Un altre país

La primera llibreria important en ma vida va ser una que no recorde com es deia que hi havia a Castelló, baix de casa, a l’Hort dels Corders. El pom de la porta (el recorde a l’alçada del nas, era xicoteta) era el logo de l’editorial Labor, un senyor que llaurava… Quan el meu germà Jordi venia a Castelló hi anàvem junts i em comprava llibres d’una col·lecció que es deia cuentos y leyendas. Aquells llibres m’agradaven molt, comparats amb Enid Blyton no hi havia color. Recorde especialment La zarevna muerta y los siete guerreros de Pushkin, El maravilloso viaje de Nils Holgersson de Selma Lagerloff, Whittington y su gato de Dickens i Ivan el tonto de Tolstoi, els vaig llegir mil voltes. També, com qualsevol castellonenc de més de 30 anys, recorde la llibreria Armengot, al carrer Enmig, allà es compraven els llibres de text (editorial magisterio español), a setembre les cues arribaven fins a la porta. Quan vaig començar a comprar-me jo els llibres anava a Garbell, la primera llibreria amb llibres en català a Castelló (Pedrolo, Rodoreda, Estellés…els vaig comprar allà), també m?agradaven Ares i Ocnos. Sempre que trobe pegatines d’aquestes llibreries quan obro un llibre els flashback volen. Ja no en queda ni una, de fet, crec que a Castelló ja no hi ha llibreries xicotetes. (…)

A Roma vaig sovint a la Feltrinelli, en tinc una baix de casa. Des que vaig arribar ha canviat molt, ara sembla un fnac, venen fins i tot ulleres de sol! Una cosa que no suporte de la Feltrinelli és que tenen els llibres (excepte les novel·les) ordenats per editorial, deu ser molt còmode per a ells però és una llanda per al client. Les meues llibreries preferides de Roma són Rinascita i Fahrenheit 451. Rinascita era la llibreria del PCI, està als baixos de la seu històrica del partit, a Via delle Botteghe Oscure, és una llibreria mitjana i molt ben fornida, especialment en llibres de ciències socials. A més, no et miren amb cara estranyada si demanes un llibre que no siga novetat (a Feltrinelli vaig demanar un llibre i em van dir: "però aquest llibre és del 2002!", com si haguera demanat un incunable), tenen un bon servei de comandes i la gent que hi treballa són llibreters. Fahrenheit 451 és xicoteta i molt bonica, està a Campo de’ Fiori i és una llibreria lenta (no sé com explicar-ho), on és fàcil acabar parlant de llibres amb els amos, a més, tanquen tardíssim. 

Quan anava a Barcelona em passava hores regirant a la llibreria Catalònia, també m’agradava molt una que hi havia al carrer Santa Anna (no recorde el nom) que no sé si encara existeix i una, xicoteta, al carrer Tallers. A València les hores les passava (i les passe) a París-Valencia (Un verdadero mundo del libro actual, antiguo y de ocasión).

La de la foto és una de les innombrables llibreries de Buenos Aires, El túnel, a l’Avenida de Mayo. Hi ha un tros de l’avinguda Corrientes plenet plenet de llibreries, als dos panys, en dues o tres illes de cases n’hi ha al menys vint. Però la que més em va agradar va ser la Librería de Ávila al carrer Alsina, que sembla que és la més antiga de Buenos Aires.

Caminant per Buenos Aires vam veure aquesta cúpula al carrer Ayacucho cantonada amb Rivadavia.

Abans de penjar la foto he fet una xicoteta recerca sobre l’edifici. Va ser construït el 1907 amb un projecte d’Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), arquitecte i enginyer argentí, fill de catalans i, potser, alumne de Gaudí. A un article de la revista de la Cámara de la Propiedad Horizontal de Buenos Aires, expliquen que "La ornamentación exterior e interior del edificio es de neto corte catalanista y floreal . Tanto en la fachada que da a avenida Rivadavia como a calle Ayacucho se disponen en grandes paños ciegos escudos de Catalunya y en los interiores se repite el motivo de las cuatro franjas?

Doncs això, catalanista i floreal.

Si caminamos todas las escaleras de Valparaíso habremos dado la vuelta al mundo. Pablo Neruda

Ja sé que el bloc es diu el meu país d’Itàlia i que hauria d’escriure posts "italians", però acabe de tornar i estic encara en l’estat de consciència alterada que et deixen els viatges. Amb encara apegades les olors, les paraules, els sorolls i les imatges, els cels. El millor cel del viatge, el de Valparaíso (i que conste que Roma té el cel molt bonic), supose que ser molt costeruda i estar davant (exactament al damunt) de l’oceà Pacífic ajuda.

Sabia que Buenos Aires seria molt especial per a mi, estava preparada, i gaudint amb antelació de l’emoció que, estava segura, la ciutat em reservava. A l’aeroport vaig pensar que, per primera volta, en la llista de destinacions de la pantalla no n’hi havia cap ni una que jo hauria canviat per la meua: "Buenos Aires-Ez". Però Valparaíso no me l’esperava. Tot i que amb la construcció del Canal de Panamà va deixar de ser el port més important del Pacífic i l’arribada dels containers la va rematar, és encara un port imponent, una ciutat bellíssima i vivíssima abocada al port i a l’oceà.

Vam anar a visitar La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda. Jo havia estimat molt la poesia de Neruda, però feia molts anys que no el llegia, era quasi una lectura d’adolescència i recorde que, en alguna relectura, m’havia semblat una mica coent. Tot i això jo tinc un deute molt particular amb Neruda: no sé quants anys tenia exactament, però recorde perfectament el moment en que vaig agafar de la llibreria de casa Confieso que he vivido, va ser el primer llibre "de grans" que vaig llegir, a una època que llegia Louis May Alcott i coses així, senzillament vaig fer el salt, va ser un terratrèmol, una foguerada: La Literatura.

No m’esperava l’emoció de la casa del poeta, em van tornar al cap poemes i versos que havia après de memòria quan era molt joveneta (m’aprenia poemes de memòria per si un dia em trobava en una situació com ara un naufragi, o un segrest o com Anna Frank, tancada a una angorfa, sense llibres a mà). En eixir, a la botiga, em vaig comprar el Canto General (no tenien l’Estravagario, i vaig pensar que, després de travessar els Andes, els versos minerals del Canto General serien perfectes) i em vaig passar una bona estona davant de l’oceà llegint vells poemes coneguts.

Els meus baristi es diuen Sandro i Massimo. Normalment Sandro està a la caixa i Massimo fa els cafès. Hi prenc un cappuccino cada matí des de fa anys. Tot i que el bar està a l’intern d’una organització internacional i la parròquia no és la d’un bar normal, ells aconsegueixen que semble un bar normal. Tots dos són d’esquerres però Sandro diu que ell més. Sandro és de la Roma i Massimo de la Lazio (perfecte!), saben TOT de futbol, són consumidors de premsa esportiva i es parla de futbol tots els matins.  Sandro, a més de romanista, també és del Barça i diu que Massimo és del Madrid, cosa que l’altre nega. Són els meus informadors sobre can Barça, no sé com ho fan però estan informadíssims. (...)

Massimo recorda el que pren tothom, cappuccino, cappuccino chiaro, scuro, caffè, caffè macchiato, ristretto, latte macchiato, cappuccino senza schiuma…, no falla mai. És portentós. Com que la companya de feina amb qui vaig a fer el cappuccino el vol sense escuma, fa dos corets a l’escuma del meu, un per cadascuna…

Sempre he pensat que Roma està plena de baristi simpàtics i de dependentes i dependents antipàtics. Els bars de Roma quasi mai tenen nom i fa olor de cafè i hi ha fotos de futbolistes, de Totó i d’Anna Magnani i, normalment, no hi ha taules. Molt sovint s’adrecen als clients usant el títol, no és estrany sentir Buongiorno dottoressa, o avvocato o ingegnere…i quasi tots van vestits amb camisa blanca i armilla i, sovint, amb una espècie de faixa. Als bars, a més de prendre el cafè pel matí, es compra la llet fresca  (i la sal als estancs –sali e tabacchi-, perquè era un monopoli de l’estat, i abans dels papes, per això els toscans fan el pà sense sal, perquè estaven farts de pagar les taxes al Papa).

M’encanten aquests bars fets de clients habituals, on es parla de política i de futbol i on hom pot trobar un somriure i un bon cafè tots els matins.

El de la foto és el bar San Calisto, a Trastevere, que es mereix un post per a ell solet.

Bon dia a tothom, me’n vaig a prendre’m el meu cappuccino amb dos corets…

"I monumenti non si toccano"

És el que hi ha escrit amb esprai i firmat amb una estrella de cinc puntes al mur exterior del Cimitero accatolico di Roma, conegut per tothom com el cimitero degli inglesi. El cementiri es troba molt a prop del centre, a Testaccio, als peus de la piràmide Cestia. Hi ha enterrats, des de meitat del segle XVIII, membres de les comunitats estrangeres no catòliques, massons, suïcides i Gramsci.

És un lloc preciós, fresc i en molts punts silenciós (i això a Roma és un miracle). Ple d’arbres, d’escultures i de tombes, sobretot protestants i ortodoxes. Les tombes més visitades són les de Keats i Shelley, la de Keats està sota la piràmide, a un cantonet amb dos banquets (i un gat), a la  làpida no està escrit el nom del poeta: "Aquesta tomba conté tot el que era mortal d’un jove poeta anglès". (...)

La tomba de Gramsci es troba a la part més nova, al bell mig de la zona russa. Quan va morir el 1937 van soterrar les cendres al cementiri catòlic del Verano, però molt poc després de l’alliberament de Roma les van traslladar ací.

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza

non cattolica, elencato tra estranei

morti: Le ceneri di Gramsci

No sé si Le ceneri di Gramsci de Pasolini està traduït al català però vos el recomane. Es tracta d?un poemari del 56 que recull poesies ja publicades i que comença amb el poema davant de la tomba de Gramsci que dona títol al llibre.

Mi chiederai tu, morto disadorno,

d’abbandonare questa disperata

passione di essere al mondo?

No he pogut resistir la temptació de re-citar a Raimon també al títol del post.

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

La de la foto és la fontana delle tartarughe, a Piazza Mattei, al ghetto. La plaça és una de les meues preferides, acaben de restaurar la font i l’han deixada preciosa.

Fa impressió escriure sobre l’aigua bona que raja mentre ací a la vora Grècia s’està cremant.