Oi?

El 16 de novembre, el primer dilluns després del gran nyap que el nostre govern va cometre pretenent ajudar els autònoms, vaig publicar aquest mail obert. Hi plantejava algunes qüestions elementals que és inversemblant que els responsables corresponents no haguessin tingut en compte abans; però, si ho haguessin fet, costa d’acceptar que s’equivoquessin tant… Va ser curiós d’observar, després, algunes reaccions a l’article, que el veien, amb enuig o amb gaudi segons la posició de cadascú, com un atac al conseller El Homrani o al seu partit. I no, la crítica s’adreçava al govern, que per a mi és tot un, i als partits que li donen suport, per la incapacitat de reaccionar públicament de manera decidida. […]

(més…)

No és la primera vegada que he de recórrer a l’analogia amb patologies mèdiques per mirar d’explicar el comportament d’això que en diem Espanya, especialment les estructures d’un estat que està obsedit a perpetuar-se immutable. Aquesta vegada, m’ha semblat que la cosa més aclaridora anava de delírium trémens i altres addiccions. […]

(més…)

El mail obert el 19 d’octubre tornava sobre la covid-19, i és que no ens en sortim. El conseller d’interior, Miquel Sàmper, em va escandalitzar amb una invitació a la delació, a propòsit de l’incompliment de les restriccions de mobilitat. A mi, això de controlar els veïns i denunciar els que no ens agradi el que fan, em sembla del tot incívic, i no puc evitar que em porti a la memòria algunes de les revenges que hem sentit que s’expliquen viscudes durant la guerra civil i després. La meva sorpresa és haver descobert, arran de l’article, que en d’altres societats, com la suïssa, la cultura de la denúncia és acceptada i considerada una garantia de l’ordre social. […]

(més…)

Tercer aniversari dels fets del nostre Octubre del 17. Primer aniversari de les reaccions a la sentència de la vergonya. I el més calent és a l’aigüera. I continuem esperant qui sap quina mena de momentum mentre la repressió no s’atura. Ni s’aturarà. Amb causa manifesta, o sense. Perquè l’objectiu d’Espanya, de l’estat que ens oprimeix i ens esprem, és, ara més que mai, sotmetre’ns. Explotar-nos. Liquidar-nos a través del nostre propi desistiment. I això demana que hi reaccionem amb contundència. Com mirava d’argumentar el mail obert del 4 d’octubre. […]

(més…)

Després de l’Onze de Setembre vaig escriure aquest nou mail obert, per posar en valor l’experiència i la feina callada de tanta gent que ens ha permès avançar fins on som, i no fer més passes enrere. I, alhora, per posar un però ben gros a l’actitud partidista dels partits polítics i, ai las, també, de les entitats civils. Que, ni que resultés que fos el que els és connatural, no s’haurien de permetre. Almenys ara i aquí.

(més…)

Tot l’estiu que la imatge em voltava pel cap. La de l’antifaç dels aguerrits justiciers. Contraposada a la mordassa dels silenciats. I això perquè la màscara em recorda massa un morrió, que evita que mosseguem, que ens fa callar, que d’alguna manera ens anul·la gairebé fins a fer-nos invisibles. Vaig mirar d’escriure un article posant en tensió tots dos extrems, el de l’antifaç i el de la mordassa. El més singular del cas és que, si vaig entendre bé alguns dels comentaris que es van fer de l’article, hi va haver lectors que em veien com un negacionista. I juraria que no ho sóc… […]

(més…)

Avui que el rebateig públic de Junts posa, implícitament, la data encara incerta de les pròximes eleccions sobre la taula, copio aquí l’últim mail obert, que en parlava. Per defensar que, de vegades, el millor atac pot ser no fer res i deixar que l’excés de l’enemic ens doni l’avantatge. […]

(més…)

Ja sé que tots hi devem caure, però una de les coses que més em sorprenen és que algú digui d’un altre sense ni vacil·lar les coses que podrien dir-li a ell mateix. L’alcaldessa i tanmateix activista Ada Colau hi té una tirada especial. Potser és per això que no m’he pogut estar de fer-ho notar a l’últim mail obert (que trobareu aquí llegit en veu alta per Dolors Borau), en un exercici de diguem-ne política comparativa que m’ha dut a parlar del lideratge dels diversos responsables polítics en les circumstàncies de la pandèmia que tot ho ha trastocat. Fa així. […]

(més…)

A mesura que l’he anat escrivint, el mail obert d’aquesta setmana ha agafat el caire d’article conclusiu del període de confinament, fins al punt que, sense pretendre-ho prèviament, m’ha permès d’incorporar-hi referències als altres articles escrits durant aquests mesos, com si de quinze dies en quinze dies s’anés articulant una mirada lleument sistemàtica. […]

(més…)

Ja fa dos anys i mig dels fets d’Octubre i l’escanyament del prim autogovern teòric de què gaudíem no afluixa, de tres mesos ençà sota el pretext de l’alarma sanitària. I, mentrestant, de la retòrica del govern efectiu hem passat a la pràctica de la paràlisi real de l’administració, de vegades més dissimulada, d’altres menys. El mail obert d’aquest dilluns, el primer del mes de juny, mirava de retratar aquesta paràlisi, aquest moment d’impàs o de pausa, potser finalment de traspàs encara o sabem cap a on. […]

(més…)

Aquest mail obert es va publicar el 5 de gener, vigília de Reis. Ara ja tenim una certa perspectiva per valorar aquella promesa de reunió. Sí, d’acord, la pandèmia, la pandèmia, és la pandèmia el que no ha deixat que la cosa es concretés com es començava a concretar, d’acord, més a poc a poc que no s’havia plantejat, d’acord, ara que tot just es començava a picar pedra, i quanta pedra que no caldria picar… Sí, podem enganyar-nos de moltes maneres, i aquesta n’és una de ben eficaç. […] (més…)

M’he distret. Entre una cosa i una altra, i ara només faltaven totes aquestes setmanes de confinament, m’he distret i fins ara no m’adono que he deixat gairebé del tot desatès el bloc, que he deixat d’utilitzar-lo si més no com un resum d’activitats, especialment dels papers que publico ara aquí ara allí. Ja fa anys que hi trobo aquesta utilitat pràctica. Miraré de recuperar les pròximes setmanes tot aquest temps perdut. Començaré amb el segon mail obert del mes de novembre, que posava en valor l’al·legat en defensa pròpia del president Torra davant el tribunal que de seguida el condemnaria més aviat perquè sí.

(més…)

Avui Vilaweb fa 25 anys i se’ns ha suggerit que féssim una mica de memòria. I en faig. […]

(més…)

L’endemà, dilluns, el mail obert quinzenal feia un balanç d’urgència dels resultats electorals del 10 de novembre. Han passat uns quants dies, i crec que no n’he de corregir res (malgrat el pas enrere que l’endemà va fer el Rivera i l’acord de coalició exprés entre Sánchez i Iglesias). […]

(més…)

Avui fa vuit dies que, com un tsunami, vam ocupar l’aeroport de Barcelona. Vaig viure el camí a peu des de l’estació de metro Mercat Nou fins a la T1 i, al vespre, la tornada fins a la T2 com dos moments de comunió col·lectiva i d’exaltació individual. Quin goig que fèiem! Quina força que vam descobrir que teníem! I així va començar una setmana que ens ha posat a prova i que, crec, hem superat amb nota. I això que alguns dels entrebancs que hi hem hagut de sortejar no eren gens fàcils. Vaig parlar del meu dimarts en un altre mail obert: […]

(més…)