Un altre país

La primera volta que ho vaig sentir em va agradar, em va agradar molt.
Com a Sicília i sobretot a Palerm celebren els morts. La nit entre l’1 i el 2 de novembre els morts porten regals i dolços als xiquets, a cada xiquet li deixen (li mettono, que seria li posen) els regals els seus morts. Els parents morts, que eixa nit van a la Vucciría (que és un mercat de Palerm) a robar els dons per als xiquets, le strenne. I hui a Palerm els xiquets canten:

Talìa chi mi misiru i Morti
u pupu cull’anchi torti
a atta c’abballava
e u surci ca sunava.

(Mira que m’han posat els Morts, el nino amb les anques tortes, la gata que ballava i el ratolí que tocava)

Els morts palermitans només porten (posen) regals als xiquets que hi creuen. Sapiri la Vucciría vol dir saber que ‘els morts són els pares’, quan un xiquet ho descobreix vol dir que ja és gran i no pot pretendre regals (strenne, a la tercera volta que l’escrivia he anat a mirar l’etimologia d’estrenar i clar).

Celebrar el record dels morts fent regals màgics als xiquets, convertir la memòria en la felicitat d’un xiquet em pareix una esplèndida manera de commemorar els propis morts.

L’infern existeix i són aquells cinc minuts gravats per una càmera instal·lada a Nàpols, a via Vergini, al barri Sanità.
Roberto Saviano

Ahir els principals diaris i telenotícies van publicar un vídeo, gravat amb una càmera de seguretat, d’una execució, d’una execució a un carrer de Nàpols. És la primera volta que la policia fa difondre imatges d’aquest tipus, esperant en la col·laboració ciutadana per identificar l’assassí.
El vídeo és esfereïdor, ho és perquè es veu com maten a un home, però ho és, sobretot, perquè s’aprecia la indiferència de les persones que assisteixen a l’assassinat. N’hi ha una foto extreta del vídeo, on un vianant passa per sobre el cos com si fóra la cosa més normal del món, no me la puc traure del cap. Hui Repubblica publica un article de Saviano, amb el títol En cinc minuts la banalitat de l’infern, ara somnie la rebel·lió del barri.

Comença dient: Tot normal. Aquest pareix ser el tempo i el mode d’aquesta execució de Camorra. Normalitat. Tot normal passar per sobre d’un mort per terra, tot normal veure un home a qui disparen al cap i no fer res, ni tan sols xisclar, o cridar algú. És tot normal, no es corre, ningú pensa que haja de fer res. La ciutat és en guerra i s’hi comporta com es comporten els homes en guerra, és a dir, arrossegar-se, allunyar-se, no cridar l’atenció.

I acaba: Comptat i debatut, aquest fet té una trista moral. De front a aquestes imatges et fas sempre la mateixa pregunta: Quant val la vida d’un home a la meua terra? I la resposta, tràgicament, la trobes en aquelles persones que s’allunyen del cadàver amb gestos quotidians: la vida d’un home a la meua terra no val res. La denúncia de l’assassí podria ser l’únic gest per rescatar una humanitat que cada volta es troba més a gust en la deshumanització de la qual és captiva i en la que pareix viure còmodament.

A un article de l’Unità que en parla el periodista es pregunta: Què ha canviat en la vida dels individus i en la percepció col·lectiva fins al punt de fer esdevenir ‘serè’ l’horror. Obvi, per començar, incomodar a la història, i la llarga llista d’endarreriments i il·legalitats que han acabat per esculpir resignació i escepticisme en els napolitans. (…) La veritat és més greu i inquietant: la ciutat ja no existeix. (…) és animada per un únic instint: sobreviure biològicament. Sense comunitat ni llenguatge, sense tan sols una llengua, sense cel ni mar.

Quan una mort així no altera la quotidianitat vol dir que en fa part. A alguns llocs d’aquest (meu) país és així i és terrible.

(manlleve paraules d’altres perquè no en trobe de meues)

Hi ha més d’una saviesa, i totes li són necessàries al món.
Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià.

Al bell mig de Piazza Venezia, fent un forat per la tercera hipotètica línia de metro han trobat l’Ateneu que Adrià va fer construir al 133 dC., a imatge del que havia vist a Atenes.
És un dels edificis famosos de la Roma antiga dels que no se sabia res, no es trobava a la Forma Urbis i no se sabia on podia estar. I l’han trobat als que potser eren els darrers pams quadrats de ciutat que quedaven per excavar.
No sé quantes voltes hauré passat per eixe trosset de plaça, corrent per agafar un autobús o poc a poc per aprofitar algun raig de sol, sense tindre idea que estava caminant sobre un dels edificis preferits d’Adrià, on els poetes i els filòsofs feien la seua faena. Són els regals que Roma fa.

Nova York és una pel·lícula, concretament una pel·lícula en blanc i negre (o en color d’aquells mig esbandits que tenen algunes pel·lícules i algunes fotos dels anys 70s).
Guanyaria tots els Òscar, la direcció artística, el decorat, és perfecte, ni una incongruència, res que no siga com ha de ser: els gratacels, les escales d’incendis, el vapor que ix de les tapes de les clavegueres, els dipòsits d’aigua, com sitges, al capdamunt de molts edificis i els taxis grocs. El so també és com ha de ser, cada matí quan em despertava sentia Nova York, el soroll del trànsit, les veus del carrer i les sirenes. Què dir de la banda sonora, l’han escrita els millors compositors del segle passat i l’han tocada i cantada els millors intèrprets, arribats a la ciutat de tot arreu per posar-li música.
Per treballar com a figurant a la pel·li cal camuflar-se entre la gent que camina pel carrer, les instruccions són prou fàcils, et pots vestir com et vinga de gust, si és una escena diürna cal caminar molt, molt de pressa, amb xancletes o amb sabates de taló altíssim, és igual, però cal córrer. A una mà cal dur un got enorme amb alguna cosa per beure que ha de ser o bullint o gelada, cal dur un mòbil (o un iPhon o un blackberry, un mòbil normal d’aquells per telefonar no val) i auriculars a les orelles i dur alguna bossa amb pinta de pesar molt. La part més difícil és que no es pot mirar tot amb la boca oberta (jo ahí fallava sempre, sempre), especialment no es pot mirar cap a dalt, és dificilíssim. Si la escena és nocturna és més fàcil, es pot caminar a velocitat normal i xerrar amb la persona amb qui es camina, però tampoc val mirar-s’ho tot bocabadat, atenció. Ah! a la pel·lícula està prohibidíssim fumar, però és quasi l’única cosa que està prohibida.

Night And Day – Performances By Famous Artists

Art is the soul of life and the Old Absinthe House is the heart and soul of the old quarter of New Orleans. Aleister Crowley, The Green Goddess.

Pere Font i Francesc Juncadella, dos joves de Barcelona que havien provat l’aventura del nou món, en comprendre que el seu negoci d’importació de queviures i, sobretot, de vi del Priorat i de vins fins de Xerès, anava molt bé, van decidir comprar-li a Dame Marie Car un solar a la cantonada de Bourbon Street amb Bienville i el 23 de març de 1806 van firmar els papers. Van fer construir un edifici molt bonic, amb la botiga a la planta baixa i dos habitatges al primer pis. Potser la casa i la balconada no eren tan vistoses com les altres del carrer, potser era una casa amb l’aspecte més barceloní que de Nova Orleans, però era una casa molt sòlida i bonica i el nom de la botiga Font & Juncadella feia molta patxoca. Quan va estar acabat s’hi van traslladar des de la vella botiga que tenien llogada des del 1802 al mateix Bourbon Street, cantonada amb St. Ann.
Nova Orleans era una ciutat rica i dinàmica i els negocis anaven molt bé. Quan a l’agost de 1820 va morir Juncadella, va deixar la seua part del negoci a la seua dona, amb la voluntat escrita que fóra el soci, i cunyat, Pere Font, qui el portara avant. La senyora Juncadella va decidir tornar a Barcelona poc després es va tornar a casar. Uns anys després també Pere Font va decidir tornar i va deixar el negoci als nebots, Leopold i Aleix. Durant uns anys els baixos del local van estar llogats, però el 1846 l’Aleix vist que a Bourbon Street molts altres negocis i botigues s’estaven convertint el bars, va decidir muntar-ne un, l’Aleix’s Coffee House. Els joves havien continuat amb el negoci d’importació de queviures i licors i va ser al bar de l’Aleix on per primera vegada es va servir absenta a Nova Orleans. Va fer dur des de França les típiques fonts per servir l’absenta amb les culleretes foradades per posar el sucre. Poc després de la fi de la guerra civil (la d’allà, 1861–1865) l’Aleix va contractar per al seu bar a un altre català, Gaetà Ferrer, que era molt conegut a la ciutat pels còctels que preparava al cafè de la French Opera House.
Quan pocs anys després Ferrer es va quedar amb el bar li va canviar el nom i des d’aleshores, 1874, es va dir Absinthe Room, es va especialitzar en la venda d’aquest licor i, sobretot, del còctel inventat per Ferrer, l’Absinthe Frappè. Ferrer va anar a viure a l’edifici amb tota la família, la dona i els tres fills, Fèlix, Jacint i Pau, que van continuar amb el bar a la mort del pare, el 1889, quan ja s’havia convertit en el bar més famós de Nova Orleans i tothom li deia Old Absinthe House, com encara es diu avui.

El bar va tornar a obrir en acabar-se la prohibició, per sort havien salvat a temps la caixa registradora, el taulell de marbre i les fonts per servir l’absenta que encara hi són. Pareix que a una de les seues taules el que després seria president, Andrew Jackson, va organitzar la batalla de Nova Orleans i avui, la casa aixecada per Font i Juncadella és el bar més antic i un dels edificis històrics més famosos de Nova Orleans.

La primera impressió que vaig tindre en arribar a Nova Orleans va ser d’Antilles, d’Àfrica, em va recordar L’Havana. Amb un aspecte semblant i  la humitat i l’aire sòlid i calent, totes dues ciutats et regalen un viatge a un altre segle, a un altre món.
Nova Orleans, de dia, es mou mandrosa amb la cadència dels ventiladors de sostre i de la música que sona a tot arreu, negra i trista. Fa olor d’espècies i de fem i de riu.
Tot i el viatge a un altre món, tot i l’anglès que allà esdevè una llengua exòtica i desconeguda, mestissa i complexa com la ciutat, sud i negror, porxos i balancins, gent pel carrer que pareix que fa segles que no té res a fer a banda de mirar-se el món passar, té quelcom de familiar, potser l’arquitectura, potser el ritme de migdiada mancada o les palmeres i les campanes de l’església, però alguna cosa a Nova Orleans sona conegut.
Contradictòria, bellíssima i ferida, amb una embriaguesa trista i suada i amb la música que t’arrossega inevitablement, Nova Orleans em va semblar una novel·la, una novel·la sensual, turmentada i ambigua.

Però eixa va ser només la primera impressió.

It Wont Be You – Bessie Smith

No el vaig notar de seguida, crec que va ser el segon dia quan el vaig veure. El taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel, a Nova York. El primer que vaig fer en veure’l va ser preguntar-me si potser algun dels personatges famosos que han passat per l’hotel l’havia vist, si algú, com jo, va pensar més d’un moment en el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321.
Vaig pensar que a saber quants anys portava aquell taulellet al bell mig del bany de l’habitació 321. L’edifici és del 1885, al principi era una cooperativa d’habitatges, la primera de Nova York, quan aquella zona era el centre del centre de la ciutat. Més avant, amb les crisis del 1893 i del 1903 l’edifici va ser venut i convertit en hotel. La façana, les escales i els balcons són els mateixos, però supose que els banys els devien fer quan el van reformar per fer l’hotel i no pareix que haja estat refet en el darrer segle, res no ho pareix, en eixe edifici.
Qui sap d’on venia el paleta que el va posar. Potser era irlandès, o era un dels milers de muratori dels Abruços que van arribar als Estats Units en eixos anys (encara no heu llegit a John Fante?).
Qui sap quantes hores treballava, segurament per dos dòlars al dia, quants taulellets va posar, potser milers, rosa i negre (no sé si la combinació de colors és la mateixa a totes les habitacions). Potser tots ben posats, potser l’únic mal posat és el del bany de l’habitació 321. Qui sap quin greu li va saber quan se’n va adonar, o potser no se’n va adonar mai o el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 li va costar un disgust.
Pensava en com li hauria anat l’aventura al nou món, si va aconseguir prosperar i construïr-se una nova vida o va acabar malament. Potser va ser feliç. Potser va morir jove a la primera guerra mundial o va tindre una vida llarga i plàcida, vés a saber. 
Probablement no va saber mai que l’hotel esdevindria famòs perquè es va convertir en el preferit d’escriptors i poetes que hi van viure, hi van escriure i alguns hi van morir. No va saber que algunes de les pàgines cabdals de la literatura del seu nou país serien escrites a l’hotel. Que anys després molts músics i artistes, amb aspectes que ell no podia ni imaginar, triarien l’hotel per viure i treballar i per intoxicar-se amb substàncies de les quals ell no en coneixia l’existència. Malauradament no devia arribar a saber que un poeta canadenc, amb la veu més trista del món, donaria el nom de l’hotel a una cançó imprescindible. Potser algú del seu nou llinatge al nou món estima la cançó, o coneix l’hotel per un altra cançó o per una pel·lícula, i no sap que l’avi o el besavi hi va treballar, que va posar milers de taulellets i que al bany de l’habitació 321 en va posar un de negre, xicotet, mal posat.
Si era un muratore dels Abruços potser li hauria fet gràcia saber que més de cent anys després, algú, a Itàlia (tot i que en una llengua desconeguda per a ell) escriuria pensant en les mans que van posar el taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 de Chelsea Hotel, a Nova York.

Si a la foto no el veieu, ací baix, a la foto que es diu taulellet, es veu millor…

Ja està, acabem d’arribar a casa. Voldria escriure de la ciutat i de la gent de Nova York i d’una missa a Harlem dita per una reverenda mudadíssima amb sabatilles d’esport blanques i d’una rajoleta del bany de l’habitació 321 de l’Hotel Chelsea.
I del pont i de Brooklyn i de Truman Capote i dels llibres i de les llibreries. I del parc i de la música i del cel de Nova York i de West Side Story al teatre Palace a Broadway i dels museus i d’una edició facsímil de Let Us Compare Mythologies de Leonard Cohen i d’un xic que (em) cantava Don’t Think Twice It’s Allright de Bob Dylan a  l’estació del metro de Fulton Street.
I dels rius, del Hudson i del Mississipi. I de l’illa d’Ellis i de tots els que t’expliquen d’on han vingut ells o els pares o els avis i com s’han fet una nova vida a la ciutat. I del fum que ix de les tapes de les clavegueres i de Little Italy.  
I de Nova Orleans que poc a poc es va refent, i del coratge de la gent i de les seues històries, totes, totes, marcades per l’huracà, i de com van tornant i com estan reconstruint la ciutat i les seues vides, i de la música de Nova Orleans que està per tot arreu. I de Faulkner i la seua casa a Nova Orleans que és una llibreria esplèndida.
I de tots els somriures que ens han regalat en aquests dies i totes les paraules i tots els esguards. I de com tot era com havia de ser, com em pensava que seria, com volia que fóra, …però ho faré poc a poc, ara mateix he de dedicar tots els meus esforços a no adormir-me i despertar-me a les 11 de la nit fresca com una rosa.

Ens veiem la segona setmana de setembre…

El pont de Brooklyn va ser inaugurat el 24 de maig de 1883. La construcció del pont havia despertat moltíssima expectació entre els ciutadans de Nova York i de Brooklyn, era pioner en molts aspectes, mai abans s’havia utilitzat acer per fer un pont i, sobretot, mai ningú no havia construït un pont penjat tan gran.
El dia de la inauguració 1800 vehicles i més de 150000 persones el van travessar, però la gent no se’n fiava massa. Molts ponts havien caigut i aquell semblava especialment fràgil i perillós.
El genial Phineas Taylor Barnum, inventor de l’Espectacle més gran de la terra va decidir “en interès de l’estimat públic“, que el seu circ desfilara travessant el pont.
El 17 de  maig de 1884 tots els artistes del circ i les bèsties, camells, dromedaris i 21 elefants entre els quals es trobava el famosíssim Jumbo, comprat per Barnum al zoo de Londres un parell d’anys abans, van travessar el pont, desfilant triomfalment entre els aplaudiments entusiasmats del públic. D’aquesta manera va demostrar que era segur i va  acabar amb les veus sobre la mancança d’estabilitat del Pont de Brooklyn.
LLegint coses sobre el pont he trobat aquesta història i m’ha encantat la imatge del circ de Barnum travessant el pont en aquells anys quan a Nova York, tot el que es feia era ‘el més gran del món’, l’elefant més gran del món amb l’espectacle més gran de la terra desfilant pel pont més gran del món. M’hauria agradat molt veure-ho, sí senyor.

Vide ‘o mare de Surriento,
che tesoro tene nfunno:
chi ha girato tutto ‘o munno
nun l’ha visto comm’a ccà.
E. i G. De Curtis, Torna a Surriento

El golf de Nàpols és d’una bellesa colpidora, des de qualsevol punt, la visió del golf, amb el Vesubi que regna imponent i amenaçador deixa sense paraules. Malgrat tot, malgrat les tones de ciment amb que la camorra i el mal govern han cobert la terra, malgrat ser una de les zones d’Europa amb major densitat de població, malgrat el descontrol urbanístic i el fem, és un dels paisatges més bells que he vist mai. M’agrada especialment vist des de Sorrento, a l’extrem sud del golf, i, sobretot des de les illes, des d’Ischia o Capri. Em podria passar hores contemplant-lo i entenc que les persones, tantes, malauradament tantíssimes, que decideixen marxar  visquen la llunyania amb dolor i enyor, n’hi ha una paraula en napolità, una paraula per l’enyorança de Nàpols i del golf, napolitudine, es diu.
Pareix que va ser la sirena Partenope que rebutjada per Ulisses va fer cap al golf, la responsable de la fundació de la ciutat, si més no això deia la tradició dels fundadors grecs del segle III Ac. Des d’aleshores la zona ha estat sempre una de les més poblades d’Europa i ni el ciment ni la lava han aconseguit destruir-ne la bellesa, tot i que les ciutats del golf tenen aquella bellesa nafrada, ferida, que qualsevol valencià coneix tan bé. A aquesta foto es veu el golf des d’un satèl·lit i s’aprecia la densitat de les construccions i el perill que corren els milions d’habitants que viuen sota el volcà. 

Darrerament hi estic anant sovint i crec que em fa bé als ulls (i a l’ànima).

Estic darrerament amb el cap viatger, serà la calor. Pense molt en Nova York, clar, en tot el que vull veure, totes les passejades que vull fer, totes les…, ací em toca obrir un parèntesi (l’F. les anomena pregàries laiques –le tue preghierine laiche, diu ell- són els moments de silenci i de pur gaudi emocionat que necessite quan arribe a un lloc llargament anhelat, on ha passat alguna cosa important per a mi, el lloc d’on parla una cançó o on passa alguna cosa a un llibre estimat, aquest tipus de llocs, que poden ser una botiga, un cantó, una plaça o un bar i que no deceben mai perquè és igual com siguen ara, allò important és com els sents. Normalment necessite una estoneta d’entotsolar-me (ensimismada, m’encanta), de recolliment, de contemplar-m’ho amb calma i emoció, a voltes plore (discretament, amb llàgrimes i prou). És estrany, quasi màgic  descobrir i constatar que certs llocs existeixen, que són reals, que existeix el parque Lezama per on caminava Alejandra, o que San Juan y Boedo fan cantó de veritat o que al pati de la casa del carrer Empedrados  n’hi ha la palmera que m’esperava. Són llocs que sempre són com havien de ser. Me n’acabe d’adonar que he obert un parèntesi fa molta estona i no només no l’he tancat, a més l’he omplert de més parèntesi, així que el tanque ara).
És curiós com pensar en Nova York em fa pensar tant en Buenos Aires, trobe que són dues ciutats paral·leles, més que germanes, van ser els ports per on milions de persones van entrar al nou món, a una nova vida. Les ciutats que van acollir tots els accents i tots els dialectes de la emigració, els últims (penúltims) ports de la diàspora, les ciutats on viuen tots els déus i totes les llengües. I sé que són molt diferents, sé que Nova York no enyora Europa, com fa Buenos Aires. Sé que són mons diferents, amb cors i batecs diferents, però n’hi ha un fil roig que les uneix, i que uneix totes dues a París i és d’això que volia escriure, però com que el parèntesi m’ha eixit llarguíssim canvie el títol i ho deixe per un altre dia.

A començaments de juliol es va presentar al Vaticà la restauració de la Capella Paolina. Es tracta de la darrera gran obra de Miquel Àngel, dos frescos, la Conversió de Sant Pau i la Crucifixió de Sant Pere, en els que va treballar des del 1542 al 1549. És un obra a la qual els estudiosos havien donat poca importància, sovint considerada una obra decadent d’un artista vell i cansat. Segurament també pel fet que ha estat sempre tancada al públic i en mal estat de conservació. 
En canvi, es tracta, probablement, del darrer monument del renaixement italià, abans que la contra-reforma en signara la condemna a mort. En els darrers anys de la seua vida, Miquel Àngel es va lligar a un cercle d’intel·lectuals que van intentar un acostament del catolicisme a la teologia luterana, entre ells Vittoria Colonna, el cardenal anglès Reginald Pole, els Spirituali. Va ser en aquells anys, d’espiritualitat profunda i turmentada, mentre treballava a la capella  que l’artista va veure com la seua esperança d’una reforma i renovació de l’església s’esvaïa i els seus amics eren empresonats o havien de fugir. La inquisició del sinistre Gianpietro Carafa va acabar amb el somni de Miquel Àngel i quasi amb les seues obres mestres. De fet, al Concili de Trento es va arribar a discutir sobre l’eliminació de la Capella Sixtina, tot i que al final es va optar per la censura dels nus més explícits. Pocs anys després que Miquel Àngel l’acabara, també a la Capella Paolina es van afegir vels i túniques per cobrir els cossos nus i ara s’ha triat de no traure’ls amb la restauració, en perfecte esperit de Trento.
Els especialistes coincideixen en que una de les figures de la crucifixió és un auto-retrat de Miquel Àngel, l’home amb el turbant blau de la foto. Els qui els han vist diuen que els frescos són esplèndids i la restauració molt reeixida. Llàstima que calga ser Cardenal per poder-los admirar, per a la resta de mortals ací n’hi ha unes fotos.

Le città sono un insieme di tante cose: di memoria, di desideri, di segni d’un linguaggio; le città sono luoghi di scambio, come spiegano tutti i libri di storia dell’economia, ma questi scambi non sono soltanto scambi di merci, sono scambi di parole, di desideri, di ricordi.

Italo Calvino, Le città invisibili, 1972

(Les ciutats són un conjunt de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres de història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.)