Solcades

Eduard Solà Agudo

31 de gener de 2020
0 comentaris

De bon de veres

Esta tarda, després d’una radiografia de l’homòplat esquerre -avui estic enganxat, més que ahir- he passat un parell o tres d’hores rumiant a l’espera de ser consultat per la doctora. I per bé que no tenia pressa i si em moc i respiro normal no sento gairebé el dolor, he estat rumiant. Pensar, fer bollir l’olla, m’entreté moltes hores que passo pasturant o conduint. No em disgusta desvetllar-me, si no estic gaire cardat de cansament, perquè m’ho passo bé fent anar la barrina.

Penso. Recordo. Jo penso com els socràtics -i platonistes- que aprendre és recordar. Però avui en dia jo no tinc un interès per aprendre. No com abans. Tastaolletes com soc, en tinc prou en anar fent. I un record en porta un altre i em diverteix i m’entreté treure alguna conclusió, malgrat després resulti equivocada.

Potser això que faig és meditar. Potser sí. La paraula meditar, quan jo era menut, equivalia a rumiar. Quan jo vaig aprendre la paraula meditar no tenia el sentit trascendent que té ara, en aquesta modernitat que ja mexplicareu però ja us dic ara que m’interessa poc.

En qualsevol cas, avui, a la sala d’espera, he meditat sobre quina pel•lícula em convenia més anar a vore al cinema. I després d’algunes cerques i una mica d’introspecció anímica he arribat a la certesa que ‘Volando juntos’, de Nicolas Vanier, era la que més s’ajustava.

Així he passat una estona rumiant. Perquè qui rumia no perd mai lo temps, malgrat després de ser atès hagi preferit tornar a casa a cuinar-me uns espaguetis a la bolonyesa. I és que ja ho va dir aquell, que amb la panxa buida no hi ha filosofia que valgui.

Apa, bona nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!