Trobo irritant aquesta mecànica que imposa determinades expressions al discurs públic, expressions que amb la pretensió de crear consensos en realitat neutralitzen la mirada crítica i acten com esyabuladors intel·lectuals i polítics. I deu ser perquè m’irrita tant que tot sovint acabo agafant alguna d’aquestes expressions i miro d’esquarterar-la. Com en el darrer mail obert la subjecció a la legalitat vigent, simplement per seure a parlar, subjecció que ara pretenen donar per descomptada.
El marc de la legalitat vigent
Fa com qui diu cinc dies que a Espanya tenen govern, aquest flamant nou govern tan femení i tan divers, vull dir, i em temo que ja podem deduir quin en serà el mantra persistent el temps que duri. Diàleg, però sempre en el marc de la legalitat vigent. Així mateix ho diuen i ho proclamen des dels ministres de tot gènere fins al cínic d’Iceta, que torna a remenar la cua com en la seva millor època.
Mireu, jo els començo a tenir inflats: el diàleg, o és o no és. I si hi posem condicions és més aviat difícil que n’hi acabi havent gaire. No sé si us passa: a mi, quan em diuen que d’acord, que parlarem, que parlarem de tot menys d’allò, del que sigui, és justament d’allò que necessito parlar i vull parlar-ne. I quan hi som en parlo, i si no t’agrada t’aixeques i te’n vas.
Perquè, per a començar el diàleg, cal que estiguem predisposats a escoltar l’altre i que l’escoltem: cal que estiguem atents a les paraules que fa servir i constatem que no signifiquen el mateix per a ell que per a nosaltres. I, parlant-ne, dialogant, pot ser que anem trobant les coincidències, les discrepàncies, els punts de fricció. És això el que vol dir dialogar, parlar sense condicions. Fins a establir un marc de relació en què podrem començar a dir-nos-ho tot, en què podrem començar a entendre les paraules de l’altre i a esperar que les nostres siguin enteses. En aquest punt, si fos el cas, seria possible de fer un pas més i plantejar-se una negociació. I aleshores, aleshores sí, establir els límits i les condicions d’aquest diàleg particular que és la negociació.
Però encara no hi som, en aquest punt. Per això, com que ho veig així, se m’inflen quan sento que ens diuen que és l’hora del diàleg “en el marc de la legalitat vigent”. Perquè, d’entrada, quina deu ser la legalitat “vigent”? Fixeu-vos que l’ús de l’adjectiu els delata: vigent ara mateix, vigent abans d’ahir o demà passat? Vull dir que la llei no és estàtica ni inamovible, sinó que evoluciona i s’adapta a la transformació de la realitat que regula. Evidentment. I que allò que ahir no era vigent demà pot ser que ho sigui, o a la inversa.
I, doncs, que no deu ser precisament el diàleg una bona eina per a valorar i discutir si no ha arribat l’hora de modificar la llei? Que no és això el que es fa, posem per cas, als parlaments: parlamentar, parlar i dialogar, sense subjectar-se per força a la legalitat vigent sinó plantejant-se uns altres horitzons legals que després ja veurem com es concreten jurídicament i per votació?
Bé, potser no, que això no es fa a tots els parlaments: al nostre, no cal anar gaire més lluny, és per protegir aquest exercici que n’han empresonat la presidenta. Se’m dirà que és que va desobeir el tribunal, aquell que es fa dir constitucional. I és que poden decidir de què es parla en un parlament, els seus jutges? Segons la legalitat vigent? Doncs quina llufa de legalitat, què voleu que us digui.
Se m’inflen, sí, perquè em costa d’entendre que amb aquesta cantarella es pugui fer encara més difícil fer el pas de seure i posar-se a parlar. Fer el pas, si més no. Bé, ara sembla que els presidents Sánchez i Torra estan disposats a fer-lo, que ja l’han fet, i que molt aviat es trobaran. Estic segur que, quan s’hi posin, la legalitat vigent acabarà en un racó de la taula. Que, encara que no ho diguin, ni cal que de moment ho facin, deixarà de ser una condició prèvia que limiti l’abast del diàleg. Perquè és justament la llei ara imperant i les seves interpretacions restrictives allò que ens ha dut fins al punt on som.