Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: llocs

canela fina

3
Publicat el 18 de juny de 2009

Demà marxem a Madrid, a visitar la ciutat i a echar unas risas amb amics. Hi he estat un parell de voltes només unes hores, el justet per fer el que havia de fer i tornar. En tinc moltes ganes, per (re)veure els amics i també per la ciutat, vull veure-la ben vista. Que t’ensenye una ciutat gent que se l’estima és un privilegi. 

Un català, un italià, un espanyol, un valencià i servidora, pareix un acudit i, a més, hem quedat (per a un agasajo postinero) a la calle del Pez, que pareix un carrer de Mortadelo y Filemón. Ho sé, sé que si demane un cafè a un bar i em pregunten solo? em pixaré de riure, els amfitrions amenacen amb portar-nos a menjar criadillas y entresijos i  jo, un matí -si la previsible ressaca ho permet- intentaré esmorzar churros, que no siga dit que no m’adapte als costums locals. I la puerta de Alcalá la miraré cinc voltes.
 
Hui ja tinc el somriure de ganetes plantat a la cara.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Per molts anys!

5
Publicat el 16 de juny de 2009

Sabia que a la festeta no hi podria anar i ja ho tenia coll avall, però hui en veure les fotos i la pel·liculeta i els textos i tot, m’ha fet ràbia, mira. I m’ha fet riure molt, pareixia una reunió de bandoleros, tots amb malnom, la del Vietnam, el Totxanes, la Coc ràpid, l’Apòstata, Borinotus… Pareix un parte de la Guàrdia Civil.

Des que estic fora Vilaweb és la meua homepage, perquè és el que s’obre al meu ordinador i perquè és casa. Ho han dit molt ben dit molts dels blocaires hui. Jo vaig saber el que era un blog ací, ací vaig començar a llegir-los, i a llegir-ne d’altres fuori porta i a afeccionar-m’hi. I quan vaig decidir de fer-ne un no se’m va passar pel cap fer-lo a cap altre lloc.

M’hauria agradat molt beure una copa de cava amb tots vosaltres anit. Salut i gràcies per la casa de color taronja.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Sí!

12
Publicat el 11 de juny de 2009

Those were the reasons and that was New York
Leonard Cohen, Chelsea Hotel No.2

Ahir vam fer els darrers clics, un buy per ací i un book per allà i ja està. Els bitllets d’avió i l’hotel, l’hotel.
A finals d’agost, per uns dies viuré al Chelsea, és que no m’ho puc creure. Viuré a una cançó, al Chelsea Hotel de Nova York. L’hotel on van viure Dylan Thomas i Mark Twain i per on va passar molts artistes i pensadors (n’hi ha una llista a la wiki) i on van passar moltes coses i es van escriure moltes pàgines, l’hotel on estava Janis Joplin quan Leonard Cohen se la mirava, l’hotel de Ginsberg i de Bob Dylan, doncs això, l’hotel.
Anar a Nova York és un desig d’aquells que una es cultiva amb els llibres i amb els anys, amb les cançons i amb les pel·lícules i trobe que és un desig molt raonable. És una de les meues ciutats de novel·la, riquíssima de records que he llegit. És estrany, les ciutats més llegides per a mi (a banda de Barcelona que ja la coneixia quan la llegia i a banda també d’Alexandria), les més llegides  deia, són París, Nova York i Buenos Aires, i sempre havia pensat que si les visitava seria en eixe ordre, i en canvi vaig començar per Buenos Aires i encara no he visitat París (sempre ens quedarà). 
Anar a Nova York i estar-me al Chelsea és un somni, l’únic que faltaria per que fóra perfecte seria anar en vaixell, sempre he pensat que hi ha ciutats (Nova York, Buenos Aires, Barcelona, Gènova i alguna més) que es mereixerien que la gent arribara i marxara en vaixell.
No sé perquè ara mateix em ve al cap un jove Henry Miller travessant el pont de Brooklyn en bicicleta, no sé en quin dels seus llibres, em vull rellegir un fum de coses abans d’anar i no sé per on començar. 

Només ens quedarem al Chelsea uns dies perquè és caret, però com diuen a Castelló, els diners i els collons són per a les ocasions (trobe que és una bona adaptació, més sofisticada, del carpe diem dels llatins).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

l’Olimpico

9
Publicat el 27 de maig de 2009

L’estadi de Roma, l’Olimpico, es troba al Foro Italico que abans es deia Foro Mussolini. El complex és un exemple aclaparador d’arquitectura feixista, en arribar n’hi ha un monolit enorme amb l’inscripció MUSSOLINI DVX que ja et deixa tocat. Amb un projecte de Enrico Del Debbio i de Luigi Walter Moretti el 1928 es va començar a construir aquesta ciutat dels esports inspirada en els fors romans d’època imperial i amb tota la parafernàlia feixista que hi cabia. Als peus de Monte Mario, la muntanya més alta de Roma al nord-oest de la ciutat, a l’àrea, plena de pins altíssims i de xiprers, es troben l’estadi de natació, lo stadio dei marmi (el de la foto, amb 59 estàtues d’atletes, impressionant), el de tenis i l’Olimpico.
Quan el van construir en realitat només van arreglar una mica una gran conca natural amb grades d’herba, al 33 les van cobrir de ciment i les van alçar sobre el nivell del terra per augmentar-ne la capacitat, lo Stadio dei Cipressi, es deia. Va ser allà on va haver el major aplec feixista amb motiu de la visita de Hitler el 1938.
Als anys 50s el van remodelar per convertir-lo en un estadi de veritat i es va dir durant uns anys Lo Stadio dei Centomila, es va inaugurar al 53 amb un amistós Itàlia-Hongria (0-3), poc després per als jocs olímpics del 60 li van canviar el nom i des d’aleshores es diu Stadio Olimpico i va ser seu de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels jocs. El van tornar a remodelar per als Mundials del 90 i s’hi va jugar la final República Federal d’Alemanya-Argentina (1-0). Per a la final de hui li han tornat a donar una repassada a l’intern, tot i que han deixat la pista d’atletisme que deixa les grades prou lluny del camp.
És l’estadi dels dos equips de la ciutat, la mítica Roma i la Lazio. La Roma hi va començar a jugar al 53, després d’uns anys al Stadio Flaminio i després del seu naixement als anys 20s i els primers anys a l’estadi de Testaccio, de fusta, pintat amb els colors de l’equip, Testaccio és encara el barri més romanista de Roma.

Els afeccionats del Barça que tenen la sort de tindre una entrada veuran el partit des de la curva sud, la de la Roma, els del Manchester s’estaran a la curva de la Lazio. Com diuen ací, la classe non è acqua.

Som-hi!

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

regal

14
Publicat el 30 d'abril de 2009

Normalment els dijous tinc una classe dues hores després d’eixir de la faena propet de Piazza Vittorio i aprofite aquestes dues hores per fer llargues passejades i descobrir racons de Roma que no conec. Aquesta setmana havíem canviat el dia i la vaig tindre ahir. En arribar al Coliseu des de la faena vaig agafar un dels carrers que van cap a San Giovanni Laterano, Via dei Santissimi Quattro Coronati i caminant caminant vaig recordar que havia d’haver una església que és la que dóna nom al carrer que havia llegit a alguna banda que era molt bonica.
El carrer a un cert punt comença a fer-se costerut i després de caminar molt vaig veure per darrere un àbsid enorme i amb pinta de romànic, vaig seguir caminat i vaig descobrir que al mur que tenia a l’esquerra hi havia unes escaletes que pujaven, en pujar em vaig trobar a un pati preciós i silenciós, amb una entrada amb columnes. Em vaig traure l’ipod, vaig apagar el mòbil i em vaig asseure al solet a gaudir de la vista i del silenci. Vaig entrar a l’església i després del primer pati n’hi havia un altre, esplèndid, amb frescos i columnes que segurament feia part d’una església anterior molt més gran. Després del segón pati vaig entrar a l’església, bocabadada, meravellada. És una d’aquelles on es veu com l’han modificada amb els segles, amb diferents nivells, amb frescos d’èpoques diferents, són esglésies com nines russes. En tornar a casa al vespre vaig llegir que l’església original era del segle IV i que al IX l’havien restaurada després que els normands la destruïren. En realitat pareix més un recinte enorme fortificat que una església. He de tornar perquè em va faltar temps per mirar-m’ho tot, hi ha un oratori (que cal demanar la clau a les sorelle) que he llegit que és la Capella Sixtina del sXII i vull entrar al claustre…
Mentre mirava els frescos vaig veure que a un costat n’hi havia un claustre preciós, es podia veure a través d’un vidre i n’hi havia un cartellet que deia que per entrar calia demanar la clau a les sorelle, mentre mirava si veia alguna monja es va obrir una porteta i van començar a eixir mongetes, totes xicotetes i amb aquesta edat indefinida que tenen les monges. Es van asseure als costats de l’altar, una es va asseure a l’orgue i van començar a cantar els vespri, com si foren àngels. Em vaig asseure a un dels darrers bancs i vaig gaudir d’un concert privat de música religiosa fantàstic.

Si no fóra perquè, com Obèlix, vaig caure a la marmita quan era xicoteta, ahir potser m’hauria convertit. A voltes Roma em fa regals inesperats i preciosos.

 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

veles e vents

7
Publicat el 22 d'abril de 2009


…faent camins dubtosos per la mar

El cap de setmana llarg que vam passar a Ischia pensava jo en Alfons el Magnànim que va conquerir l’illa el 1423 i hi va deixar molts rastres, el més impressionant el castell ‘aragonès’, esplèndid, visitable, i molt ben conservat. Vaig llegir a la guia que era fàcil trobar rastres de català en el dialecte que parlen a l’illa tot i que a mi em va semblar perfectament (i napolitana) incomprensible, però hi ha una platja davant del castell que es diu spiaggia della mandra. I pensava en Ausiàs March, que hi va estar segur i, pel·liculera (i coenta) com sóc, pensava en la mar que tenia davant, en la mar dels déus i dels herois, i dels reis i els poetes i eixes coses que es pensen mirant la mar i pensava que escriuria una entrada ben bonica.
Pocs dies després de tornar a Roma la notícia del Pinar, el vaixell turc que havia salvat quasi cent cinquanta immigrants en aigües internacionals del canal de Sicília i que no van deixar atracar a cap port per cinc dies, pràcticament sense menjar ni aigua, amb gent malalta, molts amb varicel·la, i amb el cos d’una dona que s’havia ofegat (aquesta volta he trobat el nom, es deia Esat Ekos, era nigeriana, tenia divuit anys i estava embarassada). Durant cinc dies els governs italià i maltès s’han dedicat a discutir sobre de qui eren competència les cent quaranta cinc persones que, en mar obert, esperaven amb la tripulació que els havia salvat, que es decidira a qui li tocaven.
Mentre seguia, fastiguejada, la notícia no podia deixar de pensar en la història de l’Exodus i pensava en com a alguns titulars que parlaven de la Pinar apareixia la paraula odissea. El capità del mercant Pinar, Asik Tuygun, no té cap dubte en dir que ho tornaria a fer una i mil voltes, tot i que potser perd la faena. I, malgrat tot, espere que també ho tornarien a fer els mariners del Mohamed Hedi i del Mortadha, vaixells de pesca tunisians, que a l’agost del 2007 van salvar 44 persones i van ser arrestats en arribar a Lampedusa per “complicitat en immigració clandestina”. La sentència definitiva arribarà la setmana que ve, es juguen 15 anys de presó. Perquè segons la legislació italiana, segons el Text únic sobre la immigració, és un delicte acompanyar a Itàlia emigrants sense visat d’ingrès i, diuen, és això el que van fer els mariners.
Ben mirat, a banda del mar dels cadàvers sense nom, no sé si ho és dels déus i dels poetes però encara és el mar dels herois. Com el capità del Ghibli, Pietro Russo, i els seus mariners. Salvatore Cancemi i els seus homes, del Twenty Two. Nicola Asaro, capità del Monastir, i els seus, i els de Gaspare Marrone, capità de l’Ariete. Antonio Cittadino, capità de l’Ofelia, i els seus pescadors. Tots ells no han dubtat en perdre la pesca i a voltes la faena per salvar els emigrants en perill que travessen el canal de Sicília, la seua zona de pesca. Perquè, encara que la llei italiana la contradiga, és la llei del mar.

Sí, encara queden herois (i odissees) a la mar que els va veure nàixer.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

subjuntius (II)

9


Subjuntius (I)

Paraules de Pasolini, febrer del 74:

Paraules de l’entrevista publicada ahir pel Corriere al cap de grup a la cambra del Partito delle libertà, Fabrizio Cicchitto (ex PSI):
Una del les conquistes del PDL ha de ser superar aquell complex d’inferioritat cultural vers l’esquerra. L’esquerra l’hem derrotada també perquè la seua hegemonia ha estat desmuntada peça a peça, en el terreny d’una gran batalla cultural. I avui hi ha una hegemonia berlusconiana.

Bon cap de setmana a tothom. (amb hora de llum de regal, si!)

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

aigua

6

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

Aquest text va ser la primera entrada que vaig escriure al bloc, sempre he pensat que l’aigua és una de les meravelles d’aquesta ciutat, una meravella que la ciutat et regala, a dojo. Doncs no, ahir vaig llegir al diari que a un dels barris de Roma el president del municipi ha fet tancar les fonts perquè si no “van els gitanos, són molts, van a omplir garrafes i molesten als residents del barri i als comerciants“. Per no donar de beure als gitanos han deixat sense aigua les fonts del barri.
Ni aigua.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

subjuntius (I)

10

Fa dies, molts, que vull escriure una entrada i no sé per on agafar-la. I hauria de ser fàcil, és un dels temes de conversa més freqüents quan es parla de política amb amics i és la pregunta que no es formula clarament però que tots tenim al cap: com hem arribat a aquesta situació? Com és possible que aquest país s’haja lliurat sense remei a un boig perillós? Què se n’ha fet de la Itàlia que tots tenim al cap?
Jo la recorde, eixa Itàlia, l’he vista desaparéixer en deu anys, segurament si no sé per on començar a escriure és perquè no voldria fer un text ple de preguntes sense resposta i de paraules que encara que no porten majúscola, la porten.
El que ha passat en els darrers 15 anys ho sap tothom, després del terratrèmol de tangentopoli, en un moment de crisi política descomunal, guanya la no-política. Amb el problema afegit que ací la no-política la fa l’amo del país.
Però, és prou? és prou Berlusconi per explicar la transformació profunda de la societat italiana? No ho sé, no ho acabe de veure clar. Jo ho he vist, ha passat tot davant dels meus nassos, davant dels nassos de tothom. I ara mirem al nostre voltant i ens preguntem: com pot haver passat el que ha passat? Alguns canvis són molt evidents, els directament polítics: la composició inèdita del Parlament, la desintegració dels partits d’esquerres, el desencís de la gent ‘tradicionalment compromesa’.
Però hi ha altres simptomes més subtils d’una decadència més profunda, d’un canvi cultural, a voltes tinc la sensació d’estar assistint (i el verb és correcte, la meua doble condició d’estrangera observadora i de persona que hi és em dóna un punt de vista especial, un esguard desdoblat), d’estar assistint, deia, a un esdeveniment històric de llarga durada: l’enlletgiment (no sé com dir-ho) de la societat, un canvi del sentit comú (a pitjor), un canvi cultural profund.
Hi ha dues coses que han canviat radicalment i lenta des que jo visc ací, una és la capacitat de reacció política de la societat, quan jo vaig arribar, per molt menys del que està passant ara la gent s’hauria tirat al carrer, encara recorde l’època dels girotondi, milers de persones manifestant-se sense que la convocara ningú. L’altra és molt més subtil i és perfecta com a metàfora de tot plegat: des que jo estic ací l’italià dels mitjans de comunicació ha empitjorat d’una manera al·lucinant, ara veig programes de fa 15 anys i el primer que em ve al cap és pensar: que bé parlen!. Jo en vaig aprendre molt, amb la tele i la ràdio, no sé què aprendria ara. Tothom, els presentadors, els artistes, els polítics, la gent normal, tothom, parla igual de malament, fa feredat.
N’escriuré més, sobre aquestes dues coses, els hi dedicaré més espai (i més reflexió) a la incapacitat de reacció política de la societat (que crec que té a veure amb una certa sensació de fatalitat, de que no hi ha res a fer) i a la pèrdua dels subjuntius i altres sofisticacions lingüístiques que ajuden a expressar la complexitat.
Tot, com sempre, des del punt de vista de l’estrangera enamorada del país i de la seua gent, clar.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

blocs de lletres

3

Sempre he fet a Déu només un prec, que és molt breu: ‘Senyor, feu que els meus enemics siguen ridículs’, i Déu m’ho va concedir. Voltaire, carta a Domilaville.

Explica Josep Porcar a Salms que Blocs de lletres ha patit un atac i està fora de servei, pareix que la cosa és greu. Espere que es puga solucionar ràpid i sense conseqüències. Aprofite per agrair a Josep tota la feina que hi ha darrere dels Blocs de lletres i per animar-lo en aquest moment difícil.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

pintades

13
Publicat el 9 de març de 2009

Una de les coses que em va sorprendre quan vaig arribar a Roma i que encara ara sovint em fa somriure caminant pel carrer, és la quantitat de pintades ‘d’amor’ que hi ha per les parets, algunes molt coentes i d’altres molt boniques, d’aquelles que secretament t’agradaria que foren per a tu.
Es veu que el costum és molt antic, a Pompeia les parets de la ciutat són plenes de pintades, n’hi ha de polítiques però també d’amor.
A Pompeia n’han trobat vàries dedicades a la mateixa persona, Novellia Primigenia, que era una actriu famosa per la seua bellesa (probablement era també una prostituta). Sabem que era de Nocera, a un mur de Pompeia hi ha escrites les instruccions per trobar-la: “A Nocera, a prop de la Porta Romana, al raval de Venere, pregunta per Novellia Primigenia” (recorda a “Si vas a Calatayud…”). N’hi ha una preciosa, dedicada a ella, descoberta el 1955:

Primigeniae Nucer(inae) sal(utem)
Gemma velim fieri hora non amplius una
ut tibi signanti oscula pressa darem

Et salude, Primigenia de Nocera,
Voldria ser la gemma del teu anell, només un hora,
per besar-te fort quan imprimeixes el teu segell.

L’he traduïda d’una traducció a l’italià, del llatí no en sóc capaç, si algú la pot traduir millor…

De totes maneres es veu que també a Pompeia hi havia qui estava fart de tantes pintades i a una paret que era plena algú va escriure:

Admiror, Pariens, te non cecidisse ruinis
qui tot scriptorum taedia sustineas

Que vol dir: “Me meravella, oh paret, que tu encara no t’hages enrunat, tu que has de suportar les ximpleries de tants escriptors”.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

bufandes

14
Publicat el 5 de març de 2009


Dear Football Supporter…

Així comença l’email que m’ha enviat la UEFA per comunicar-me que han rebut la meua sol·licitud per comprar dues entrades de les més baratetes (de les menys cares) per a la final de la Champions a l’Olimpico, ací a Roma.

Si juga el Barça anirem amb la bufanda del Barça, si juga la Roma anirem amb la bufanda de la Roma, si la final fóra Barça-Roma, crec que anirem sense bufanda. Si passa el Vila-real em pense vestir de groc de cap a peus. Si no passen ni el Barça ni la Roma ni el Vila-real mirarem de vendre-les a algun anglès, però jo que jugarà el Barça.

El millor de tot no serà només anar a l’estadi, el millor de tot serà que no em passarà com la darrera volta que vam guanyar la Champions. Amb amics a casa, alguns catalans i majoria de tifosi romanisti solidaris, senyera, pizza i cervesa. Jo histèrica, clar, però en acabar el partit, després dels cinc minuts de bots, abraços, crits i tot això, de moment, en recuperar l’alè vaig pensar: i ara? on me n’anava jo a seguir botant? per què no sentia traques? En fi, que havíem guanyat la Champions (els jugadors i servidora), però jo estava a un lloc on no li importava a ningú.
Enguany, si guanyem, Roma estarà plena de gent del Barça i encara que dubte que puga sentir traques, al menys podré botar amb algú. Ja ho sé, ja ho sé, però és una de les coses que més m’agrada del futbol, la sensació de pertinença irreflexiva, sorollosa i sense problemes, no sé si m’explique.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

heaven’s door

12
Publicat el 3 de març de 2009

Ja vaig parlar una volta de les portes que té Roma però hui parlaré d’una porta molt especial, la Porta Alchemica (la gent li diu Porta magica o Porta dei Cieli). És, segurament, la porta més estranya de Roma, plena de frases i símbols misteriosos gravats al voltant. La porta pertanyia a la vil·la de Massimiliano Palombara, Villa Palombara, construïda pels volts de 1680. El Palombara es veu que era molt afeccionat a l’alquímia i a les coses esotèriques i probablement va fer les incisions misterioses a la porta junt amb el seu amic, Giuseppe Borri, famós metge i alquimista que trobava refugi a la vil·la quan eixia, poc, de les presons vaticanes.
Tot al voltant de la porta la pedra està plena de símbols i de epígrafs en llatí i en hebreu, (si algú té interés ací estan detallats) i diuen que són les instruccions per fer or, per qui les sàpiga desxifrar. La que més m’agradat és una que hi ha gravada just al brancal de pedra que diu SI SEDES NON IS, que llegit d’esquerra a dreta vol dir ‘si seus no avances’ i de dreta a esquerra ‘si no seus, avances’.
La vil·la estava on ara està Piazza Vittorio i quan van edificar el barri i la plaça a finals del segle XIX, la van enderrocar. Van conservar la porta i la van posar als jardins de la plaça amb dues estàtues d’un déu egipci que devien tindre a algun magatzem i els va semblar que quedaven bé.
Jo, que no entenc res d’alquímies ni de màgies, trobe que el que li dóna a la porta el seu aire estrany és la seua incongruència, i la tristesa. Enmig d’una plaça amb una reixa al voltant, un tros de paret amb una porta, la porta del cel, que no porta enlloc perquè està tapiada.

Knockin on Heavens Door – Bob Dylan

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

felicitat serena

5

Des de la taula on escric veig tres quarts de Roma. (…) Res al món pot ser comparat a aquest espectacle. L’ànima s’eleva atenta, una felicitat serena la penetra tota. Però em sembla que per ser a l’alçada d’aquestes sensacions, cal estimar i conéixer Roma de molt de temps. Un jove que no haja conegut mai la infelicitat no la comprendria.

Stendhal, Promenades dans Rome.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

tres-cents

38

Aquesta és l’entrada que fa 300, en un any i mig, què dir: gràcies, gràcies per passar per ací, gràcies per permetre’m compartir dèries i pensaments, cançons i literatura, gràcies per tots els clics i per les paraules que m’heu deixat. He trobat un tresor d’amics i d’afectes, nous companys de viatge, gent que quan fa temps que no passa per ací l’enyore. A la darrera entrada Josep m’havia deixat un comentari molt bonic on deia que al meu bloc se sentia com a casa. Crec que jo també pense el bloc i els blocs com un lloc, com una casa oberta amb la taula sempre parada. I quan faig la volteta pels blocs amics és com anar a veure un amic, a veure què diu. En fi, no voldria ser massa coenta, però no em pensava que el bloc es convertiria en un regal quotidià d’intercanvi, m’ajudeu a entendre el món i les coses, ací i als vostres blocs. Alguns amics coneguts ací també ho heu fet al voltant d’una taula, amb cara i ulls, amb accents i mirades i ja m’estic posant coenta…
Gràcies també als lectors silenciosos, jo sé que esteu ahí.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari