Oi?

A classe de literatura, una hora o altra sempre analitzem els factors que intervenen en l’operació de la lectura: l’autor i el seu context, el text i la història de les seves edicions, l’obra i la seva recepció, la lliure interpretació del lector. I m’agrada posar l’accent en això, que el lector té una gran llibertat per interpretar el text, o més ben dit, que ha d’aprendre a escoltar el text en llibertat per llegir-lo amb tot el profit. Però aquesta llibertat té un límit, el límit que li imposen les paraules concretes de què està fet el text mateix. A partir de l’espectacle propagandístic organitzat al Liceu per a aparent lluïment del senyor que presideix el govern espanyol, tenim un bonic contraexemple més dels riscos que té, en aquest sentit, una mala lectura. La que va oferir, segur que amb ben poca innocència, de les paraules de Martí i Pol per vendre un indult vergonyant. Hi vaig dedicar l’últim mail obert. (més…)

L’últim mail obert volia respondre més amb el cap que amb l’estómac a les detencions dels nou membres dels CDRs acusats de terrorisme. I ho feia implícitament, compat i debatut, amb una apologia i una reivindicació de la dissidència. Que és, també, el que hi ha en joc en aquest procés de repressió que Espanya ha emprès de moment contra nosaltres. Davant la qual si callem estem morts. No podem callar: hem de cridar més fort, tot i amb el risc que puguem córrer. […]

(més…)

Com hem d’interpretar l’èxit de la Diada, el nou èxit en plena onada de repressió i de càstigs exemplars? I què n’hem de fer, d’aquest èxit? És una mica sobre això que anava el mail obert d’aquesta setmana.

(més…)

Trobo irritant aquesta mecànica que imposa determinades expressions al discurs públic, expressions que amb la pretensió de crear consensos en realitat neutralitzen la mirada crítica i acten com esyabuladors intel·lectuals i polítics. I deu ser perquè m’irrita tant que tot sovint acabo agafant alguna d’aquestes expressions i miro d’esquarterar-la. Com en el darrer mail obert la subjecció a la legalitat vigent, simplement per seure a parlar, subjecció que ara pretenen donar per descomptada.

(més…)

No esteu cansats de tantes mentides, de tanta manipulació, de tanta tergiversació que es fa dels fets que vivim? Jo sí, però he decidit agafar-m’ho sense descans i mirar de no deixar d’explicar les coses tal com les he vicut, tal com les entenc, tal com crec que són. Per no acceptar que se’ns imposin més falsedats. Com quan es parla dels cèlebres dies 6 i 7 de setembre.

(més…)

Al mail obert d’aquest dilluns vaig gosar aventurar què passarà els pròxims dies, les pròximes setmanes, més aviat des d’una barreja còmoda entre anàlisi de la realitat i desig. Tot i que sembla que algunes de les hipòtesis que jo donava per certes van apareixent com a possibilitats que es tenen en compt, diria que encara ningú no coincideix amb la qüestió ara mateix bàsica, que ho ha de condicionar tot: el temps autonòmic s’ha acabat. L’Estat —l’únic Estat que de moment impera aquí— no permetrà que ens tornem a autogovernar. I encara menys amb l’actual correlació de forces al Parlament. L’endemà del 21D ja és una evidència que a Espanya la democràcia és com la humitat relativa, que depèn de les temperatures i les pressions…

(més…)

Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.

(més…)