La forza del destino
Títol: La forza del destino
Autor: Giuseppe Verdi
Repartiment: Violeta Urmana, Marcello Giordani, Ludovic Tézier, Marianne Cornetti, Vitalij Kowaljow, Bruno de Simone, Abramo Rosalen
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Jean-Claude Auvray
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 8 d’octubre
Encara que em ploguin crítiques, penso que és una òpera mediocre de Verdi, en tots els sentits, malgrat que es tracta d’una obra de maduresa. És argumentalment ridícula i absurda, no té èpica, fa un aiguabarreig d’històries impossible de lligar i musicalment és molt dispersa i, tret de l’obertura, no té cap moment de força.
És l’òpera que menys gràcia em feia de tota la temporada d’enguany del Liceu, perquè ja la darrera vegada que l’havia vist m’havia deixat un mal regust de boca. És una òpera coixa, incompleta, que li falta alguna cosa. Estic d’acord que l’argument és tan horrorós i truculent com el d’Il Trovatore, però aquesta darrera té èpica, els personatges actuen moguts per passions irrefrenables. Això no passa a La forza, en què l’argument gira al voltant de dues històries paral·leles: una, la dels protagonistes, i l’altra, la de la gent del poble que va a la guerra. Personalment, penso que sense totes les escenes del poble la història podria assolir algun grau de rodonesa.
Però tots sabem que les òperes del segle XIX no es valoren en absolut pel llibret, sinó per la música. Doncs bé, Verdi tampoc no sap atorgar una gran música a aquesta història. No hi ha grans àries -llevat de la de la soprano al quart acte-, no hi ha grans moments musicals, queda tot una mica confós, com un magma indiscernible.
Pel que fa a la interpretació, va ser molt discreta. Violeta Urmana no és una cantant verdiana, té una bona tècnica, però estilísticament és molt freda, no transmet el dolor i la penúria de Leonora. Marcello Giordani va fer un Alvaro que tota l’estona va ratllar el gall, perquè va cantar sempre enrogallat. No és el tipus de tenor que a mi m’agrada, però amb Aida havia estat molt bé. Aquí no. En canvi, van destacar Ludovic Tézier, un gran baríton amb una tècnica i una línia de cant exquisides, i també Witalij Kowaljow, el baix que encarnava el Padre Guardiano. La direcció de Palumbo va ser nefasta, l’orquestra del Liceu tornava a semblar de festa major, i era especialment molest el so agut del flautí.
Escènicament va ser un desastre. Moltes vegades em pregunto per què havien de fer un Liceu amb tantes millores tècniques, si l’escenari sovint està pràcticament buit. El Crist enorme que surt al segon acte, que representa que situa l’escena en una església, em va semblar de mal gust, quasibé ofensiu. Al quart acte, hauria costat desxifrar on era la cova on s’amaga Leonora, perquè literalment no hi havia res a l’escenari.
En resum, doncs, una òpera decebedora a tots nivells.