Fa dies que m’hi poso, però malament. Ara dues pàgines, ara uns paràgrafs a l’atzar. Però ara, després del te roig que acabo de prendre, començaré la lectura seriosa i distreta del Campanaret, de Josep Pla (Destino i Edicions 62, 1987). Tinc tota la nit per endavant. I cafè.
Una altra relectura. I potser us preguntareu per què rellegeixo enlloc de començar noves històries. La resposta és clara i fàcilment comprensible: Per distreure’m. I diria que també per recordar. Hi ha tantes coses que oblido! Jo oblido coses que altres persones considerarien importants i potser per això m’agrada recordar. Per evocar. Pel plaer d’evocar. I el Campanaret m’evoca un estat d’entreteniment ver i complet d’un estiu ja llunyà i feliç en la meua vida, fent migdiades a Capellades, al jaciment de l’Abric Romaní.
En la meua joventut tenia el costum de dedicar un dia de primavera a llegir la novel•la Laia, de l’Espriu. L’any que vaig comprar-ne la primera edició al mercat dominical de la Catedral de Tarragona va ser el primer que vaig deixar passar la tradició. I d’això en compto ara una dècada, gairebé.
Laia m’acompanyà en una colla d’indrets diferents: El bar de la facultat, l’hivernacle de la Ciutadella, el metro, els dinars a alguns jaciments, a casa…
I ara direu, quina poca sucada de post. I també tindreu raó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!