Tosca al Liceu

Títol: Tosca
Autor: música de Puccini; llibret de Giacosa i Illica
Repartiment: Sondra Radvanovsky (Tosca), Jorge de León (Cavaradossi), Ambrogio Maestri (Scarpia), Vladimir Baykov (Angelotti), Valeriano Lanchas (sagristà), Francisco Vas (Spoletta), Manel Esteve (Sciarrone), Dimitar Darlev (carceller), Elena Copons (un pastor)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Paolo Carignani
Director d’escena: Paco Azorín
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 11 de març

Valoració: ???

Tosca és potser la millor òpera de Puccini. Té un argument atractiu i ben travat, uns personatges plens de sang i de passió, i una música esplèndida que retrata a la perfecció la tensió creixent de la trama i les oposicions entre els tres protagonistes. És un títol que conjumina molt bé la popularitat i la qualitat.

En aquesta ocasió l’hem pogut veure en un repartiment prou bo: Sondra Radvanovsky, la gran soprano verdiana de l’actualitat, que havíem vist al Liceu fent Aida fa un parell d’anys, va estar absolutament pletòrica com a Floria Tosca. És una soprano spinto amb una veu ampla, càlida, expressiva, amb aguts fàcils i greus potents, i amb un estil apassionat i temperamental que la fan del tot idònia per a Tosca. La interpretació que va fer del personatge feia posar la pell de gallina per la força i la passió que desprenia, i a més a més, tota ella semblava la Callas ressuscitada. Durant el segon acte més d’una vegada se’m van entelar els ulls de llàgrimes d’emoció davant la seva entrega absoluta al personatge i a la música.

Jorge de León és un tenor que no havia sentit mai i que em va agradar prou. Té una veu gran, fosca i avellutada, i facilitat en l’agut. Ara bé, li costa controlar-la, com els passa a la majoria de veus grans, especialment masculines, i tot i que no arriba a ser baladrer, ha de millorar el frasseig. Per la manera de cantar es nota que intenta dir totes les lletres, pronunciar cada paraula per tal que el so quedi fixat i controlat, però li costa. Si bé l’ària del primer acte va passar més aviat sense pena ni glòria, a la del tercer acte va demostrar bona tècnica i una gran expressivitat.

Pel meu gust, el més fluix dels tres protagonistes va ser l’Scarpia d’Ambrogio Maestri. Tot i que és un bon baríton, amb una veu bonica i un estil elegant, no és adient per fer el baró malvat. Scarpia és un aristòcrata tan intel·ligent com malvat, és retorçat, insensible i luxuriós. A Maestri, que al Liceu hem vist com a Falstaff o Dulcamara, no el sé veure com a Scarpia. És cert que la figura no l’acompanya gens (és rodó com una pilota de platja), però no és menys cert que la veu, l’estil i el to que empra no són de Scarpia. Scarpia ha d’intimidar i infondre una por paralitzant, i Maestri més aviat semblava un Dulcamara lleugerament transmutat.

El muntatge de Paco Azorín va ser més aviat descafeïnat. El primer acte és impactant, dins l’església, sobretot al Te Deum del final, on tot es tenyeix de vermell i cau un confeti, per mostrar els baixos instints de Scarpia. Però el segon i el tercer acte són escènicament molt desafortunats: al segon es perd molt d’espai en voler girar la concavitat de l’absis, i el gran saló de Scarpia queda reduït a un espai petit amb una taula minúscula que no se sap què representa. La direcció musical de Paolo Carignani va ser correcta. Tot i que en tenia un bon record del Macbeth que va dirigir al Palau amb Dolora Zajick, en aquesta Tosca l’orquestra va sonar amb caràcter, però massa forta i només Radvanovsky va ser capaç de passar-hi per damunt.

Tot i que no va ser una funció esplendorosa, va ser prou digna i vaig sortir contenta del teatre. O potser és que Sondra Radvanovsky, amb el seu talent portentós i el seu temperament apassionat, ho va eclipsar tot.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.