Vània a l’Espai Lliure
Títol: Vània
Autor: Anton Txèkhov
Adaptació i direcció: Oriol Tarrasón
Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola, Arnau Puig (Les Antonietes)
Lloc: Espai Lliure / Círcol Maldà
Dates: del 8 de gener al 2 de febrer / del 5 al 22 de febrer
Valoració: ???
Les Antonietes és una companyia que ens té acostumats a presentar clàssics revisitats, per dir-ho d’alguna manera. L’any passat vam poder veure’ls fent Stockmann (a partir d’Un enemic del poble d’Ibsen) a la Sala Muntaner, i enguany s’encaren amb un dels txèkhovs més representats a Barcelona: L’oncle Vània, que ells han intitulat simplement Vània. No sóc prou coneixedora dels textos originals per saber si els han modificat gaire, però tant en Ibsen com en Txèkhov veig que han preservat la majoria del text i sobretot, l’esperit de l’obra original. Potser la diferència que resulta més visible és una manca absoluta d’escenografia. Tot es fia a les paraules i a l’art dels actors per transmetre-les i fer creïbles els personatges.
Tot i que no defujo el minimalisme escènic, penso que l’Espai Lliure és un escenari que no admet que estigui despullat perquè és massa fred. Tampoc no permet que estigui atapeït de baluernes fins a la sacietat, ja que és petit, però essent Vània una obra que pivota al voltant de la casa on viuen els personatges, hauria estat bé que hi hagués mobiliari. Dit això, els cinc actors van estar magnífics, especialment Pep Ambròs com a Vània, actor que en aquesta obra demostra que té fusta i ha fer una carrera esplèndida. Vània és el personatge consciència de l’obra, que sembla que es mantingui apartat però que ho veu tot. Ambròs, de manera natural i espontània, va saber treure el registre més racional i també el més arravatat quan es declara a Ielena.
Ara bé, el que es pot considerar un mèrit per part de l’enginy de la companyia però un demèrit per l’obra, és el fet d’haver tingut cinc actors per fer sis personatges. És com el joc de les cadires, sempre hi ha algú que queda dret. Això, sumat a la manca d’escenografia, fa pensar en una companyia amb pocs recursos i molta imaginació. Si bé el text de Stockmann aguantava millor aquestes piruetes, Vània requereix més pompositat i elegància; encara que Txèkhov ens parli de passions i sentiments, és important saber que som en una casa gran i antany esplendorosa però avui deteriorada que, al capdavall, és un reflex de l’estat anímic dels personatges, en contradicció entre si perquè estan tots enamorats de la bella Ielena, l’esposa del professor vell. En aquest muntatge no veiem la casa ni res del que hi ha dins, llevat dels personatges.
En qualsevol cas, Les Antonietes és una companyia molt jove, amb moltes idees i bons actors que esperem que ens segueixi delectant amb les lectures que fa dels clàssics que resulten més actuals, i que els seus membres puguin esdevenir grans noms de l’escena catalana. De moment, a causa de l’èxit de Vània, ja van allargar una setmana a l’Espai Lliure i després la van anar a fer al Círcol Maldà. Bon senyal.