Quan despertem d’entre els morts
Títol: Quan despertem d’entre els morts
Autor: Henrik Ibsen
Traductora: Carolina Moreno, amb la col·laboració de Feliu Formosa
Director: Ferran Madico
Intèrprets: Lluís Marco, Esther Bové, Cristina Plazas, Ernest Villegas, Bernat Muñoz, Lina Lambert
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 7 de febrer al 3 de març
El teatre europeu de finals del XIX té dues grans tendències: el simbolisme o esteticisme i el regeneracionisme. La figura senyera del primer corrent és el dramaturg belga Maeterlinck, mentre que l’estendard del segon corrent és, sens dubte, el noruec Henrik Ibsen. A diferència del simbolista, el teatre regeneracionista es fixa més en el fons que en la forma, perquè pretén incidir en la manera de pensar i de veure el món de l’espectador. Personalment, Ibsen és un autor que sento molt proper perquè m’interpel·la directament, encara que me’n separi més d’un segle. La seva obra emblemàtica és la famosa Casa de nines, que al TNC vam veure fa ja uns quants anys, protagonitzada per Laura Conejero.
Quan despertem d’entre els morts és la darrera obra d’Ibsen, i aquí fa un gir radical en la seva concepció del teatre. És clarament una obra simbolista que podem comparar fàcilment amb La intrusa de Maeterlink. En l’obra d’Ibsen l’art prima damunt la vida fins al punt que l’acaba esclafant. L’artista no viu al mateix món que la seva dona. Ella viu al món real, el de les persones amb sentiments, mentre que ell queda encimbellat en una torre d’ivori, aïllat dels éssers humans, al món perfecte de les idees, si parléssim en llenguatge platònic. Bona prova d’això és que en la seva primera dona, ja morta, quan se li apareix, no hi veu una dona sinó una musa. Tot està al servei de l’art.
És una obra simbolista a tots els nivells. La primera dona, teòricament morta, apareix en forma humana, i no d’espectre, i la pot veure tothom, no només l’artista, que és el seu marit. Fins i tot ressuscitada li demana que la vegi com una dona, amb sensualitat i passió, però la passió de l’artista no pot ser carnal; l’única matèria que el fa vibrar és el marbre amb què fa les escultures. Precisament el marbre és una part importantíssima de l’escenografia d’aquesta producció: els blocs dels quals l’artista extraurà figures esculpides.
En definitiva, és una obra que no interpel·la l’ètica, sinó l’estètica. No és cap lliçó de moral, sinó de bellesa. Presenta el prototipus d’artista que alguns modernistes catalans van adoptar: el que es tanca a la torre d’ivori i s’aïlla del món per crear. És un Ibsen diferent del que habitualment es coneix, però l’obra respira el mateix ritme i qualitat literària que la resta de la seva producció.
Ferran Madico ha optat per una escenografia minimalista basada en blocs de marbre, i així ha donat tot el protagonisme a la paraula. Lluís Marco és l’artista absent, Esther Bové és la seva dona actual, i Cristina Plazas, que és una actriu que cada dia m’agrada més, és la primera dona, la musa, la que està més a prop de tornar-lo al món dels vius -paradoxalment. Plazas té una veu avellutada i greu i està dotada d’una gran naturalitat que la fa creïble en qualsevol personatge que interpreta. Quan despertem d’entre els morts no és una obra per a tothom, té un grau de subtilitat molt gran i no apel·la a les conviccions ètiques. És l’obra més tardoral d’Ibsen: el seu testament.