Per normalitzar el català hem d’aprendre… l’anglès
Aquest dimarts vaig llegir al diari Ara un article d’Anna Grau, escrit amb una cruesa excessiva, però amb el qual estic força d’acord. Tot i que no del tot, atès que no em resigno a pensar que el català ja mai més no podrà tornar a ser la llengua normal de Catalunya, la llengua de comunicació i d’ús social majoritari. Sempre poso com a exemple el cas de l’hebreu a Israel: quan es va fundar l’estat d’Israel, el 1948, l’hebreu era una llengua morta i enterrada que no parlava ningú des de feia gairebé dos mil anys, i en poques dècades es va convertir en la llengua oficial i normal del país, en un idioma de prestigi que ha anat generant una literatura ben interessant (David Grossman, Batya Gur, Amos Oz, etc.).
Però no vull treure suc d’aquesta espina que els catalanoparlants duem clavada amb més o menys intensitat, sinó del paràgraf final de l’article, quan parla de la roda de premsa que va fer el Vicepresident Carod-Rovira a Nova York. Després d’haver-la feta en català, els periodistes locals li van demanar de fer-la en castellà per tal que tothom (!) la pogués entendre, i el Vicepresident s’hi va negar. Aleshores, com a solució salomònica (o això es pensaven els novaiorquesos), li van demanar de fer-la en anglès, cosa que va deixar Carod en evidència, perquè no el sap parlar.
Dies més tard, a través d’un dels múltiples cables de Wikileaks, hem sabut que el cònsol d’Estats Units a Barcelona s’estranya que nomenin com a màxim responsable de la Generalitat en afers exteriors algú que no parla l’anglès.
No em cansaré mai de repetir el que és una evidència però que molts no volen veure: els catalans necessitem internacionalitzar la nostra causa, i això només ho podrem fer a través de l’anglès. Mentre no prioritzem l’anglès -i d’altres idiomes- de manera absoluta, mai no ens prendran seriosament enlloc. El que passa és que en l’imaginari col·lectiu d’un poble sotmès de fa tants anys com el nostre, encara hi ha molt arrelada la idea que el castellà és l’idioma que ens permet anar pel món, perquè és internacional i el parla molta gent. I així estem fent el joc a Espanya, que ens vol sotmesos a tots els nivells.
Dominar l’anglès no és una necessitat laboral per a uns pocs o un divertiment per a alguns altres, sinó una necessitat vital col·lectiva per sobreviure com a poble. Hauria de ser obligatori per llei tenir un bon coneixement d’anglès. Parlar, llegir i entendre l’anglès és una de les portes que ens obre el camí cap a la llibertat, perquè suposa ser menys dependents del castellà.
En cap cas no es tracta de menystenir el castellà, sinó de contemplar l’anglès com una llengua que tots els catalans poguéssim parlar amb facilitat. El català, com l’holandès, com el noruec o com el danès -només per posar-ne alguns exemples- és una llengua “minoritària” que necessita una llengua forta al costat per poder accedir al món. I aquesta llengua, sens dubte, ha de ser l’anglès. Mentre ho sigui el castellà, voldrà dir que patim la síndrome de l’esclau, aquella que no ens permet adonar-nos que tenim una cotilla mental que no ens deixa saltar més enllà de la tanca. I el món és molt gran i s’expressa en anglès.
Estic completament d’acord amb tu. sense anar més lluny m’he passat el darrer any vivint a Bèlgica amb els flamencs i és ben cert que gràcies al domini perfecte de l’anglès i a que la seva llengua és oficial al seu estat, l’Holandès és una llengua respectada que interessa a molta gent del món. anar a demanar pa en anglès, agafar un taxi en anglès, anar al super en anglès, quan s’hi arribarà aquí?
Fins que això no passi, no ens podrem dir una zona plenament desenvolupada i moderna del món
L’anglès és llengua d’imperi, i com a tal, “caura” com abans van caure el llati, l’alemany, el francès. Imperis i llengües imperials han caigut i tornaràn a caure. No cal voler parlar com els anglessos: mai ho consiguirem, és temps perdut, ademés de provincià… Amb una ímfima part del temps que estariem per intentar semblar-nos a un anglo-parlant, podriem conèixer a fons i parlar i llegir un idioma internacional com és l’esperanto. Però clar, això de l’esperanto és cosa de quatre vells o de de sonats, segons el què diuen els amorosos uniformistes de les llengües imperials (anglès, castellà, etc.).
Atentament
Es quan voltes una mica pel mon que te n’adones com en som d’esclaus del castellà.
Qualsevol català que es vol comunicar amb d’altres, si l’unica llengua alternativa de que disposa es el castella, a ulls del estranger, queda retratat com el que es: un espanyolet.