La síndrome de Stendhal

Fins la setmana passada es van poder veure les darreres produccions de la temporada 2010-11 del Gran Teatre del Liceu (Carmen és la reposició de la producció que es va veure al setembre). Va ser un final de temporada esplèndid, amb un parell d’òperes ignotes, pràcticament desconegudes per al públic liceista, com són Tamerlano de Händel, i Daphne de R. Strauss. Celebro que el teatre barceloní ens obsequiï amb títols poc comuns i al damunt, ben interpretats, amb un estol de cantants de primera divisió.

Tamerlano comptava amb l’atractiu de Plácido Domingo, que va exhaurir les localitats per a les dues funcions que se’n van fer. Abans de veure-la, ja m’imaginava que malgrat que Domingo és un cantant excel·lent en tots els sentits, les òperes de Händel no són les adients per a una veu com la seva. Després de veure Tamerlano, vaig corroborar la meva impressió inicial. Malgrat tot, tothom va poder copsar que als seus 70 anys, està en un estat vocal magnífic. Ara bé, no és tenor d’òpera barroca, que requereix molta menys veu i un altre estil, una manera de cantar diferent.

Qui va excel·lir d’una manera clara i diàfana en aquesta funció fou el contratenor Bejun Mehta, que interpretava el rol titular de l’òpera, amb una veu ben projectada i dúctil, un estil depurat i una expressivitat magnífica. A partir d’ara l’haurem de posar a la mateixa alçada d’un Andreas Scholl o d’un Michael Chance. D’altra banda, la soprano Sarah Fox, en el paper d’Asteria, també va ser una revelació. Té una veu amb gran personalitat, poc dúctil que al principi feia pensar que s’estavellaria amb els aguts, però va succeir tot el contrari: anava modulant la manera de cantar per adaptar-la a cada passatge que interpretava. Així, va fer una Asteria tècnicament perfecta i amb una gran expressivitat. La compenetració amb Domingo fou extraordinària (eren pare i filla a la història). La decepció de la nit fou la mezzosoprano Anne Sophie von Otter, que jo esperava amb candeletes. Va fer una interpretació molt discreta, de fet, gairebé no es va notar que intervenia en l’òpera. Estic segura que devia tenir un mal dia, perquè la tinc per una gran cantant, encara que no sigui una Vesselina Kasarova.

La setmana següent vam poder gaudir d’un Strauss de segona fila, la seva òpera Daphne, i dic això perquè no està a l’alçada d’un Rosenkavalier o d’una Salome, malgrat que estigui escrita més tard que aquestes dues. L’orquestra va anar magníficament bé i vam gaudir d’un repartiment de luxe: la soprano Ricarda Merbeth en el paper titular, el tenor Lance Ryan com a Apol·lo i la contralt Janina Baechle com a Gaia. Merbeth, assídua al festival de Bayreuth, va cantar un rol dificilíssim per la resistència que requereix d’una manera pràcticament immaculada. Dic pràcticament perquè en alguns moments molt puntuals, li surt un xic d’aire que hauria de ser so, però que en cap cas no va enterbolir la seva magnífica interpretació del personatge. Lance Ryan va demostrar una resistència a prova de bomba, amb una veu cristal·lina. Janina Baechle va fer gala d’un gran estil i d’una veu pregona. En resum, doncs, una òpera desconeguda amb un repartiment estel·lar.

I ara, a esperar la temporada 2011-12, que es presenta amb grans atractius: La Bohème amb Angela Gheorghiu, el concert de Philippe Jaroussky, Linda di Chamounix amb Diana Damrau i Juan Diego Flórez, Il burbero di buon cuore de Vicent Martín i Soler, Adriana Lecouvreur amb Roberto Alagna, o Aida amb Sondra Radvanovsky, entre molts d’altres. A gaudir-ho, doncs!