Solcades

No, no hi ha oficis bons. Qui us digue el contrari vos menteix o n’espera una recompensa en forma de reconeixement públic. Son aquell tipus de gent que arribats a la vellesa rememoren el llarg i penós calvari com si es tractés d’un triomf i, repeteixo, per cercar un reconeixement de cortesia, com a mínim. ‘Sempre va ser un bon encarregat’. ‘Tots els directors el festejaven’. Això, sense comptar el rosari de frustracions, angoixes, renúncies, humiliacions i maldecaps que deixà enrere i que mai arribà a superar, aferrades en el conscient i l’insconscient com si és tractés d’un trauma perquè potser ho és i no sabria dir quan va començar a coure’s.

Ara, això que dic, no està bé de dir-ho. Me’n faig al càrrec i n’assumeixo les tristeses. No és, com se sol dir, políticament correcte. Però això tant se val perquè és cert, en més o menys mesura, segons la sort de cadascú.

A la feina hi ha autèntics malvats, gent que és filla de puta i pareix que no en tinga mai prou. Gent que els agrada vore’t apurat. I gent que s’arrisca per golafreria, per instint pecador, potser per simple malaltia i alienació extrema. No passa res, és així. És així i no son casos aïllats. Ho son tots? Jo no he escrit això. Hi ha gent preciosa amb la qual gaudir de la penosa condició de treballador.

Lo treball és una putada allà on es posi en pràctica i estigues al bàndol que es vulgue. Esta és la idea central que ara vull transmetre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!