Ara mateix corre el ventijol, ben suau. Quan tornàvem de fer una mica de passejada lo cel dels Ports estava tapat i arribava fins los nostres verals la fina capa que enterbolia la claror. No pensàvem acabar el dia d’esta manera tant privilegiada, a la mida dels sentits clamant una retirada de la calor sense
La Lia va néixer al Pallars Sobirà i s’ha criat a Les Cases d’Alcanar, al Montsià, a ca meua, des de que tenia uns mesos de vida. Ara ja té cinc anys i és una gossa d’atura del país que es defensa prou bé amb el ramat, tot i no perdre mai el bon caràcter
L’Autan no és del meu estil, però passa que tot i que porto la psoriasi a ratlla les mosques s’hi acarnissen. Hola estiu! Per una altra banda, reconec que alçar la tanca del corral dels marrans no és cosa d’una sola persona, però què hi farem. Bé, me n’he sortit prou bé. Fins i tot
Ha volgut que l’observés: ‘Guaita, no he marxat. Gràcies per l’àpat’. La rabosa girava cua lentament, amb la seua cua espessa entre les cames i un caminar lleuger, sense córrer. Tornava al cau després de fer desaparèixer el pinso de les gosses i beure del seu poval. M’ha alegrat vore-la. Fa anys que ronda per
Quan era menut em feia cosa fer nit al maset. De fet, encara no era un maset, sinó una casa de camp que mons iaios Ramona i Antonio van refer amb l’ajuda d’uns manobres de Sant Joan del Pas. Això va ser l’any 1982, quan jo tenia 2 anys. Mon iaio no va conèixer el
He notat una fiblada al colze i m’he desvetllat tot d’una. L’aire passa finet per la porta. S’ha ennuvolat, lo cel, ara que la vespra va camí de ser meravellosa. Boja: Esbojarrada: Un amor. Hi ha els mosquits dits tigre, les mosques, la Lila i la Lia i les ganes de prendre de nou la
Una vespra de domenge sense sol és una vespra amable. Si trona i plou amb ganes, un regal per a la terra i pels sentits.
La claror de la lluna il•lumina el maset, les seues parets blanques, i il•lumina les copes dels arbres i la verdor de la terra acabada de desbrossar. És una claror blanca, sorprenentment intensa, que invita a badar i a gaudir dels sons de la nit. La nit, al maset, és silent. Per això, qualsevol soroll d’algun
He tornat al maset, al rebombori de les nits solitàries escoltant lo vent entre les oliveres, a la pau tornassolada, al somni estrany i lluminós que al cap d’uns minuts de despertar ja no recordo, però la seua llum encara em sacseja l’ànima i el ventre. He tornat als migdies que un dia vaig anomenar
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares. — Remenant fotografies, avui he retrobat aquesta que em va fer ma mare amb la meua gossa d’atura Lia, que va passar uns dies amb en Juli, un gran pastor i un campió en el món dels concursos amb gossos d’atura. Aquesta fotografia em
Avui és 6 de gener de 2017. Ara mateix (15.32 hores), estic contemplant com ma filla Aran i la seua amiga Arlet juguen amb els regals dels Reijos. Diria que ara estan acabant de guarir una Nenuca. No ha estat gaire cosa, res que unes tiretes i un bany d’aigua calenta no resolguin, de moment.
El darrer dia de març arribaren les orenetes. Jo les vaig vore volant pel carrer, mentre los veïns i veïnes aplaudíem dels balcons estant. Li vaig comentar a la Mercè, la veïna del davant, i ella també s’hi havia adonat. Quins dies més tristos per a una primavera. Avui he llegit que el dia 9
Fa dies que m’hi poso, però malament. Ara dues pàgines, ara uns paràgrafs a l’atzar. Però ara, després del te roig que acabo de prendre, començaré la lectura seriosa i distreta del Campanaret, de Josep Pla (Destino i Edicions 62, 1987). Tinc tota la nit per endavant. I cafè. Una altra relectura. I potser us
La Merlès té un ramat de cabres d’aptitud lletera que des del 2017 pasturen els verals de la masia del Mimó, a Vacarisses. Can Mimó és una realitat gràcies al projecte Life de Montserrat, però sobretot gràcies a la il•lusió i l’empenta de la Merlès, que és enginyera agrícola i amb la qual m’hi lliga