La síndrome de Stendhal

Obra: Missa en si menor (J. S. Bach)
Intèrprets: The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists
Director: John Eliot Gardiner
Lloc: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 26 de març

Aquest era un concert que esperava amb gran frisança, tant per l’obra com pels intèrprets. La música religiosa de Bach fa molts anys que em té completament subjugada per la seva gran intensitat i pel misteri i el misticisme que desprèn. Jo, que sóc agnòstica, seria capaç de convertir-me a qualsevol religió només de sentir alguna de les passions de Bach. Si l’esdeveniment de setmana santa de l’any passat fou la Passió segons sant Mateu per Herreweghe, enguany ha estat la Missa en si menor per Gardiner.

Aquest era un dels concerts del cicle Auditori+, encetat la temporada present (i que esperem que tingui continuïtat), i que ha quedat englobat en el XXXV Festival de Música Antiga de Barcelona. Aquesta vegada la sala gran de l’Auditori feia goig, estava gairebé plena del tot. El concert s’havia percebut com un esdeveniment important. Més encara si tenim en compte que Barcelona és l’única ciutat de l’Estat espanyol que Gardiner ha visitat en la seva gira actual.

John Eliot Gardiner és un dels intèrprets més reputats en la interpretació de música antiga, especialment de Bach. Compta amb una orquestra amb instruments originals i un cor de primera divisió, que sap conduir perquè Bach soni de manera sòbria i austera, però intensa alhora. Alguna vegada he sentit a dir que el cor Monteverdi és el millor del món en el seu repertori. No ho poso en dubte. El conjunt vocal sona com una sola persona a cada corda, d’una manera molt compacta, i cal destacar-ne especialment la part femenina, que aborda els aguts i els trossos més difícils amb facilitat. L’orquestra, amb instruments originals, treu el so característic que cada vegada tenim més associat a la música barroca. Toca amb precisió i sota la direcció de Gardiner, va conferir a la missa una gran intensitat rítmica i tímbrica.

És una evidència que Gardiner sap fer sonar Bach amb l’austeritat luterana que demana, amb contrastos d’intensitat i notes seques. Les parts corals van sonar de manera immaculada a tots nivells. Ara bé, les àries van ser tota una altra cosa. Feia dies que mirava d’esbrinar quins solistes portaria, perquè no els havia vist anunciats enlloc, i quan vaig tenir el programa del concert a les mans, em vaig adonar que no havia dut solistes ad hoc, sinó que serien membres del cor els qui cantarien les àries. Cada vegada que en venia una, el cantant corresponent feia un parell de passos endavant per sobresortir del cor, i cantava l’ària. Va ser una gran decepció perquè resultava un gran contrast el nivell estratosfèric del conjunt i la mediocritat dels cantants com a solistes. No entenc el motiu d’aquesta decisió per part de Gardiner. Els membres del cor Monteverdi estan entrenats per cantar en conjunt, i ho fan divinament, però cap d’ells no té entitat pròpia per ser solista d’un concert de primera divisió. La versió de la Missa en si menor que el mateix Gardiner té enregistrada té veus tan importants com les de Nancy Argenta o Michael Chance. A més a més, les àries del contratenor, el “Qui sedes” i especialment l'”Agnus Dei”, les van cantar dues mezzosopranos, cosa que va acabar de fer baixar el grau d’exigència de Gardiner. L'”Agnus Dei”, l’ària i potser el número més imponent d’aquesta missa, va quedar completament deslluït a mans d’una cantant que no hi donava ni emoció, ni intensitat ni expressivitat. En lloc de resultar punyent, més aviat feia dormir.

Heus ací el punt negre d’aquesta interpretació de la Missa en si menor a mans de Gardiner. Per al record haurem de quedar-nos amb la visió de conjunt, amb l’orquestra, el cor i la genialitat del mestre per interpretar Bach.