A favor d’Europa

M’agradaria retornar a la pel·lícula El discurs del rei per fer èmfasi en la part musical, concretament en la que es compon de música clàssica. La veritat és que és una pel·lícula que aborda uns quants fronts: el polític (interior i internacional), el monàrquic, el personal, i també l’emocional. La música és l’element essencial per copsar l’estat d’ànim del futur Jordi VI en tot moment.

Tal com vaig dir a l’apunt sobre el film, el moment àlgid és el discurs que fa Jordi VI a tots els súbdits britànics davant l’esclat de la II Guerra Mundial. Aquest moment estremidor va acomboiat pel segon moviment de la simfonia núm. 7 de Beethoven. Personalment, la barreja d’ambdós elements em provoca un sentiment d’adhesió immediata a la idea de l’Europa unida. Escolto Beethoven i sento dins meu aquella Europa que va néixer al s. IX a la ciutat alemanya d’Aquisgrà, capital de l’imperi carolingi.

Segurament pensaven el mateix que jo els qui van convertir el quart moviment de la simfonia núm. 9 de Beethoven en l’himne de la UE. És una música alhora de pau, de força i de joia de vèncer les dificultats que hom ha trobat pel camí. I també es poden fer paral·lelismes entre filòsofs i músics. Així, Beethoven seria Hegel, no només per contemporaneïtat, sinó per l’esperit de l’obra de l’un i de l’altre. De la mateixa manera, Kant seria Bach, dos esperits racionals i ordenadors que volen tenir el món controlat i apamat fins al darrer detall.

Mozart, en canvi, és un esperit lliure que supera tots els motllos. També és una part importantíssima de la història i de la idea d’Europa, especialment perquè pertany a l’època de la Il·lustració, que fou quan el vell continent entrà de ple a la maduresa. Mozart és la transgressió però dins la forma, és l’alegria de viure però també l’amargor de la solitud. És un esclat contingut de passió i un devessall d’energia. Sempre serà el meu compositor preferit. Malgrat que l’obra que en va escriure Peter Schaffer, Amadeus, pot donar-ne una imatge distorsionada, me’n quedo amb una frase que sempre més recordaré. A propòsit de Le nozze di Figaro, Mozart deia: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte!”. Se non è vero, è ben trovato.

Bach, Händel, Haydn, Mozart i Beethoven són per a mi les cinc puntes de cadascun dels estels que hi ha a la bandera europea. Potser l’actual Europa dels mercats no hi aniria d’acord, però l’esperit romàntic de la unió hi és, encara que al sud siguem catòlics i al nord protestants. Maneres de veure el món que podrien quedar musicalment plasmades en la vella dicotomia entre Verdi i Wagner. Però això ja és material per a un altre apunt.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*