El mestre Gergiev (novament) a l’Auditori

Programa del concert:
· Concert per a piano núm. 1 en si bemoll menor op. 23 (Txaikovski) 
· Simfonia núm. 5 en mi menor op. 64 (Txaikovski)
Intèrprets: Orquestra Simfònica del Teatre Mariinksi de Sant Petersburg; Jorge Luis Prats, piano; Valeri Gergiev, director
Lloc: l’Auditori
Data: 11 de gener

Si bé és cert que aquesta orquestra meravellosa dirigida pel mestre Gergiev ve cada temporada d’Ibercamera a Barcelona, no n’hi ha prou d’haver-la sentida un cop i prou, perquè el so que treu i la manera d’interpretar les obres és excelsa i sublim, i des del primer cop que els vaig sentir, vaig tenir clar que els aniria a veure cada cop que vinguessin. El programa d’aquest concert estava integrat per dues obres cabadals de Txaikovski, i a més, hi ha l’atractiu afegit que enguany els podem veure fins a tres vegades a Barcelona: a part del concert a l’Auditori, fan dues funcions de l’òpera Iolanta, també de Txaikovski, amb l’estratosfèrica Anna Netrebko com a protagonista.

L’orquestra del teatre Mariinski és esplèndida, i Gergiev la dirigeix deliciosament, però a la primera part hi va haver un element que va desestabilitzar tota aquesta bellesa i perfecció. Jorge Luis Prats, el pianista solista, va executar el concert amb moltes deficiències tècniques que van enfosquir la interpretació global de la peça. Prats no tocava el piano; simplement donava cops (gairebé de martell) a les tecles. Tota l’estona en va treure un so fosc i confús, no s’entenien les notes, es va equivocar massa vegades, i quan tocava fort treia un so estrident i dur, gairebé violent. Al segon moviment, quan la intensitat sonora havia de disminuir, el so era molts cops inaudible, i la delicadesa, inexistent. Va ser una llàstima, perquè encara ara penso en Alexei Volodin, que l’any passat vaig poder sentir un parell de vegades en directe, un pianista jove i ple de talent i de sensibilitat que s’adapta a qualsevol registre. Ell, un Arcadi Volodos o un Rafal Blechacz haurien convertit el concert de Txaikovski en una pura meravella.

A la segona part tot va canviar. La simfonia núm. 5 va ser fulminant, definitiva. El mestre Gergiev va saber donar-li un aire absolutament rus, sentint aquella música jo veia el palau de Pere el Gran o Anna Karènina llançant-se a la via del tren. La corda va sonar esplèndidament, amb un so càlid que transmetia el fred de la Rússia de Txaikovski. L’orquestra es va poder reivindicar amb justícia, com no ho havia pogut fer a la primera part. Al llarg de la simfonia va desplegar força, delicadesa i elegància, com si es pogués percebre amb tots els sentits. Va tenir un efecte transportador molt gran.

Com a propina, ens van obsequiar amb el preludi del primer acte de Lohengrin, on l’única cosa que se’ls pot retreure és que la corda va sonar molt incisiva, però li faltava una mica de gruix, d’amplitud, tot i que això és una minúcia al costat de la interpretació que en van fer. És una orquestra d’un altíssim valor que fa sentir la música a la pell i que s’ha d’equiparar a les millors del món. Després de Iolanta, restarem amatents a la seva tornada.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.