Fènix 11·23

Títol: Fènix 11·23
Guió: Albert Plans Soriano i Hèctor Hernández Vicens
Directors: Joel Joan i Sergi Lara
Repartiment: Nil Cardoner, Rosa Gàmiz, Àlex Casanovas, Lluís Villanueva, Roberto Álamo, Ana Wagener

He quedat molt gratament sorpresa amb aquesta pel·lícula. Com diuen els seus directors en una entrevista, malgrat que és un film polític, també és un thriller ple d’acció i de sorpreses. La història de l’adolescent que es limita a enviar correus a empreses perquè etiquetin els productes en català i que és perseguit per la justícia espanyola és tan estrambòtica com trepidant. Realment, els guionistes han aconseguit narrar la història a un ritme molt adequat i fer-la arribar de manera sincera i profunda, lluny de qualsevol sentimentalisme lacrimogen o d’una voluntat d’autocompassió. Es narren els fets sense interpretació, perquè parlen per si sols. Al final el procés és tan grotesc que arriba al paroxisme i ens preguntem com pot ser que una cosa així hagi passat al món civilitzat.

Recordo que en una entrevista que van fer als actors, els que interpreten els pares de l’Èric, Rosa Gàmiz i Àlex Casanovas, van dir que havien parlat força amb els pares de l’Èric real, cosa que els havia ajudat molt a preparar els personatges. Roberto Álamo, en canvi, que interpreta el capità de la guàrdia civil, va dir que no tenia cap ganes de conèixer l’indesitjable que interpreta. La força de la pel·lícula rau en el fet que no pretén beatificar els uns i criminalitzar els altres. Es limita a narrar uns fets reals a un ritme idoni perquè en resulti una pel·lícula entretinguda.

Els diàlegs són molt frescos, molt quotidians, totes les situacions són ben reconeixibles fins que un dia la guàrdia civil rep un correu electrònic que considera sospitós de terrorisme. A partir d’aquí comença una escalada creixent de disbarats i d’absurditats que no entén ningú. Però al final, quan la història es magnifica als mitjans de comunicació i sobretot, a la política de Madrid per part dels partits catalans, que decideixen intervenir per denunciar la injustícia flagrant, algú de les altes esferes posa fi al procés perquè s’adona que qui en surt més mal parat és l’Administració espanyola -policia i justícia- per una incompetència manifesta. La pel·lícula també treu a la llum un altre tema: el poder immens dels mitjans de comunicació.

És un film que hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles d’Espanya, perquè no només tracta el conflicte lingüístic i polític, sinó l’enfrontament desigual entre una família que només té la paraula i la raó per defensar-se davant de tot un aparell d’estat que compta amb policies, fiscals i jutges que actuen moguts per la ira, per l’encegament que els provoca enfrontar-se a una cosa que no entenen: que en una part del seu estat s’hi vol viure en una altra llengua amb normalitat. És David contra Goliat, o la cançó de Raimon “T’adones amic”: “no volen arguments, usen la força”. No hi té res a veure el color del govern que hi ha a Madrid, perquè l’Administració subjacent, l’aparell de l’estat, és una estructura gairebé immutable que vol tenir-ho tot controlat i no pot suportar que cap dels seus súbdits gosi portar-li la contrària. I si ho fa pacíficament encara menys, perquè la desarma i li fa perdre autoritat.

Cal felicitar, doncs, Joel Joan i Sergi Lara, i tot l’equip que ha participat en el rodatge, així com també totes les persones que a través del micromecenatge han fet possible que el film hagi vist la llum. És una pel·lícula política, però és molt més que això: és una història exportable a qualsevol racó del món, i precisament interessaria que viatgés, no només per internacionalitzar la història, sinó perquè és una pel·lícula excel·lent que no té res a envejar als thrillers polítics americans.

 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.