Solcades

Eduard Solà Agudo

16 de juny de 2020
0 comentaris

Fer nit

Quan era menut em feia cosa fer nit al maset. De fet, encara no era un maset, sinó una casa de camp que mons iaios Ramona i Antonio van refer amb l’ajuda d’uns manobres de Sant Joan del Pas. Això va ser l’any 1982, quan jo tenia 2 anys. Mon iaio no va conèixer el maset, però, i jo a còpia de fer-hi nits tolit pel treball vaig anar perdent la por a la solitud. I és que quan arribava el temps de collir aprofitava les primeres clarors del sol per avançar feina abans no apretés lo sol del migdia.

Encara no fa deu anys que la catarsi dels robatoris era una normalitat. La gent del poble ho vivíem resignadament, com un mal que calia passar, tot i la ferocitat i fins i tot la violència mortal que ocorregué en alguns casos. I d’uns anys ençà es veu que l’assalt a les finques ha parat. O ha minvat considerablement.

A mi m’agrada fer nit al camp. A diferència de quan era un xiquet, ara m’hi sento a gust. I m’agrada també fer vivac. N’he parlar alguna volta ací. Es tracta de deixar-se endur pels silencis de la nit. Lo silenci dels grills, dels rèptils, que fan una bona fresa, los udols d’algun gos. I tots estos silencis marinats amb la claror de la lluna i l’estol d’estels que inviten a imaginar perspectives ben gratificants.

Aleshores, només em cal tancar els ulls, dir el Parenostre i dormir amb la certesa que demà, quan desperte, tot ‘serà igual, però diferent’, com canten els Pets.

Estic lleument tolit, avui. Avui tocava fertilitzar la terra. Tot i que mai llenço herbicides i la fertilitat de la terra és ben òptima, no me n’estic de nitrogenar un poc les soques. I au.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!