La infidelitat

El Jesús, un dia més, assetja la Maite. No se’n pot estar. D’una banda, per a ell és tot un repte seduir una dona casada que estima el seu marit; de l’altra, n’està enamorat de debò. La Maite se’l treu del damunt, com fa habitualment.

– Que no veus que no vull res amb tu, tros d’imbècil?

– Digues el que vulguis, però acabaràs caient. Et penses que no m’adono que el teu matrimoni no passa precisament pel seu millor moment? -li fa un somriure burleta.

La Maite està amoïnada i trista. No aconsegueix quedar-se embarassada, i precisament perquè sap que ni ella ni l’Eduard no tenen cap problema, no entén per què no s’hi queda. A més, és molt conscient de com n’és d’important per al seu marit el fet de tenir un hereu. Està convençuda que si no l’hi pot donar, la deixarà per una altra. No pot suportar aquesta idea.

Es mira uns informes dels quals ha de donar l’opinió l’endemà, però no té esma d’estudiar-se’ls. Se’ls posa a la cartera per repassar-los a casa, amb tranquil·litat. A la feina, amb el Jesús papallonejant al seu voltant, no pot concentrar-se. Agafa la cartera, es posa l’abric i quan va per obrir la porta, es troba el Jesús. L’aparta d’una revolada i marxa. A ell li encanten els reptes difícils, per això la Maite és perfecta, perquè és una dona que li requereix desplegar totes les seves arts de seducció.

Arriba a casa, convençuda que no hi trobarà ningú. Aleshores sent uns sorollets que vénen de l’habitació. Es treu les sabates i se n’hi va sigil·losament. Sent els sorolls més clars. Són gemecs. Reconeix la veu de l’Eduard. S’hi acosta i el veu al seu llit en ple èxtasi sexual amb l’Olga, la seva exnòvia! És clar que tots dos s’ho estan passant molt bé. Esclataria a plorar, però s’estima més que no adverteixin la seva presència.

Marxa sense fer soroll i un cop al carrer, esclata en plors i sanglots. No pot controlar-se. Aquella visió li ha fet molt de mal. No només perquè és una infidelitat sinó, sobretot, perquè sap que l’Eduard vol una dona que pugui donar-li un fill. Aleshores, per despit i sense raonar, se’n torna al despatx. Hi troba el Jesús sol. L’agafa per les solapes de l’americana i li clava un petó amb llengua als llavis. Ell resta sorprès però de seguida la correspon.

– Jesús, vull que fem l’amor, aquí, ara.

– Què dius, Maite? Què t’ha agafat?

– Tu fes el que et dic i calla.

Fan un clau ràpid, perquè saben que en qualsevol moment els poden sorprendre. Tots dos s’ho passen molt bé. En acabat, el Jesús està pletòric, i ella, desfogada i calmada. Li ha anat bé aquesta bogeria.

Al cap d’un parell de setmanes, l’Eduard li demana a la Maite que es torni a fer el test de l’embaràs. Aquest cop dóna positiu. L’Eduard és l’home més feliç del món. A la Maite, en canvi, se li ensorra al món. Serà capaç de dir-li al seu marit que el fill que espera no és d’ell? Tots dos volien desesperadament un fill, i al final el tindran, però no només no serà l’hereu biològic de l’Eduard, sinó que serà el fruit d’una infidelitat de la Maite.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Ficcions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.