresia. Ho deia així en un nou mail obert de Vilaweb: […]

(més…)

Hi ha setmanes que tens por que el bloc sembli un obituari. Ara, per exemple, em vindria de gust dir alguna cosa de Carles Miralles o de Francesc Garriga, i miraré de fer-ho. Mentrestant, la mort de José Manuel Lara Bosch, l’home Planeta, m’ha empès a posar sobre el paper alguns apunts sobre l’impacte de la seva empresa en la política editorial i cultural del país. Van aparèixer dilluns en aquest mail obert de Vilaweb:

(més…)

Dilluns Vilaweb va publicar un mail obert sobre Podemos i alguns dels seus paranys. Estic segur que m’hi he quedat curt —l’analogia amb Orwell, vistes certes debilitats televisives del màxim líder, es pot estirar bastant més…—, però deixem-ho així per començar.

(més…)

He escrit la col·laboració amb Vilaweb d’aquesta quinzena sota l’impacte de l’atemptat brutal contra Charlie Hebdo. He reviscut la tensió que vam viure a Proa quan, després que havíem contractat la traducció catalana d’Els versicles satànics —que finalment publicaria Columna—, les autoritats iranianes van dictar la fatwa contra Salman Rushdie. Però he preferit recórrer altres camins per reflexionar i intentar construir opinió. N’ha sortit aquest elogi relatiu de l’autocensura.

(més…)

Tenia l’esperança –remota, bé cal dir-ho– que el discurs de Cap d’Any del president fes vell, i per bé, el meu mail obert de dilluns passat. No ha estat així, i per tant el copio ara al bloc sense haver-ne de matisar ni una coma…

(més…)

Ahir des de Vilaweb es va tornar a sentir la meva opinió, aquesta vegada sobre les eleccions que vénen i han de venir. Espero que s’entengui que hi parlo, per dir-ho així, com un dels estupefactes que descriu Partal avui…

(més…)

Ahir una de les “opinions contundents” de Vilaweb era la meva: hi mirava de donar arguments, en el context preelectoral en què ja estem, a favor d’una candidatura unitària i decidida a culminar la ruptura de què simbòlicament, i amb tanta força, el 9N va ser el primer pas tangible. La declaració d’independència i l’Estat propi són ara la prioritat a què convé supeditar-ne qualsevol altra. I per això cal un consens de mínims que facilita la incorporació de totes les forces polítiques que no poden no ser en aquesta unitat. Un consens, posem-hi —vist que és l’argument de recel més freqüent—, en la despesa social a afrontar els pròxims mesos; però aquestes concrecions ja fugien de l’article d’ahir. Que deia:

(més…)