Solcades

Eduard Solà

5 de febrer de 2020
0 comentaris

Mentrestant

A les fosques, en la calma de la nit. Pujo al terrat a vore si les estrelles hi son posades. En baixar, un pensament m’aixafa la guitarra. No vull pensar-hi, però demà hauré de matinar encara més per comprovar que allò que m’amoïna segueix al mateix lloc de sempre.

Com hi ha món, divendres acabaré el planter. No vull que passe una setmana més sense haver-lo sembrat. Es preveu una primavera antològica.

Demà, dijous. A la vespra, la Catequesi de ma filla. Passat, divendres. També a la vespra, l’assaig de la rua del dissabte. A Vinaròs. La previsió de l’oratge és que faça un bon sol.

Passen les hores. Passen los dies. Torno al terrat, abrigat. M’hi passaré una bona estona observant el cel estrellat. Una altra nit. Una altra volta, fins que m’adormi i em desperti al cap d’una estona.

Quan encara estudiava vaig comprar un petit llibre d’excursionista per aprendre a distingir les estrelles, les seues constel•lacions. Algunes voltes l’he fullejat, però mai m’hi he posat. Prefereixo mirar-les, només amb això ja en tinc prou per ser feliç.

Però aquell pensament encara m’amoïna un poc. Què hi farem, sinó dormir aviat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!