Tres dones i un llop, o El declivi del teatre
Després d’aquell horror d’obra vaig dir-me que mai més no aniria a veure res que dugués la signatura de Carol López. Aquest cop, però, vaig dubtar, perquè Roger Coma és un actor que m’agrada molt i em sabia greu quedar-me sense veure’l. També em feia dubtar el preu de l’entrada: 26 € per veure una mala funció em semblava llençar els diners, però la setmana passada, aprofitant el Barça-Madrid, vaig trobar una oferta a 10 € i vaig decidir-me a anar-hi.
Tres dones i un llop no arriba al nivell de grolleria i de barroeria de Germanes, però no en queda gaire lluny. Com a mínim, en aquesta obra tots els personatges parlen en català, cosa que és d’agrair en aquesta directora que s’entesta a banalitzar la llengua com si fos un mitjó brut. Ara bé, l’obra és grotesca, insubstancial i excèntrica. Els personatges són grotescos i les situacions que viuen, inconnexes i mancades de sentit. Si això és el que el Sr. Olivares entén per bona comèdia contemporània, no li canvio el seu criteri pel meu, per més profana que jo sigui. I a sobre, amenaça que la línia de la Sala Villarroel anirà per aquest camí, cosa normal, d’altra banda, si la persona que se’n fa càrrec és la mateixa Carol López.
A la Villarroel, ara mateix hi recordo haver vist dues obres magnífiques i memorables com Variacions enigmàtiques, d’Eric-Emmanuel Schmitt o Jo sóc la meva dona, de Doug Wright, en una interpretació superba de Joel Joan. A partir d’ara, però, ja no hi aniré més si han de deixar de programar teatre del bo. No sóc tan avançada com el Sr. Olivares, però a mi m’agrada el teatre que diu coses, que fa pensar, que el protagonitzen personatges sòlids que fan accions coherents, i no un teatre d’energúmens que ridiculitza actors bons i que no aporta cap missatge.
Tres dones i un llop és una xaronada i un insult a la intel·ligència de l’espectador, amb uns diàlegs vacus i una trama mínima i ridícula que no mena enlloc ni fa pensar en res. Una obra absurda, insípida i soma en extrem. No entenc què hi veu el públic, que tant aplaudeix. Tant se me’n dóna que m’acusin de conservadora o d’elitista, però a mi m’agrada el bon teatre.