Catalunya, allò que explica la cultura catalana, no pot prescindir de les obres de Joan Amades per entendre’s amb la resta del món. Tampoc la cultura europea, però en aquest terreny que desconec a fons no vull entrar. I això és així per la voluntat de rigorositat de l’autor a l’hora d’emprendre allò que l’apassiona.
Una altra relectura, esta volta d’Amades: La màgia del nom (Deriva, 1992). Una primera edició d’un text inèdit a cura de Josep Martí, qui també signa el pròleg. La primera lectura que vaig fer d’en Joan Amades van ser Les millors rondalles catalanes, editades per Barcino, si no recordo malament. Un aplec molt amè i
De petit jo volia ser pescador, mariner. Tenia una gran afició a la pesca amb canya i el cas és que tenia força traça. Més que no pas ara, tot i que d’ençà que vaig tramitar a Vinaròs el ‘titulín’ per poder pescar puc dir que també he gaudit amb les moixarres. Jo no vaig
Relectura breu i amena de l’adaptaciô que J. Cortés fa de l’Odissea (Bromera, 2001), d’Homer. L’Odissea és dels clàssics que vaig llegir durant els anys d’alumne a la universitat. Va ser el primer any, per a l’assignatura d’Història Antiga, que impartia la professora Dolors Molas. Uns anys després llegiria una adaptació comentada de la Ilíada,
Ahir vaig acabar de llegir Silenci, de Gaspar Hernàndez. És una obra certament… M’aturo perquè encara no he trobat l’adjectiu que més em plau d’emprar perquè segurament no abraça la complexitat del que s’hi narra. O potser és a causa de la meua manca de vocabulari. En qualsevol cas, és una obra magnífica i ho
A casa tenim una biblioteca dispersa, tant a nivell geogràfic com emocional. El pas dels anys ha anat configurant un recolliment de les obres força desendreçat, però ara que hi penso condicionat, tanmateix, per una antiga decisió de ma mare de concentrar els llibres a la casa que habito. I per bé que col·locats com
La lectura de Silenci (Destino, 2009), de Gaspar Hernàndez, és realment suggerent, en el sentit d’interessant, per tota la càrrega emotiva que transmet. I en tant que emotiva, sàbia a la vegada. En faig una lectura volgudament pausada, lenta, sense caure en l’atabalament que tantes altres vegades em provoca una lectura. És una obra que
Del terrat estant, on hi tinc la tomaca que ahir us deia, veig passar per la banda de la serra els pocs cotxes que circulen per la ‘nacional’. A la dreta, el mar. El silenci és gairebé total, si no paro compte de la ràdio o la televisió del veí de davant, que escolta un
Avui he sortit per anar a comprar i treure les gosses. He dinat tard, he llegit força i he begut cafè i una infusió de gingebre. També m’he endrapat un parell de conferències penjades al YouTube i, ara, a última hora, he tornat a la lectura. Per bé que el cafè no m’amollarà d’una hora
He tornat. Només per uns minuts, abans no surte lo ‘cotxe de línia’ que em durà de nou al poble. Però per uns minuts, després de dinar amb la família i brindar per natros, he tornat a Can Deu, el Cívic de Les Corts, del barri. Des d’aquesta taula on ara escric vam viure moltes
A les fosques, en la calma de la nit. Pujo al terrat a vore si les estrelles hi son posades. En baixar, un pensament m’aixafa la guitarra. No vull pensar-hi, però demà hauré de matinar encara més per comprovar que allò que m’amoïna segueix al mateix lloc de sempre. Com hi ha món, divendres acabaré el
En el dia del palíndrom (02-02-2020) i en el primer dia d’assaig de la Passió, segueixo ‘enganxat’ de l’esquena. Els ibuprofens s’hi esforcen, però no acaben de fer tot el fet que em caldria. La dieta, això sí, segueix el seu curs. N’estic content. Demà dilluns tornarem a la rutina de sempre. Cadascú amb la
Esta tarda, després d’una radiografia de l’homòplat esquerre -avui estic enganxat, més que ahir- he passat un parell o tres d’hores rumiant a l’espera de ser consultat per la doctora. I per bé que no tenia pressa i si em moc i respiro normal no sento gairebé el dolor, he estat rumiant. Pensar, fer bollir
Mentres esperava que ma mare sortís d’una botiga, un home amb el cabell blanc i caminar enèrgic creuava la via pel pas de vianants. Semblava atrafegat. En pujar la vorera del meu costat, ha ensopegat i ha caigut. Quan he anat a auxiliar-lo, a ajudar-lo a alçar-se, he notat que la mà li tremolava. Mentres
No, no hi ha oficis bons. Qui us digue el contrari vos menteix o n’espera una recompensa en forma de reconeixement públic. Son aquell tipus de gent que arribats a la vellesa rememoren el llarg i penós calvari com si es tractés d’un triomf i, repeteixo, per cercar un reconeixement de cortesia, com a mínim.