El testamento de María

La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.

El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. És una obra profundament individualista que reivindica els sentiments d’una figura central del cristianisme, convertint-la en una persona concreta, de carn i ossos, allunyada de la transcendència i arrelada a la terra i a la família humana. De la divina no en vol saber res; a Maria la repel·leix que el seu fill pugui tenir cap lligam amb una divinitat estranya que només causa sofriment. Per a ella, el seu fill és seu i de Josep. De ningú més.

Tóibín presenta una Maria pagana en tant que dona pràctica i materialista, en el bon sentit de la paraula. Dit en termes religiosos, és immanentista, és a dir, no creu en miracles ni en res que no pugui percebre mitjançant els sentits. Ja al principi de l’obra Maria diu que ha sentit a parlar de la deessa Àrtemis, i al final, quan s’exilia a Efes, se’n torna devota, com a deessa local de la ciutat que és. Odia i menysprea la religió cruel en nom de la qual han crucificat el seu fill. Ella no és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.

Durant tot el monòleg és fàcil veure la personalitat forta i terrenal de Maria, però és en l’al·legat final que esclata amb força la ràbia del dolor. Carrega contra els deixebles del seu fill, que titlla d’histèrics que al final el deixen sol, i revela que ella mai no va abraçar el fill mort després de davallar de la creu per por que després d’ell, els romans anessin per ella. Al final, quan representa que els evangelistes escriuen la crònica dels fets de la vida de Jesús, Maria és qui té més enteresa i sentit comú quan es rebel·la contra la mort del seu fill com a mitjà per a la salvació de la humanitat. «No valia la pena!», diu. La força de la frase i del personatge deixen esbalaït.

El text, doncs, és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.

L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, com les que pintava Caravaggio, una dona amb sentiments que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.

Títol: El testamento de María
Autor: Colm Tóibín
Traductor: Enrique Juncosa
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Intèrpret: Blanca Portillo
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 5 al 22 de març

Valoració: 5/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El testamento de María

  1. JRRiudoms diu:

    Com a exercici literari, teatral i filosòfic pot estar bé. Però voler treure conclusions teològiques sense tenir en compte en cap moment les Escriptures (no em refereixo al Catecisme o als dogmes de l’Església catòlica romana) en el seu conjunt i context, és un exercici que pot arribar a mancar d’honestetat. Primer de tot, a la Bíblia quan es parla de María mare de Jesús enlloc es diu que sigui la “mare de Déu”, ja que això no és possible: Jehovà no té pare ni mare. I enlloc es diu que no fos jueva, ans el contrari. El dia que Maria i Josep pujaren a Jesús al temple de Jerusalem per a presentar-lo al Senyor, Simeó li va dir a Maria el patiment que ella tindria a causa del seu fill. Però sóc conscient que l’autor d’El testament de Maria segurament no volia fer un tractat teològic, sinó un retrat subjectiu dels sentiments que a la mare de Jesús li transmetia les vivències del seu fill. Pel que vostè diu, la interpretació i el relat arriben al públic de forma positiva per a l’art teatral, que d’això crec que es tracte.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*