La síndrome de Stendhal

No m’agrada repetir-me sobre el tema, però la situació lingüística a Catalunya fa unes giragonses tan esperpèntiques i ja han corregut tants rius de tinta, que, personalment, també vull posar-hi el meu granet de sorra. Em refereixo, òbviament, a la interlocutòria que ha emès el TSJC sobre la demanda de tres famílies que viuen a Catalunya per escolaritzar llurs fills en castellà.

Els arguments a esgrimir són clars i diàfans. Tenint en compte que una llengua no s’aprèn només a l’escola sinó també en l’ambient en què cada persona es mou, és evident que inundats com estem de mitjans de comunicació en castellà, es fa absolutament imprescindible que la llengua vehicular única a l’escola a Catalunya sigui el català. També és evident que si ens parem a analitzar quines famílies seran les que demanin l’escolarització de llurs fills en castellà seran precisament aquelles que més necessitarien que ho fossin en català. Ho demanaran perquè la seva llengua familiar és el castellà i veuen el català com una nosa que cal treure’s del damunt com si d’una berruga es tractés. Diuen que és un dret constitucional que el castellà també sigui llengua vehicular a l’escola a Catalunya.

Ara bé, si ens centrem en els resultats, que al capdavall és el que compta, tots sabem que els nens i nenes que surten de l’escola catalana dominen igual de bé o de malament les dues llengües (teòricament, a la pràctica em sembla que dominen més el castellà, però ara això no ve a tomb). Puc posar-me jo mateixa com a exemple. Vaig néixer a Barcelona el 1976, de mare catalana i pare gallec, a casa sempre hem parlat en català, a l’escola vaig fer totes les matèries en català, tant a la primària com a la secundària, llevat de les assignatures de llengua i literatura castellanes i la d’anglès; sempre m’he relacionat amb tothom en català, i el resultat és que parlo, llegeixo i escric amb gran correcció tant el català com el castellà.

El que m’agradaria en aquest apunt, perquè tot el que pugui argumentar jo ja ho ha argumentat aquests dies gent que en sap més, és transmetre l’aportació de tres persones importants que s’han pronunciat sobre el tema en algun moment del passat, no en referència, doncs, a aquest fet puntual. En primer lloc, un article que el professor Xavier Sala-i-Martín va escriure el 20 de novembre de 2008 a propòsit del text que Xavier Solano, aleshores delegat de la Generalitat al Regne Unit, havia enviat al setmanari The Economist pel reportatge que havia fet carregant contra les autonomies a l’Estat espanyol. Em va venir al cap de seguida així que va esclatar l’afer de la interlocutòria del TSJC, ja que Sala hi argumenta que el català en cap cas no és obstacle per a ningú a l’escola. A la tertúlia d’avui de RAC1 ha reblat el clau tot dient que el català no podrà ser la llengua vehicular de l’escola amb normalitat fins que Catalunya no assoleixi la independència, perquè tots els estats defensen la seva llengua amb ungles i dents. Espanya també.

En segon lloc, una petita conversa que el professor Josep M. Terricabras va tenir amb una senyora castellanoparlant que vivia a Catalunya i que li va etzibar que el català no es podia declarar obligatori perquè cal deixar llibertat als ciutadans per triar la llengua en la qual volen expressar-se. Aleshores Terricabras, murri com és, li va respondre que ella quantes llengües parlava. La senyora li va dir que una i ell va reblar: “doncs així vostè no té cap llibertat per triar res; jo, en canvi, que parlo sis llengües, sí que tinc llibertat d’elecció”.

La darrera referència, un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys a propòsit de les associacions i plataformes que en una època van sorgir en “defensa” del bilingüisme a Catalunya, tipus Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana. Monzó argüia que, sota l’aparença de la defensa del bilingüisme, el que en realitat defensaven tota aquesta gent era el dret d’ignorar el català, perquè ells eren a Espanya, on l’idioma oficial és el castellà, i no se sentien ni obligats ni necessitats d’aprendre cap altra llengua. Però clar, en aquest cas tornem a ser al cap del carrer. Qui són els bilingües? Òbviament, els catalanoparlants. Però és estèril seguir parlant d’això. Com deia Giordano Bruno, per més que rentem el cap al ruc, seguirà igual de brut.