Article 3.3 de la Constitució Espanyola: “La riqueza de las distintas modalidafes lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Doncs això.
Al mail obert de dilluns passat, a les portes de l’aniversari de la victòria en les eleccions del 21 de desembre, em demanava què hem fet tot aquest temps, què fem ara mateix i què estem disposats a fer els dies que vindran. Perquè tot depèn, abans que res, de nosaltres mateixos.
[…]
Al mail obert d’aquest dilluns vaig gosar aventurar què passarà els pròxims dies, les pròximes setmanes, més aviat des d’una barreja còmoda entre anàlisi de la realitat i desig. Tot i que sembla que algunes de les hipòtesis que jo donava per certes van apareixent com a possibilitats que es tenen en compt, diria que encara ningú no coincideix amb la qüestió ara mateix bàsica, que ho ha de condicionar tot: el temps autonòmic s’ha acabat. L’Estat —l’únic Estat que de moment impera aquí— no permetrà que ens tornem a autogovernar. I encara menys amb l’actual correlació de forces al Parlament. L’endemà del 21D ja és una evidència que a Espanya la democràcia és com la humitat relativa, que depèn de les temperatures i les pressions…
Encara no hem entrat en campanya i la magnitud de la mentida, la manipulació i la tergiversació ja es multiplica per molt. I això que venim de ben amunt. Com hem de valorar, si no, el relat que ha construït la jutgessa Lamela, amb el concurs inestimable del fiscal Maza, casualment ara traspassat? D’aicò parlava el mail obert d’aquest dilluns. Per anar a raure a una conclusió antiga, però no pèr això menys contundent i vigent: l’única manera d’abordar un debat polític és fent política. I deixar-lo en mans de la justícia hauria de ser —diguem-ho, va— fins i tot un delicte. D’omissió, si voleu.
El mail obert de fa una setmana intentava mantenir el cap fred davant l’allau d’informacions, segurament totes interessades, que acompanyaven —i acompanyen i acompanyaran— l’anunci de canvis de govern. I ho feia posant sobre la taula alguns termes recurrents de la quotidianitat política, conceptes que ningú no utilitza mai sense intencionalitat. Parlem com pensem. La primera derrota seria acceptar sense discutir-lo el sentit que dóna a les paraules l’adversari. I el primer pas cap a la victòria és aconseguir que s’entengui el sentit que hi donem sense haver-lo de glossar cada vegada. En presento cinc, i algunes més que les acompanyen. […]
Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]
I és que no m’he refet de la sorpresa. Per què TV3 va suprimir el vídeo en què Empar Moliner crema la Constitució? Que és que tenen por que tanquin la cadena? Que és que tan malament estem? Sí, devem estar molt més pitjor que no diem si la censura es converteix en una companya de taula o de llit que no necessitem foragitar… D’això parlava l’últim mail obert, aquest dilluns.
El novembre del 2005, ara ha fet deu anys, va aparèixer l’últim article col·lectiu, l’onzè, d’una sèrie discontínua iniciada el 7 de novembre del 1999 amb un contundent “Ara toca, president“, que havia cridat infructuosament Jordi Pujol a gosar fer coalició amb Esquerra. Durant els sis anys que van transcórrer entre el primer article i l’últim, el país va passar de les conseqüències del pacte del Majestic del 1996 a l’experiència dels tripartits de Maragall i Montilla. Que és com dir que van ser els anys en què es va constatar l’esgotament del model autonòmic, un esgotament que culmina la travessia del nou Estatut. Quan vam publicar aquest article, faltaven encara cinc anys perquè el Tribunal Constitucional s’hi acarnissés mutilant-lo. I ja avisàvem del que podria venir aleshores. Del que ha vingut després. Que explica el punt on som.
