SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

LIEBE by PHÖNIX

Perquè les sendes són
les venes pedregoses de la realitat i hi ha un signe en

cada branca
trencada, resistint-se a doblegar-se del tot i caure,

irremeiablement, al sòl ingràvid.

Perquè no hi existix cap dia en
què els llavis es neguen a ser un arpa que

espera a la paraula.

Perquè la manera en què respiren les finestres s’assembla al
fluix intens dels

vents invisibles que recorren les fronteres.

Perquè
no hi ha nom més extens que el teu nom.

Perquè cada fosquejar
estens el teixit dels teus abraços sobre la taula,

xicoteta i sense
adorns, que servix de suport als nostres colzes cansats.

Perquè els
fills que ens criden dormen, a l’altre costat de nosaltres, però

desperten en les nostres mans quan les busquen.

Perquè no divise
l’horitzó si no escolte darrere de mi els teus passos

incansables.

Perquè una vegada vaig aprendre, dels teus gestos, que el perdó no
és una

rendició sinó la victòria de l’amor front el silenci.

Perquè trobe, sense necessitar buscar-les, raons incomptables
per a trobar el

perquè de tu: la raó més explicable.

He somiat que el buit era la caixa de cristall que
contenia el temps que

encara em queda, aquest bri d’instants que,
sembrats per la mà de l’atzar,

s’esvaren des d’un cel sense
majúscules. He sentit el fred de percebre que ja

no estaves, aquest
clamor silenciós i paradoxal d’alçar els ulls i divisar el

rostre
concís, inoblidable, de l’absència. Han caigut per les escales
del record

les pedres menudes que no ens atrevim a anomenar: les pors
a què, des de

sempre, tenim llogat el nostre cor furtiu,
irrevocable.

Tot era un no res estranyament fosc.

Em faltava la
comissura del teu somriure, la pupil·la encesa dels teus ulls, el

vel de fregaments amb què cobrixes la meua esquena quan la nit es
despulla

en les estreles. Era un somni que trencava la medul·la
espinal de la meua

veu, sola. Li robava als ecos el teu nom i, sense
remei, el fil de veu es nugava

a la veu que, impossible, encara
t’invocava.

No estava la parella de gavines dels teus llavis. El
roig era un color que algú

va esborrar, una vegada, del quadre
irrepetible de la carn. No arribava la

carn dels meus dits als teus
muscles i el paisatge era un desert sense arena,

les dents de la
realitat que engolia l’ombra del present.

He somiat que era jo la llum més ínfima d’un
univers buit, somiant-te més

enllà de la nit sense pausa. I ha
sigut, quan han arribat les passes

transparents d’aquest matí nou,
quan, desperta, he sentit el teu bes en la

meua alegria.

fotografia d’André Brito

Sense la teua pell,

les meues mans

són veritats a mitges,

oreig d’instants sense
testimoni

un guariment inútil,

un no res que em fereix:

el temps més solitari.

WALB By LARSREINEKE

Caminava

tota sola,

buscant, al bell mig del vel

dels ulls mesquins,

el barranc

dels teus braços,

la gesta calma

sobre el negre fons

d’un riu de núvols.

Tancava els ulls.

Tota presència

era un espill,

un esclat,

un cremor lleuger

semblant a un minut de primavera.

Fotografia d’André Brito

Dus-me al calze de lava

que ahir revoltà

la meua carn

i va desfer el vaixell trist

de l’enyor que s’enfonsava.

Dus-me,

ben lluny…

VESPRADA AGONITZANT de PURA MARIA GARCIA

Totes les nits,

el ventre fosc del cel

s’obri,

recrema la vesprada

agonitzant,

vermella.

No és justa la foscor

amb les estrelles:

teix una escala

que les ofega si ascendeixen

i apaga la seua llum.

Hi ha un sacrifici còsmic

cada vegada

que un astre

accepta el mos de l’univers

i, sense ira,

deixa el seu origen

per habitar la foscor a la llum arrencada.

suplanta la mentida.

que entapissen la vida.

ARGUMENTS by Pura María García

Perquè deixà els arguments sota els ulls

d’un reflex que aparegué

com una estela

anomenant-se present,

ella seu immòbil,

mou els dits enmig d’un desert

d’esperançes captives.

La tristor s’enquista en l’anvers

de les fulles grisoses

de moments que  arrodoneixen

el cant fosc del cor blanc de les gavines.

Lentament, el nom de la primavera

camina al seu voltant, somorta pel dolor

d’un abraç fugit,

del designi voraç

que escampa realitat on els llavis

són ponts de la veritat en la mentida.

Ara, ella és un carrer sense llum

on la melangia es detura

a deslliurar els records

nodrits en l’ umbracle distint

de la raó més viva.

FOTOGRAFIA by PURA MARÍA GARCÍA

S’arrela el cel

on la vesprada es dessagna.

La vida es fon

als ulls nodrits de les muntanyes velles.

Les ombres adormides

s’oculten

als contorns immensos

de la nit que s’esbrina.

Camine pel camí més urgent:

el riu audaç

que llepa els llavis de la vida.

GEST DE TARDOR by PURA MARÍA GARCÍA

El gest de la tardor,

temple de mel sobre el tronc

d’aquesta primavera que l’arrapa,

és un llindar de temps

enllà d’un groc de llum

impacient,

despullat d’ombres,

de pètals incessants,

de l’univers que dorm en el paisatge.

VIURE by PURA MARIA GARCIA

Dels arpegis únics

amb què el foc desmaia la
mentira,

està feta la nit,

esvelta i amarada.

Roman

l’aiguardent de l’orgull

i la supèrbia,

amagats en la diana

dels pecats ignorats,

però comesos.

No n’encerte a viure

sense morir,

també quan només resta

la llum fulgent

que desgranen els versos.

COMDEMNA by PURA MARIA GARCIA

Em podeu condemnar,

més enllà d’aquest ara d’aigua i boira.

Conegueu els meus somnis

i el blau indefinit que fa saó

en els instants de soledat

que als ulls em deixen

aquest posat esquiu,

una aliena melangia

que mai no m’abandona.

Heu sentit,

a cau d’orella,

els versos trencats

i escrits amb el glatir de síl·labes

que dormen ancorades

a l’esquena atzarosa de símbols i designis.

Heu vist la pell del meu cos,

nua i precisa,

racó eixerit de la blanca passió

que em banya el sentiment,

pluja i quimera,

càbala impensable amb què les ombres

sotraguen el color a la vesprada.

Heu tingut les hores fugisseres,

l’impúdica declamació

dels meus llavis profunds.

Sé que no  en calen concessions als
sentiments.

Em podeu condemnar

a no dir,

a callar,

a simular venjança a la paraula,

però, la meua llengua

ensumarà sempre

carrerons de records sense silencis.

Sóc captiva d’una veritat

que és més que un gest,

una llavor,

un remor.

Sóc a les mans enfervorides de l’estima.

RASTRE BLANC by PURA MARIA GARCIA

Ha dibuixat el temps

un port que es perd,

fluctua,

deixa un rastre buit i blanc,

en la memòria

d’aquesta tardor anticipada.

Són gavells de paraules,

vaixells  al damunt del sentiment,

aplacats llavis

amb què em trec l’oblit

per jugar,

novament,

 a
creure.