Dispara/Agafa tresor/Repeteix
Títol: Dispara/Agafa tresor/Repeteix
Autor: Mark Ravenhill
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mònica López, Carmen Machi, Àurea Márquez, Adrià Roca/Oriol Sans
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 31 de gener al 3 de març
Impressionant. Necessito començar amb aquesta paraula, perquè poques més podria trobar-ne per qualificar aquesta obra de Mark Ravenhill que podem veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. L’única cosa que grinyola d’una obra tan absolutament dura, cruel i colpidora és el títol, que trobo del tot desencertat, encara que sigui un resum del significat de l’obra.
Dispara/Agafa tresor/Repeteix és un mosaic format per disset peces curtes de les quals Josep M. Mestres, el director d’aquesta producció, n’ha triat set per ensenyar-nos les entranyes de la guerra dels nostres dies. A la vida quotidiana estem avesats a veure la guerra a la televisió, a sentir declaracions grandiloqüents de caps d’estat i de govern que pretenen combatre el mal i les tenebres per dur la llibertat i la democràcia als països que no en tenen. Aquesta obra se centra en els casos de Palestina, Iraq i Afganistan.
Una vegada un professor d’història contemporània em va dir que en un context de guerra, als alumnes els impressiona més la descripció detallada d’un cas concret que no pas una estadística freda de milions de morts. Les set situacions de l’obra de Ravenhill són ben concretes i focalitzades en homes i dones que ho han perdut tot per culpa d’una guerra i d’un exèrcit invasor que pretesament els havia d’alliberar d’un tirà i dur-los la llibertat i la democràcia. Aquestes paraules, repetides fins a la sacietat durant tota l’obra, esdevenen mots buits per no dir res.
Són set miniatures de persones que viuen situacions d’horror i de dolor extrem, que no entenen com pot ser que allò que tant havien anhelat, la llibertat, a l’hora de la veritat signifiqui més opressió i misèria. Però l’horror el pateixen tant els orientals com els occidentals. Els uns s’han de veure dominats pels qui els havien de salvar; els altres s’han de protegir fins a límits insospitats o han de comptar baixes a l’exèrcit, i tots els soldats tenen una família que pateix
Les situacions estan narrades de manera seca, abrupta, visceral i cruel, els personatges viuen al límit de la bogeria. Ningú no entén un món en canvi constant on res no és el que sembla. L’obra mostra la guerra en l’escala humana, la que s’allunya de les estadístiques i se centra en casos individuals que fan un mal insuportable. Personalment, vaig sortir del teatre absolutament colpida, abatuda, catatònica. Em va tocar tant, que a estones vaig tenir recargolaments de budells. Però aquesta ha de ser la missió del teatre: provocar una catarsi en l’espectador. Sincerament, és una de les millors obres que he vist mai.
Si l’obra és magistral, també ho va ser la interpretació, a càrrec d’un estol d’actors impressionants com ara Sílvia Bel, Mònica López, Carmen Machi —que vam veure parlant en un català correctíssim—, Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Roger Casamajor o Mar Casas. En el súmmum de la irracionalitat, del dolor, del sofriment, quan les paraules perden el significat i no es pot dir res, va sonar una de les àries més grans de Bach: l’Erbarme dich de la Passió segons sant Mateu. No es pot dir res més. S’ha de veure. Hauria de ser una obra de visionat obligatori per tothom.