Solcades

Eduard Solà Agudo

24 de març de 2020
0 comentaris

Orientar-se i avant

De petit jo volia ser pescador, mariner. Tenia una gran afició a la pesca amb canya i el cas és que tenia força traça. Més que no pas ara, tot i que d’ençà que vaig tramitar a Vinaròs el ‘titulín’ per poder pescar puc dir que també he gaudit amb les moixarres.

Jo no vaig conèixer besavi matern, fill i pescador de llaüt de Les Cases d’Alcanar. Morí jove, arran del mar. Sa filla Ramona -ma iaia- va néixer davant del mar, també a Les Cases. I jo, que vaig néixer a Sants (després de parir-me a la Vall d’Hebron), he conegut la mar de Les Cases des de sempre. Sempre desitjant que mon padrí em portés a la mar, a pescar.

Quan hi anava, sortíem que encara era de nit i així que portàvem una estona embarcats arribava l’aurora. Ja teníem la canya parada i els voltantins del curri llençats a uns deu metres de distància respecte la xalana. I en un tancar i obrir d’ulls arribàvem a la punta del Fangar, al Delta.

Un cop se’m va enganxar una sépia a l’ham. Mon padrí no se’n sabia a venir. ‘És la primera sépia que munta del fil d’una canya!’

I un altre dia vam pescar un déntol que es va resistir tant a fer cap ‘a bordo’ que sense parar compte es va fer de nit i havíem perdut de vista els fars de les boies que mos guiaven. No sabíem si giràvem cap a Vinaròs, les Columbretes o Les Cases. En el pitjor dels casos, faríem tot el gas-oil debades, rumb a l’est. Però, tot d’una, el padrí parà el motor. La calma era total. Només se sentia el balanceig de l’aigua a la proa. Era al setembre i, banyats com anàvem, em tremolaven les cames. Vam restar muts una bona estona. El déntol encara cuejava, de tant en tant. Jo no tenia cap mena de por per natros dos, però sí que sentia la recança pel patiment dels de casa, si és que finalment mon padrí no era capaç d’orientar-se al moll.

De sobte, el padrí va fer un gest enèrgic i decidit i arrencà de nou el motor. Aquella vegada em va posar a dirigir el timó mentres amb la mà m’anava marcant la posició. I al cap d’una estona vam divisar el far roig del port. Vaig endevinar que mon padrí no les tenia totes quan va començar a exclamar d’alegria que ‘ja arribem!’. Tanmateix, vaig callar. Només tenia esma per somriure.

En aquell moment em vaig sentir tant a gust que vaig oblidar que anava xop de cap a peus i que les cames em tremolaven. L’olor del gas-oil i l’aigua furgant la popa em feien sentir d’allò més lliure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!