Bilingüisme o diglòssia?
Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dóna quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. És cert que aquesta compartimentació no és la que es dóna avui dia amb el castellà i el català a Catalunya. Potser és l’evolució de la diglòssia al segle XXI.
D’exemples per il·lustrar aquest fenomen n’hi ha a tort i a dret: cinema, mitjans de comunicació, justícia, instruccions d’ús d’electrodomèstics, etiquetatge de productes, etc., i quan algú gosa reivindicar la normalitat per al català, se li tiren a sobre titllant-lo d’integrista i/o de xenòfob. Els partits espanyols diuen que com que a Catalunya hi ha dues llengües oficials, el que s’ha de donar és un bilingüisme, que deuen pretendre perfecte en teoria, tot i que, per tranquil·litat seva, saben que això no serà mai així mentre Catalunya no compti amb un Estat que defensi la seva llengua a capa i espasa.
Sociolingüísticament parlant, i deixant de banda la política, la situació actual del català és insostenible pel fet que es pot viure a Catalunya sense entendre ni una paraula de català. Com he dit abans, això no és política sinó sociolingüística. A partir d’aquesta premissa, els nostres governants s’haurien de plantejar una política veritablement agressiva de promoció i d’implantació del català allà on ha reculat, que és pràcticament a tot arreu. La política lingüística no cal fer-la directament en contra del castellà; el que cal és incrementar substancialment la dotació econòmica destinada a la promoció del català a través d’ajuts i subvencions (i que consti que sóc més aviat contrària a aquest tipus de foment, però la situació és crítica) a tot tipus de manifestacions en català, i denegar ajuts, per exemple, a publicacions que no siguin en la nostra llengua.
El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.
Per què hem de promocionar el castellà a Catalunya? Per què hem de permetre un desequilibri tan flagrant entre les publicacions i els mitjans de comunicació en català i els que ho són en castellà? I en cas que el castellà arribés a estar en perill a Catalunya, passaria alguna cosa? No, perquè és un idioma que compta amb molts milions de parlants al món, i el que és més important, amb uns quants estats que hi donen suport institucional perquè és la seva llengua oficial.
El català, en canvi, només compta amb un pobre govern “regional” (Andorra a banda, però no és cap salvació) per defensar-se, i encara ho ha de fer sense qüestionar l’hegemonia de la llengua de l’Estat. Avui, precisament, ha sortit la notícia d’una crisi nova a Flandes perquè els flamencs han vist com, gràcies a la llibertat de triar la llengua, les poblacions dels voltants de Brussel·les, tradicionalment neerlandòfones, han anat abandonant l’ús d’aquesta llengua en favor del francès. És clar: el francès té 290 milions de parlants, i el neerlandès 22. Tanmateix, hi ha una diferència abismal entre el flamenc i el català: el flamenc té al seu darrere un Estat important que el protegeix perquè és la seva llengua oficial: Holanda. A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu.